Terra de ningú: La rinconada, l'infern gelat

PerúEl somni d’Eldorado va sotmetre el continent sud-americà a l’esclavitud i va portar molts conqueridors a emprendre una recerca inútil i mortífera a través del continent. Fins i tot Atahualpa, l’últim emperador inca, va pagar amb la seva vida aquesta febre de l’or. És una febre que no s’atura.

“A la mina, a la mina!”, crida una dona des d’una furgoneta, en el que sembla una improvisada estació d’autobusos a Juliaca, capital de la província de San Román, a la regió de Puno, al sud-est del Perú. “A la mina? Pugi, pugi”, insisteix en veure’m arribar. Després d’encaixonar-me al seient de darrere, entre cares serioses que em miren amb recel, i esperar que s’omplin els seients que queden lliures, emprenem la marxa.

A més de 5.000 metres d’altitud, resistint el fred i la falta d’oxigen, unes 70.000 persones sobreviuen perseguint el somni de l’or. És a La Rinconada, situada al Nevado de Ananea, als Andes peruans, considerada la ciutat més alta del planeta, on durant dècades van anar arribant homes i dones que van improvisar una ciutat de cases de zinc entre neu perpètua.

Després de més de tres hores de camí i deixant enrere el poble d’Ananea, l’asfalt desapareix i la terra es torna grisa. Tot sembla inert, excepte els homes i dones que sobreviuen amb el que aconsegueixen arrencar de la muntanya. A pocs quilòmetres de La Rinconada ens donen la benvinguda muntanyes d’escombraries: un abocador que s’estén a banda i banda del camí -i que ja no ens abandonarà-, on aus carronyaires, gossos i alguna llama competeixen per alguna resta de menjar.

La furgoneta entra per fi al poble i el primer que es veu en arribar al seu carrer principal, anunciant com és de dur viure aquí, és una funerària. Totes les mirades es dirigeixen cap a l’interior de la furgoneta, pocs estrangers s’acosten fins a La Rinconada. Rostres durs plens de preguntes del perquè de la meva arribada s’acosten cap a mi quan baixo. “A què has vingut, a la mina, a patir?”, em diu un d’ells amb una barreja d’empipament i resignació.

A La Rinconada els carrers sempre estan coberts de fang. Un fangar compost per la neu fosa, l’aigua provinent dels safareigs i desguassos i el mercuri resultant dels treballs miners. Així com els excrements de la població, que són llançats al carrer directament. I, finalment, les escombraries cobrint-ho tot. No hi ha xarxes d’aigua potable, ni de clavegueram, ni calefacció, i per descomptat no hi ha tractament de residus, cosa que fa del poble un gran abocador. La manca de serveis, exceptuant el transport i la telefonia mòbil, fan de La Rinconada un poble inviable.

La manca d’oxigen em recorda que soc a més de 5.000 metres d’altitud: he de parar a meitat de les escales de l’hotel per agafar aire. Els hotels escassegen a La Rinconada: habitacions on tot just cap un llit, amb tres mantes per suportar el fred de la nit, sense calefacció, sense finestres, amb un lavabo compartit i sense dutxes. Les dutxes a tot el poble són públiques. El que sí que abunda a La Rinconada són les cantines i els prostíbuls, on molts miners passen el temps lliure gastant-se els diners. “Aquí els homes es perverteixen, toquen l’or i ja no tornen a ser els mateixos”, m’explicarà la Juana més tard, mentre colpeja una roca de les deixalles mineres que acaba de descarregar un camió. La prostitució, els assassinats i les desaparicions estan a l’ordre del dia. La manca d’agents de policia converteix La Rinconada en una ciutat sense llei, on la majoria de successos queden sense resoldre i on s’aconsella al visitant que planeja viatjar-hi que n’informi la comissaria de Juliaca.

Entre els anys setanta i vuitanta, La Rinconada no era més que un petit assentament on uns quants pagesos empobrits buscaven fortuna en un desert de roca i gel. Però la febre de l’or va fer que durant dècades anessin arribant fins aquí miners informals, camperols, obrers aturats i comerciants a la recerca d’una oportunitat, sense importar-los les condicions climàtiques, l’altitud i un sistema de treball més propi d’esclaus. Més tard la crisi econòmica va fer augmentar l’allau de miners vinguts de tot arreu i va triplicar en menys de deu anys la seva població, a la recerca del seu somni daurat.

