Els tecnòcrates entren en campanya

S’està estenent entre els dirigents del PP un evangeli que, a manera d’acte de fe taumatúrgic, ha de servir per aconseguir uns bons resultats electorals: aportar com a principal reclam, gairebé únic, un creixement econòmic que pugui concretar-se en l’increment del 3% del PIB. Això és tot. S’han de bandejar altres consideracions. La consigna és clara i s’acompanya de dos condicionants. El primer, atribuir aquest (suposat) èxit a la política del govern. El segon identificar-lo amb el bon funcionament i l’estabilitat del sistema polític espanyol més enllà de qualsevol altra problemàtica, davant la qual es practica el mutisme (la corrupció), la negació (el procés sobiranista), la desqualificació (Podem i altres opcions noves), l’aversió (a l’exercici de la ciutadania com a tal) o la maledicció bíblica (la globalització com a únic responsable de la pobresa i de l’augment de les desigualtats), entre d’altres. En conseqüència, la (suposada) recuperació esdevé garantia única de funcionament del sistema polític i el vector entorn al qual s’ha de vertebrar l’únic debat possible.

D’aquest plantejament se’n podrien fer moltes lectures i anàlisis. Ben cert. N’hi ha una, però, que em sembla especialment interessant a hores d’ara i en què vull parar l’atenció. I és la que vincula aquesta proposta del PP a una cultura política anterior formulada pel comisario general del Plan de Desarrollo i ministre de Franco als anys 60 i, posteriorment, fundador d’Aliança Popular a Catalunya, Laureà López Rodó: el desenvolupament espanyol dels 60 com a producte del creixement econòmic impulsat pel règim franquista i que, quan aconseguís formalitzar-se en una renda per càpita de 2.000 dòlars, acabaria de fer realitat un estat tecnocràtic i modern, identificat amb la monarquia del designat com a successor de Franco, el llavors príncep Joan Carles. De tots els altres aspectes no calia parlar-ne sobretot perquè en aquells temps estava prohibit. Més que mai creixement i modernització econòmica i administrativa anaven de bracet com a únics impulsors d’un desenvolupament espanyol que reposava en una segona pota: un estat dictatorial radicalment oposat a la democràcia. En aquell context parar l’atenció en altres components i optar per un desenvolupament que s’identifiqués amb la democràcia suposava desafiar un règim que continuava fent de l’assassinat, de la tortura, de les detencions, de les suspensions de sou i feina, dels processament judicials per activitats polítiques, de les condemnes a la presó (i també a mort) etc., la condició bàsica d’existència. I la seva continuïtat tenia en l’integrisme tecnòcrata un garant incondicional. Calia atendre només a l’economia, i en especial a l’èxit de la seva gestió governativa: la política era un espai reservat als designats pel Caudillo on es dirimien les disputes pel poder de les elits franquistes, i un instrument de domini per garantir privilegis i canalitzar la corrupció. Qui qüestionava aquesta situació a través de qualsevol mitjà podia acabar a l’UCI de l’Hospital Clínic o de la Vall d’Hebron.

Actualment no hi ha una dictadura -si bé de vegades també es pot anar a parar a l’UCI...- i la situació és una altra. Tanmateix no es tracta de comparar moments històrics diferents sinó de constatar com la complexa realitat del present també es compon d’actituds de llarga tradició, mostra de sòlides continuïtats culturals. No són exclusivament respostes noves fruit, en aquest cas, de la desesperació davant d’unes expectatives adverses sinó que reposen en un magma cultural sòlidament assentat: el rebuig a la política com a exercici de ciutadania. Per a López Rodó la política era un exclusiu espai de poder, fora de tot control, que havia de marxar al ritme de la “modernització econòmica”. Compatible amb l’execució de Julián Grimau, de Granados i Delgado, de Puig Antic i dels 5 morts del 27 de setembre de 1975. Compatible amb l’assassinat d’Enrique Ruano, de Fernández Márquez o d’Arturo Ruiz Villalba. Compatible amb la destrossa per pallisses de Francisco Téllez. Per això (i altres coses semblants), de política, ni parlar-ne. Només PIB, en una versió peculiar de l’“És l’economia, estúpid!” Els estúpids, en aquest cas, eren els ciutadans, súbdits del Caudillo i del futur rei Joan Carles, als quals es pretenia convèncer de la bondat d’un règim criminal.

La política era zona reservada, reduïda i només visible a través de decisions econòmiques governatives que es projectaven sobre la societat com les promotores del benestar. No s’havia d’entrar en altres dimensions que podien posar en dubte la bondat econòmica i social del desenvolupament però que, sobretot, podien fer de la política un espai de ciutadania, de debat, de participació i de decisió. I aquí és on pot identificar-se un component cultural inherent a una dreta que va de López Rodó a Mariano Rajoy -però que, sens dubte, seria extrapolable a altres protagonistes-: la política com a espai de relació d’elits, que s’ha de furtar fins on sigui possible a la ciutadania, a la qual només s’ha d’oferir els resultats de l’economia. El tecnòcrata negava la política; el “popular” no pot negar-la, però sí que perverteix sense embuts la democràcia, fins a amagar-la, i per tal de transformar-la en espai de gestió d’interessos d’amics i coneguts, de reduir-la a servei privat, que com menys controls tingui, millor. D’aquí, els tentacles de l’executiu sobre el poder legislatiu i el judicial, que han assolit unes dimensions extremes estimulades per la necessitat d’amagar la corrupció i conservar els instruments de domini. D’aquí la voluntat de posar les màximes traves a l’exercici de la ciutadania entesa com a dipositària de drets, deures i llibertats: només cal parar atenció a la llei mordassa, aprovada recentment a iniciativa de l’integrista Jorge Fernández Díaz. D’aquí un executiu que torna a cridar ben fort: “És l’economia, estúpid!”