Temps perdut
Diumenge a les dues del migdia no tenia cap dubte que al cap d’unes hores es faria oficial la destitució de David Gallego. Perquè era la informació que m’havien donat i perquè no em podia imaginar que els responsables esportius del club no veiessin el que per a mi és una evidència: amb aquest entrenador no ens en sortirem.
Dos partits més, se suposa que li donen. Perquè, si hem de fer cas de la compareixença del flamant portaveu del club -quin debut més complicat que ha tingut Joan Capdevila!-, no hi ha ultimàtum i la confiança en l’entrenador segueix intacta. Ningú no s’ho creu: forma part de les mentides tradicionals i tòpiques del món del futbol. Però tornem a la versió, vull creure, certa: dos partits de marge. A mi em recorda el temps que es donen les parelles en crisi per veure si remunten la situació. Passem les vacances junts i a veure si ho arreglem. Resultat: es passen unes males vacances i en tornar passa el que havia de passar i tothom sabia. Moscou i Mallorca són el nostre agost: la relació està acabada però allarguem l’agonia fent veure que encara tenim alguna oportunitat. Temps perdut.
El problema és si, en un atzar similar al d’Eibar, traiem dos bons resultats i no hi ha raons indiscutibles per, el dilluns següent, prendre la decisió que s’ha de prendre. Perquè es pot jugar tan malament com fins ara i rascar algun empat o, fins i tot, alguna victòria. Però el problema és de joc, d’il·lusió, de creure en un projecte. I això difícilment es recupera només amb dos resultats. Vull guanyar aquests dos partits. Encara que sigui injustament. Però no vull que aquestes victòries impedeixin una decisió que pot hipotecar la temporada. Tot i la meva habitual prudència, no en tinc cap dubte: cal cessar Gallego.
La funció de l’entrenador és, a partir d’un sistema i de molta psicologia, fer millors els seus jugadors. A hores d’ara, tots els jugadors pericos estan per sota del seu nivell. Calero no és Hermoso, d’acord. Però el Calero que estem veient no té res a veure amb el del Valladolid. El Naldo de la temporada passada és Beckenbauer comparat amb el d’aquesta. I els tres membres del nostre nucli de qualitat, el nostre valor afegit (Marc, Sergi i Óscar), no són els mateixos que ens feien feliços fa uns mesos.
No tot és responsabilitat de Gallego, d’acord. Però, de moment, prenguem la decisió més urgent. Ja tindrem temps per aprofundir en l’anàlisi d’altres actuacions. I a molts els tocarà el rebre.
