El caràcter i el després
No tinc cap recepta per suportar un confinament de dies i setmanes causat per la primera manifestació real de globalització amb què ens trobem. Em provoquen respecte i admiració tots els esforços privats i públics que es fan, molt particularment en l'àmbit sanitari i de protecció de la ciutadania, i em dolen els centenars i milers de morts i contagiats. Em sorprenen també moltes coses. Ara només en voldria comentar dues.
Em sorprèn que molts adults –no parlo d'infants i de gent gran– reaccionin amb tanta agitació personal, segons diuen els mitjans, perquè estic estrictament reclòs a casa. S'entén, és clar, la immensa preocupació econòmica i social de molts que s'ho passen i s'ho passaran malament. Quan parlo d'agitació, em refereixo al caràcter serè que els adults hauríem de mantenir i transmetre aquests dies. Em sembla que els pobres, que sempre reben i sempre més que els altres, són capaços de reaccions més serenes. En canvi, veig diferent la reacció de molts del meu grup social, aquells que en diuen "classe mitjana", o més que mitjana, amb segona o tercera residència, acostumats a fer el que volen. Són els que es queixen més que ningú quan justament no poden fer el que volen, i segurament no estan pas pitjor que la resta.
Trobo a faltar que ens hàgim format bé el caràcter. Que sapiguem resistir també les adversitats. Que entenguem que la vida no és solament allò que nosaltres hem decidit que pot ser i serà, sinó allò que s'esdevé encara que ens agradi menys, o gens. La fortalesa de caràcter es fa també en el silenci, la lectura i la reflexió, en la preocupació per la pròpia situació però també per la dels altres, amb la complicitat en el seu patiment. Sí, això em sorprèn i m'inquieta, perquè és un indicador fonamental per veure la societat que tenim, per adonar-nos que molts som encara incapaços de superar les dificultats amb què ens trobem i que magnificarem les que ens vinguin, com ja ho hem fet en el passat.
I això em porta a la segona sorpresa: sento dir, amb estupor, que després de la pandèmia, tot canviarà. De debò s'ho creu algú, això? Tant de bo canviïn alguns dels nostres hàbits individuals o fins i tot durin una mica algunes pràctiques col·lectives, artístiques, solidàries, imaginatives. Però el mateix desconfinament imprudentment accelerat, ¿no fa pensar que mentre manin els que manen –i ara no em refereixo només als polítics sinó als poderosos de debò– canviarà alguna cosa? ¿Va canviar res bàsic, important, després de l'epidèmia del 18? ¿S'ensorrarà el capitalisme agressiu o més aviat s'enfortirà?
A molta gent li ha agafat molt fort un optimisme irreal. Potser és autodefensa, i llavors, què hi farem. Però em sembla d'un optimisme inquietant que els que som víctimes tancats a casa ens pensem que som nosaltres que acabarem amb el virus i ens autoproclamem herois. Si respectem estrictament el confinament i les mesures de seguretat, contribuïm a la solució, però res més. Però, mirem les coses de cara, amb caràcter, sense voler cobrir la nostra desorientació, la buidor o la por, fent veure coses que no són. Quan ens volem donar ànims falsos, fem com quan xiulem per travessar un carrer fosc, quan elogiem l'equip que ha perdut la final o aplaudim un fèretre. I per fer-ho gros, alguns diuen la bestiesa que això és una guerra. O no saben què és una guerra o s'hi posen bé per a les medalles futures.
Sense receptes, recomano de situar-nos bé en el que passa, de complir amb la nostra obligació i d'aprofitar l'ocasió per enfortir el caràcter i per aprendre resistència, esperit crític i ganes de revolta de cara a un futur que, malauradament, no serà el que nosaltres volem, sinó el que ens serà imposat.
