Sense casa als Estats Units

Vaig començar la nit de les eleccions escrivint una columna que partia de les paraules d’un amic immigrant, Lesley Goldwasser, que als 80 va venir als Estats Units des de Zimbàbue. Després d’observar la nostra escena política, fa uns anys em va dir: “Els americans aneu donant puntades de peu al vostre país com si fos una pilota. Però no ho és. És un ou de Fabergé. El podeu trencar”. Ara que Trump ha accedit a la presidència, tinc por, més que la que he tingut mai als meus 63 anys, que puguem fer això: trencar el país, acabar tan irremeiablement dividits que el govern no pugui funcionar.

D’ençà que Trump va aparèixer com a candidat em vaig prendre seriosament la possibilitat que pogués guanyar; aquesta columna no ha dit mai el contrari, tot i que sens dubte sí que ho ha desitjat. Això no vol dir que ara que és una realitat no estigui perplex. Per molt que sabés que era una possibilitat, el fet descarnat que una majoria d’americans hagin volgut un canvi radical fos com fos, sense que importés qui era l’agent del canvi, quina mena de model podria ser per als nostres fills, si realment tenia capacitat per executar el seu pla -o fins i tot si tenia un pla per executar-, és profundament inquietant.

Abans que exposi totes les meves pors, ¿hi ha algun aspecte positiu en aquesta votació? He estat buscant-lo hores i hores i l’únic que he pogut trobar és aquest: no crec que Trump estigui veritablement compromès amb cap de les paraules o polítiques que ha ofert durant la campanya, excepte amb una frase: “Vull guanyar”. Però Trump no pot ser un guanyador si no experimenta un canvi radical de personalitat i de política i es converteix en tot el que no ha sigut en aquesta campanya. S’ha de convertir en una persona que uneixi en lloc de dividir, que digui la veritat en lloc de mentir, que estigui disposada a estudiar els problemes i prendre decisions basades en proves en lloc de parlar a cop calent; una persona que digui a la gent el que necessita sentir, no el que vol sentir, que tingui en compte que un món interdependent només pot prosperar si es basa en unes relacions de benefici mutu, i no de benefici d’un a costa de l’altre. Espero que ho faci. Perquè, si no ho fa, tots els que l’han votat perquè volien un canvi radical i trencador... Doncs bé: el tindran.

Suposo que Trump no voldrà acabar sent el pitjor president de la història, i ja no diguem el que va presidir la fractura més profunda del nostre país des de la guerra civil. Faria trontollar el món sencer. Per tant, només espero que intenti envoltar-se de les millors persones que pugui, cosa que sens dubte no inclou la dreta extremista que va impulsar la seva campanya.

Però també hi ha un costat profundament preocupant en l’obsessió de Trump per “guanyar”. Per a ell, la vida sempre és un joc del tot o res: jo guanyo, tu perds. Però dirigir els EUA no pot ser un joc del tot o res. “El món només es manté estable quan els països entaulen relacions de benefici mutu i d’una interdependència sana”, va observar Dov Seidman, autor del llibre How. Per exemple, els EUA van engegar el Pla Marshall després de la Segona Guerra Mundial per aixecar Europa, convertir-la en un soci comercial i establir-hi una relació que ha sigut avantatjosa per a les dues parts. ¿Ho entén, això, Trump? ¿Els que l’han votat entenen que molts dels seus llocs de treball depenen d’una interdependència sana entre els EUA i la resta del món?

Com m’explico la victòria de Trump? És massa aviat per afirmar-ho amb seguretat, però la intuïció em diu que no té tant a veure amb el comerç o la bretxa salarial com amb la cultura i el sentiment de molts americans d’haver-se quedat sense casa. No hi ha res que pugui enrabiar o desorientar tant la gent com tenir aquesta sensació d’haver perdut casa seva. Per a alguns la causa és que els EUA s’estan convertint en un país on les minories són majoria, i això ha amenaçat el sentiment de comunitat de molts blancs de classe mitjana. Per a altres, és el remolí vertiginós dels canvis tecnològics en què estem immersos. Això ha fet desaparèixer la seva feina o l’ha transformat d’una manera que troben desconcertant. Quan les dues coses més importants de la vida d’una persona canvien completament -la feina i la comunitat que l’arrela a un lloc i li dóna una identitat-, no és sorprenent que recorri a les solucions simplistes proclamades per un aspirant a home fort del país.

El que sé del cert és que el Partit Republicà i Trump estan a punt d’agafar el control de tots els instruments de govern, des dels tribunals fins al Congrés, passant per la Casa Blanca. Això és una responsabilitat enorme. Ho entenen?

Personalment, no els desitjo que els vagi malament. Hi ha massa coses en joc per al meu país i els meus fills. A diferència del que ha fet el Partit Republicà els últims vuit anys, no intentaré que el meu president fracassi. Si fracassa, fracassem tots. O sigui que sí, desitjo que emergeixi un home millor del que hem vist durant aquesta campanya. Però ara per ara estic angoixat, pateixo pel meu país i per la seva unitat. I, per primera vegada, em sento sense casa als Estats Units.