Teatre: el joc de la vida

El coronavius no ha pogut amb T’estimo si he begut, que recala finalment a Barcelona amb l’equip tècnic i artístic pràcticament intacte. Basat en contes d’Empar Moliner, amb música d’Andreu Gallén i coproduït per Dagoll Dagom, la Brutal i T de Teatre, havia d’haver-se estrenat just el cap de setmana que va començar el confinament. Aquest espectacle lúdico-festiu, que combina humor, cançons i reflexió, esdevé, més que mai, una celebració de la vida. “No és ben bé un musical, són contes amb música”, adverteix d’entrada el seu director, David Selvas, el timoner d’aquest joc d’admiracions creuades.

L’assaig general d’abans de tot

L’11 de març del 2020 assistíem, al Teatre Municipal La Sala de Rubí, a l’assaig general de T’estimo si he begut, una de les grans apostes teatrals de la temporada. Hi havia nervis i no només per la imminència del contacte amb el públic. Corrien rumors que no s’arribaria a estrenar per les restriccions del coronavirus, com així va acabar sent. David Selvas dirigia l’assaig amb preocupació però amb una passió a prova d’emergències sanitàries. En un ambient afable, distès i relaxat, donava instruccions als actors que, concentradíssims, les entenien i les integraven a l’instant, i sovint hi aportaven solucions improvisades. “El director és qui engega un equip creatiu i humà perquè doni el millor d’ell mateix. És qui acaba prenent les decisions, però l’espectacle acaba sent una conjunció del talent de tots”, declarava Selvas. Un dels noms que més pronunciava era el de l’operador de so, Roger Ábalos, el demiürg que ho controla tot des de la taula: “Tornem-hi, Ábalos”, “Hi ha camp per córrer, camp per millorar”, “Súper, guai!”, “Ho tens això, Ábalos?”, “Puja més l’efecte, Ábalos!”, “Atura el bombo, Ábalos!”.

Es referia al bombo que presideix l’escenari, convertit en un bingo: “És el lligam, un contenidor per a aquestes històries, una mena de ciment que ho lliga tot però que ens permet que cada història brilli i tingui vida pròpia”, explicava el director. No hi ha cap relació directa entre l’amor i la beguda: “Hi ha alcohol, perquè n’hi ha als contes de l’Empar, però T’estimo si he begut és sobretot un gran títol que defineix els elements dels contes adaptats i la visió que té ella sobre aquests temes... I és també una gran cançó de l’Andreu Gallén”.

El compositor ha escrit sis cançons per a l’obra: “He intentat que les melodies siguin fàcils i agradables amb unleitmotiv que afavoreixi que la gent surti cantant. L’Empar escriu molt bé les lletres, es nota que és molt melòmana i que alhora és molt generosa. Hem treballat bastant a quatre mans”. Director musical de La jaula de las locas a Madrid, Gallén va treballar a La vampira del Raval d’Albert Guinovart, però aquest és el primer musical que escriu complet i que s’estrena. “És una creació col·lectiva molt xula, hi participa tothom”, ressalta.

Selvas reivindica l’amistat com a força creadora: “La Brutal neix amb aquesta necessitat i aquest espectacle també. Crec que és un lloc bonic que no sempre es dona però que es troba bastant a l’ADN del teatre català”.

Anna Rosa Cisquella, també present a l’assaig com a representant de Dagoll Dagom, reblava aquesta idea: “Nosaltres, T de Teatre i La Brutal, coincidim en la mateixa concepció del teatre: un teatre popular en el bon sentit de la paraula, per a majories selectes”. En la seva opinió, Empar Moliner és una escriptora molt diferent de la imatge “una mica destralera” que projecta als mitjans. Li agradaria que, a partir d’aquest espectacle, el públic llegís més els seus llibres: “Crec que és una gran escriptora, una dona que ha llegit moltíssim. Els seus contes tenen un cert parentiu amb els de la Dorothy Parker, una escriptora nord-americana meravellosa amb qui comparteix l’amor per l’alcohol i una manera càustica de veure la vida. Aquest humor, amb càrrega de profunditat, que posa en qüestió el més profund de les persones i del comportament humà”.

Durant poc més d’una hora i mitja van desfilant per l’escenari històries aparentment inconnexes entre si que parlen de la vida com un joc: “El bingo és una metàfora de la vida i les noies no només reparteixen cartrons, sinó històries. Moltes vegades perds, però tu ho proves, ho proves i ho proves”. I l’alcohol, quin paper hi juga? “Estimar no es fàcil, és un esforç. Si beus, en aquell moment et creus que estimes més. L’alcohol té la dualitat de ser molt sincer i alhora molt mentider, trastoca la consciència i la percepció. Això l’Empar, com la Dorothy Parker, ho sap molt bé”, considera.

“He fet el que ells m’han manat”

Quan Anna Rosa Cisquella va contactar amb Empar Moliner per proposar-li adaptar contes seus, l’escriptora li va contestar que era impossible: “No es pot fer, no hi ha manera”. Però la insistència i l’admiració pels tres equips que hi ha darrere la proposta la van acabar convencent. “He fet el que ells m’han ordenat. N’hem agafat de tots els llibres i hem buscat un lligam que ens divertís a tots”, explica. No només físic, el bingo, sinó també conceptual: “El tema sobre el qual més escric són les parelles, de tota mena i condició. La parella sempre és còmica, ningú se salva de ser molt graciós o molt tràgic quan està en parella”. Respecte al títol, Moliner és taxativa: “No hi ha gent lletja, sinó cubates de menys”.

Del resultat d’aquest còctel Moliner en destaca “unes coreografies de morir i una música amb temes que seran clàssics”. Paraules d’elogi també per als actors: “Tots impressionants..., i com canta la Martínez!” T’estimo si he begut se situa en la línia de “comèdies amb cançons” com Antaviana, que va marcar tota una generació i que va fer que Pere Calders “fos encara més popular”, o T’odio, amor meu, el muntatge que Dagoll Dagom van fer a partir de contes de Dorothy Parker. A nivell internacional, Moliner cita com a referents musicals atípics de culte, comThe rocky horror picture show, Pennies from heaven o One from the heart, la pel·lícula amb música de Tom Waits que va dirigir Francis Ford Coppola.