EL CONTE DE JORDI NOPCA

Tesi doctoral

Un capítol de 'Tom i Jerry'
i Jordi Nopca
18/03/2017
4 min

Sona el timbre de casa. Una vegada i, de seguida, una altra, aquesta durant un lapse de temps més generós. En Ricard Maria està tancat al despatx, revisant una escena de Tom i Jerry en què el protagonista felí és entaforat en un cotxet i rep una àgil sessió de tortura per part d’un gat de carrer, en Butch. Després de beure-se-li la llet del biberó li enganxa la tetina al nas i li esferifica el cap amb una llarga bufada. Quan el cap es desinfla i traspassa tot l’aire a la tetina, que es converteix en un petit globus, en Butch treu una agulla i, pam!, la fa explotar. Llavors agafa en Tom i el llança enlaire, cada cop una mica més amunt, fins que xoca amb el sostre de l’habitació i en rebota, sclunc!, fins a les urpes dels altres gats de carrer, que se’l van passant l’un a l’altre. L’últim d’ells, en un gest de lúdica malícia, l’envia fins a la peixera. Hi cau de cul i es mulla el bolquer. En Butch decideix que cal canviar-lo immediatament al damunt d’una taula que converteixen en espai de tortura. “Anestèsia!”, crida, i en Tom rep un cop de martell al cap. Poc després li clavaran un imperdible al cul per fixar el bolquer, li posaran un peix a dins -que navega per les parts més íntimes del gat- i faran servir els seus bigotis de cordes de guitarra per introduir una versió amb maraques i violins de Mamãe eu quero, de Carmen Miranda.

-Oh, merda.

En Ricard Maria es queixa perquè el timbre acaba de tornar a sonar. Posa el vídeo en pausa, surt del despatx i camina de puntetes fins al rebedor. A través de l’espiell observa el neguit del veí del primer segona. Sempre va en pantalons curts, sigui estiu o hivern, i porta una samarreta de cotó amb algun estampat ridícul. El d’avui consisteix en una platja que voldria idíl·lica i un missatge: “ Ibiza, land of freedom ”.

- Ricardo? -demana el veí-. ¿Estás ahí, chico?

Fa sonar el timbre una vegada més. El soroll fa tremolar la porta mentre en Ricard Maria, paralitzat, espera que l’home giri cua i torni cap a casa. Quan ho fa, renegant alguna cosa en veu baixa, s’adona que a la part del darrere de la samarreta hi ha dibuixada una escena concupiscent en una discoteca. Hi ha escrita una única paraula, love, en lletres enormes, i de dins de la lletra o en surt un cor rosa. Voldria deixar escapar una frase de menyspreu, però les orelles del veí la detectarien i tornaria a interrompre la tesi doctoral. Si li digués que escriu sobre les formes de violència presents a Tom i Jerry li semblaria que li està aixecant la camisa, reacció no gaire diferent d’algunes noies que coneixia en locals nocturns i que, un cop superat el primer examen -el de l’aparença- el miraven amb estupefacció quan els comentava el seu objecte d’estudi universitari. N’hi havia que li demanaven que repetís quina carrera havia fet per acabar ocupant-se d’un tema com aquell. D’altres el veien com un maltractador potencial, és a dir, com un ratolí petit, rabassut i pèrfid, la versió local d’en Jerry: en una ocasió, una noia li havia preguntat si li agradaria lligar-la al capçal del llit i ell havia contestat que preferiria emmanillar-la. La majoria de coneixences, però, l’acabaven trobant massa infantil i a la primera de canvi tocaven el dos.

En Ricard Maria encara no ha desenganxat l’ull de l’espiell aquós de la porta. Amb el cos garratibat, el seu cervell l’imagina seguint el veí fins a l’àtic. Li ha dit que havia sentit crits i un tret de pistola. “ Tendríamos que llamar a la policía ”, ha proposat el doctorand. L’altre ha dit que no -“ Los problemas de los vecinos se quedan entre vecinos ”- i llavors li ha demanat que l’acompanyés per esbrinar què passava. Els ha obert la mare d’aquells dos nois que tothom sospita que es guanyen la vida passant coca. El veí vol saber si estan bé. No menciona el tret; de fet, es comporta amb una docilitat quasi insultant. La mare evita respondre a la pregunta. Per què no entren a prendre un cafè amb la resta de la família? Han vingut el Paco i la Feli -en Ricard Maria no n’ha sentit a parlar mai.

- Un cafelito siempre viene bien -diu el veí.

Al menjador troben tota la família lligada en cadires. Hi ha els dos fills, el marit, una anciana i una parella de mirada obtusa que només poden ser el Paco i la Feli. La veïna treu la pistola de sota la faldilla i els demana que s’asseguin al sofà: només quan els tingui lligats els explicarà com continua aquella història. Mentre el veí de la samarreta eivissenca suplica que els deixi marxar cap a casa, en Ricard Maria pren una decisió arriscada. Fa un bot del sofà, obre la balconera i salta. El projectil humà viatja des del tercer pis fins a l’asfalt. Quan s’hi estampa en rebota, sclunc!, i per poc que no torna a entrar al lloc d’on fugia. Les bales que dispara la veïna xiulen al seu voltant. Aconsegueix esquivar-les fent contorsions poc característiques d’un doctorand. Encara equipat amb superpoders aconsegueix desarmar la veïna i fer-li entendre que el món necessita pau i amor. “Estimeu-vos els uns als altres... -comença, però no recorda el final de la cita bíblica i improvisa-: És el millor que podeu fer”. Llavors se’n va volant cap al seu despatx, però li corre tanta adrenalina per les venes que no pot escriure ni una ratlla de la tesi en tota la tarda.

stats