¿S’han de posar límits a la llibertat d’expressió?
¿Cal posar límits a la llibertat d’expressió? A Sobre la llibertat, John Stuart Mill dona una resposta negativa a aquesta pregunta. El que el motivava era la memòria històrica de la intolerància religiosa i els governs autoritaris i, per això, defensava aferrissadament la llibertat humana.
Però ¿hem de permetre que s’expressin totes les opinions, fins i tot quan salta a la vista que són una mentida? ¿Hem de permetre que es manifestin opinions ofensives, denigrants, insultants o deshumanitzadores? Quins arguments adduïa J.S. Mill per defensar amb tanta contundència la llibertat d'expressió?
Mill parteix d’un supòsit fonamental: intercanviar raonaments entre agents ideals és un valor en si mateix i, per norma general, a la gent li interessa intercanviar idees en nom de la veritat i la cooperació, i és capaç de fer-ho. En conseqüència, Mill creu que els interlocutors que entaulen un debat ho fan de bona fe de cara a la consecució d'uns objectius comuns. També dona per fet que les persones poden defensar la veritat de les seves idees o conviccions en qualsevol circumstància.
En aquest sentit, Mill addueix fonamentalment dos arguments. El primer: tots som fal·libles i les nostres idees i conviccions poden ser errònies. Per tant, si els que no estan d’acord amb nosaltres no són lliures de portar-nos la contrària, no sabrem mai quina és la veritat dels fets. En aquest cas, no hi ha dubte que la premissa –que tots som fal·libles i ens podem equivocar– és certa.
Vejam ara el segon argument: només tenim un coneixement real del que pensem si ho sabem raonar bé i som capaços de defensar les nostres opinions. És a dir, encara que tinguem raó i les nostres opinions siguin certes, no tenim un coneixement profund del que pensem si no ens porta la contrària gent que potser està equivocada. Per tant, conclou, hem de deixar que fins i tot els que tenen opinions errònies posin en qüestió les nostres, encara que siguin certes. Però ¿és certa la principal premissa d’aquest argument? ¿Podem ser tan optimistes? ¿La veritat s’imposarà en el “mercat de les idees”?
Per desgràcia, ara sabem que un dels efectes d’estar oberts al qüestionament constant i a la desinformació no millora ni reforça els coneixements; ben al contrari: des dels terraplanistes fins als antivacunes, des dels negacionistes del canvi climàtic fins als negacionistes de l’Holocaust, els atacs constants a idees contrastades i a la fiabilitat dels experts estan erosionant el coneixement. El llibre Merchants of doubt, publicat per Naomi Oreskes i Erik Conway el 2010, explica com la indústria del tabac i la dels combustibles fòssils van sembrar dubtes entre l’opinió pública sobre correlacions i fets científicament demostrats: per exemple, el fet que cremar carbó i petroli provoca l’escalfament global i que les vacunes no causen autisme.
Mentrestant, les campanyes de desinformació han penetrat en el terreny de la política fins a un extrem inimaginable a l’època de J.S. Mill. L’exposició d’arguments contradictoris ens suscita dubtes i ens fa vulnerables davant de la manipulació. L’astrofísic Luke Drury (Dublin Institute for Advanced Studies) i la filòsofa Maria Baghramian (University College Dublin) lideren un projecte europeu sobre l’expertesa i la confiança. Afirmen que les xarxes socials han sigut el principal factor que ha aniquilat la confiança en els experts. Bombardejar la gent amb “informació” –presumptament en nom de la llibertat d'expressió– ha tingut l'efecte contrari del que Mill volia: ha erosionat el coneixement. Sembla, doncs, que el supòsit formulat per Mill en el segon argument no és correcte.
El primer argument de Mill també presenta uns quants problemes. La gent no canvia d’opinió només perquè li portin la contrària. La resistència al coneixement no és un fenomen nou. L’enigma de la raó, dels científics cognitius Hugo Mercier (Institut Jean Nicod, CNRS) i Dan Sperber (Universitat Centreeuropea), se centra precisament en aquestes paradoxes aparents de la racionalitat humana. El que aquesta obra demostra és que potser amb la refutació i els fets no n’hi ha prou per fer canviar d’opinió la gent. Tendim a protegir les idees que considerem primordials i a arrenglerar-nos amb les dels grups amb què ens identifiquem.
Sembla, doncs, que els dos arguments de J.S. Mill parteixen de supòsits erronis. I l’estudi de Mercier i Sperber confirma, a més, que el supòsit fonamental de Mill –que per norma general a la gent li interessa intercanviar raonaments en nom de la veritat i la cooperació i té la capacitat de fer-ho– potser no és del tot correcte.
¿Això vol dir que Mill s’equivocava quan defensava la llibertat d’expressió? ¿Hi hem de posar-hi límits? No necessàriament. Una idea pot ser correcta encara que no la fonamentem amb arguments gaire sòlids.
¿Podem adduir altres raons per protegir el dret a la llibertat d’expressió? Suposo que el que va motivar Mill ens pot ajudar a trobar aquestes raons: el mal que han fet la intolerància i l’autoritarisme al llarg de la història. ¿Si permetem que se silenciïn les opinions divergents, qui ens diu que després no ens silenciaran a nosaltres?
Traducció: Lídia Fernández Torrell
