Les televisions privades, desfermades
Es queixen aquests dies les televisions privades del greuge comparatiu que pateixen, perquè les plataformes en streaming poden emetre sense els límits i obligacions que elles han d’observar per llei. Són llàgrimes de cocodril i, a més, demagògiques.
Per començar, la majoria de televisions privades espanyoles -incloent-hi totes les importants- han accedit al mercat per graciosa concessió governamental. I, per tant, ningú pot muntar una cadena que els faci competència. Les plataformes, en canvi, actuen sense aquesta garantia: no podrien evitar que dimarts, per exemple, Google es despertés i muntés un servei similar, amb un pressupost de continguts superior al de totes les existents.
El negoci televisiu espanyol, en canvi, està ben protegit: el duopoli que formen Mediaset i Atresmedia -212 i 118 milions d’euros de beneficis, respectivament- pot considerar-se blindat. Encara que un govern tragués una nova llicència -i ja veuríem quin s’hi atreviria- ningú amb dos dits de front entraria a competir amb dues empreses que controlen ja el 84,1% de tota la publicitat disponible al sector. Seria kamikaze. De fet, un cop d’ull a les audiències assolides pels guanyadors de les últimes llicències atorgades permet veure que han obtingut resultats inferiors a l’1% de quota de pantalla. La televisió en obert ha trobat el punt de saturació. Aforament complet, sorry.
L’altra vector demagògic de la lamentació de les privades és el que les retrata com a televisions oprimides per mil i una regulacions. No pas. Les obligacions que marca la llei audiovisual espanyola són primíssimes. Només cal veure, per exemple, l’absència del català a la programació tot i que el text les obliga presumptament a respectar la pluralitat lingüística de l’Estat. O les vegades que es demana a algú repetir el que acaba de dir, però en castellà, perquè no els dona la gana de subtitular-ho.
Un altre indicador de cocodrilisme és el resum de l’any que ha fet públic la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència. Explica que el 2019 es van imposar multes per valor de quasi dos milions d’euros. Mediaset té el dubtós honor de liderar el rànquing, amb 1.019.000 euros en infraccions. Atresmedia només 4.000 euros. I les sancions solen caure per temes derivats dels límits dels minuts de publicitat, o per la inserció d’anuncis en espais de continguts sense una correcta identificació. Com si fos aquest, el principal problema.
No hi ha control de qualitat periodística, ni de pluralitat lingüística, ni de banalitat adotzenadora, ni de sexisme, ni de pornografia sentimental. I ara et vens a queixar? Au, passi.