El sistema del 'Cachorreo'

La Corporació Minera Ananea té la concessió, per part de l’estat, de l’explotació de la mina al Nevado de Ananea. Aquesta corporació, al seu torn, lloga l’explotació de cada esvoranc, és a dir, cada galeria excavada a la muntanya, a uns quatre-cents operadors miners o contractistes. Cada contractista subcontracta els miners, que són els que treballen en l’esvoranc en condicions extremes -entren dins de la glacera, en galeries de més d’un quilòmetre on escasseja l’oxigen i la humitat cala fins als ossos-. A tot això s’hi suma el sistema de pagament, anomenat cachorreo, pel qual treballen vint-i-cinc dies gratis, per al contractista, i cinc dies per a benefici propi. D’aquesta manera mai saben el que guanyaran a final de mes: si hi ha sort poden aconseguir uns milers de sols i, si no, poden arribar a treballar gratis tot el mes. I poden acabar endeutats, si els dies de cachorreo són dolents, de manera que no podran abandonar la ciutat.

Em dirigeixo cap a les boques de les mines entre un anar i tornar constant de miners, molts d’ells carregats amb sacs plens de la pedra extreta de la mina en la seva jornada de cachorreo. Abans d’arribar a les mines passo pel que abans era una llacuna d’aigua neta, amb abundants peixos, i ara, envoltada per cases de zinc, s’ha convertit en un pantà gris, completament contaminat pel mercuri i les escombraries que s’acumulen a tot el poble. En un dels esvorancs em trobo amb el Mauro, que fa trenta anys que és a la mina. “Vaig venir per uns quants anys perquè em pensava que em faria ric, i aquí em vaig quedar”, em diu, mentre es prepara per entrar a la galeria.

A diferència de la feina per al contractista, que es realitza amb trepant pneumàtic i l’or se separa de la resta dels minerals de manera mecànica, al cachorreo tot el procés és artesanal, des de la perforació fins a l’amalgama del mercuri amb l’or. Un cop el miner extreu les pedres de la mina les porta al quimbalete o molí, on les tritura, i amb l’ajuda d’aigua i mercuri separa l’or de la resta de minerals.

Amb un àbac i un mocador, el José filtra l’aigua fins que li queda a la mà una petita bola de mercuri i or, que més tard anirà a vendre a algun dels molts intermediaris que hi ha al poble. El José, de 42 anys, va venir de l’altiplà. “No em vull quedar gaire. El meu germà va morir per culpa de la mina: aquest no és un bon lloc per viure-hi. Vaig deixar la família a Huancayo i quan aconsegueixi prou diners me n’aniré”. Encara que el José no vol parlar de tot el que pot guanyar al mes, la realitat és que només uns quants aconsegueixen bons ingressos, mentre que la majoria amb prou feines subsisteixen miserablement amb el que dona la muntanya.

Un dels principals problemes de salut de La Rinconada ve provocat per l’ús de mercuri en l’obtenció de l’or. L’intermediari escalfa aquest amalgama amb un bufador fins que el mercuri s’evapora per la xemeneia i queda l’or pur. El mercuri evaporat queda en l’ambient i és inhalat per la població, a banda d’adherir-se també a la neu que un cop fosa és utilitzada com a aigua de consum.

Les 'pallaqueras'

Les dones tenen prohibit entrar als esvorancs. Els miners diuen que la muntanya és molt gelosa i que l’or desapareix si elles hi entren. Així que es veuen centenars de dones, encorbades, furgant al voltant de la mina, entre les deixalles recentment extretes de la mina que descarreguen els camions. Són les pallaqueras, que fan una feina que només fan les dones, que consisteix a buscar, amb un martell a les mans, restes d’or entre les pedres que ja ningú vol. Moltes d’elles van arribar seguint el marit, per cuidar-lo i evitar que gasti el poc que guanya en les cantines; altres són mares solteres que van venir buscant una vida millor per als seus fills.

A causa del gran nombre de dones i la perillositat del treball s’han organitzat en diverses associacions de pallaqueras. “Ara estem una mica millor, després d’associar-nos: fem torns de quatre hores -m’explica la Juana, amb cert recel-. Tot i que se segueix guanyant molt poc”. La Juana va venir amb el seu marit i els fills, i encara que la feina és pura qüestió de sort aconsegueixen tirar endavant la família. “Els meus fills aquí poden estudiar”, diu sense treure la vista de les pedres.

El Perú és el sisè productor d’or mundial i el principal productor de l’Amèrica Llatina. I encara que és el sisè país amb més reserves d’or a escala mundial, segons el Servei Geològic dels EUA, els miners de La Rinconada saben que estan de pas, que un dia la muntanya ja no els donarà més or i hauran de marxar.