Quan la televisió no és una bírria

BarcelonaImaginem una sala àmplia i còmoda on hi caben uns 500 espectadors, situada en un espai tan agradable com el CCCB. Imaginem que en una gran pantalla hi van passant, de 10 del matí a 10 del vespre, programes de televisió que de vegades ens deixen amb la boca oberta, o ens fan riure, o ens emocionen, o ens mostren coses desconegudes o d’altres que coneixem però que ens fan veure des d’un punt de vista inesperat. O tot barrejat. I que aquests programes ens els presenten professionals d’aquí que van al gra, sense retòriques ni papers escrits. I que un cop acabada la visió de cada un dels programes, algun dels seus creadors ens explica com ho va fer i admet preguntes del públic. I que les seves respostes les tradueix una traductora excel·lent. Imaginem, a més, que tot això és gratuït i podem entrar a la sala -de vegades fent cua- o sortir-ne quan volem. I que els lavabos estan nets. I que ningú no menja crispetes. Doncs bé, aquest acte de generositat és el Miniput.

Continuem imaginant. I imaginem que una cadena pública decideix produir un programa, construït com un musical... dins d’una presó! Això és Prison songs, una meravella australiana de 50 minuts, gravada dins d’una presó amb un 80% de presos i preses aborígens que canten i ballen i parlen explicant la seva vida i per què són allà dins. I què faran quan en surtin. “Tornar-me a punxar”, diu un d’ells. I per això preferiria no sortir.

Imaginem ara què ens passaria si decidíssim fer que diverses càmeres, algunes enganxades al nostre cos, ens estiguessin gravant tot el dia, a tot arreu. Gravant-ho tot: mentre treballem, mentre mengem, dormim, passegem, quedem amb amics... però també quan anem al bany, quan ens dutxem, quan bevem més del compte o quan fem una ratlla de coca... I que aquesta gravació s’estigués veient, en directe, durant quinze dies, a tot el país. ¿Una experiència insuportable? Sí. Una idea que va començar com un joc i es va convertir en una mena d’horror personal que van proposar dos joves creadors a la televisió pública holandesa i que més tard es va convertir en un documental de quatre capítols: Super stream me.

Continuem. ¿Us imaginàveu que quan premem acceptar en la majoria de les aplicacions que instal·lem als nostres mòbils, donem permís perquè TOTES les nostres dades (contactes, geosituació, mails, missatges, fotos, vídeos...) s’enviïn directament a l’empresa que ens les ofereix, encara que tinguem apagat el mòbil? Aquest altre horror el demostra, amb un experiment pràctic ben senzill, el programa danès Addicted to my phone.

Un altre programa danès -petit gran país, Dinamarca-, Jimmy’s war, ens porta de bracet d’un veterà de la Guerra de l’Iraq que mira de saber si té cap sentit el que van fer les tropes daneses en aquell país, si va servir de res que matessin tanta gent, destruïssin tantes propietats, llencessin tants diners... en una guerra que, reconeix, mai no van entendre.

Amb els japonesos s’entra en un món a part, ben peculiar. I la seva televisió pública és capaç de fer judicis a contes populars. I així veiem com jutgen el porquet que va bullir el llop que baixava per la xemeneia de casa seva per menjar-se’ls. I declaren els porquets i la mare del llop -mai ningú no pensa que els llops també tenen mare!-, intervenen fiscals i defensors, es presenten proves... i no es dóna cap veredicte. I sense adonar-nos-en, estem entrant en un debat ètic amb nosaltres mateixos.

Posats a imaginar, també podem imaginar un parell de periodistes simpàtics fent entrevistes a hospitals, a presons, a clíniques per a obesos... I ens pot semblar que ens imaginem un programa que ja hem vist. Però no, el programa belga Radio Gaga, amb el recurs d’anar a fer un modest programa de ràdio en directe, aconsegueix portar-te a llocs emocionals inesperats i tocar-te el cor. I omplir-te els ulls de llàgrimes.

Inevitablement, si ens imaginem una sèrie que passa en un institut pensem en Merlí (TV3) o en Física o química (Antena 3) però, com en el programa Radio Gaga, en la sèrie holandesa Rundfunkd els seus creadors ens van portar a un altre lloc. En aquest cas, a un de tan animal i gamberro que a Holanda deu ser la delícia dels adolescents i deu provocar la fúria dels defensors del políticament correcte. Imaginem, per exemple, que una professora de dibuix fa copiar als alumnes un penis enorme que ha dibuixat, amb pèls i senyals, a la pissarra. Reparteix holandeses -el full!- a tots els alumnes però dóna una gran cartolina al noi negre de la classe i un post-it al xinès del seu costat. Ho pillen?

Aquests programes són alguns dels que van mostrar-nos dissabte al CCCB. N’hi havia d’altres. I tots, d’alguna manera, et feien treballar la imaginació, et despertaven, t’animaven a pensar en nous formats televisius. Per això em va estranyar que, asseguts entre el públic, no hi hagués més professionals de la televisió. Jo que m’imaginava que n’estaria ple.