Tilda Swinton: “Ha sigut catàrtic fer una pel·lícula amb Almodóvar”
En una entrevista al Festival de Cinema de Venècia, en el qual va rebre el premi a la seva carrera, l’actriu parla del rodatge de ‘The human voice’, l’últim curtmetratge de Pedro Almodóvar, i reflexiona sobre les crisis i oportunitats de la indústria cinematogràfica
Imagineu-vos que esteu tancats a casa, amb el gos com a únic interlocutor, esperant que passi alguna cosa i amb la sensació, cada vegada més intensa, d’estar a punt d’esclatar. És una escena que pot resultar familiar després d’aquests últims mesos de confinament a tot el món, però també és l’argument del nou curtmetratge de Pedro Almodóvar, The human voice, protagonitzat per Tilda Swinton i estrenat al Festival de Venècia.
La pel·lícula, que és l’adaptació lliure d’un monòleg teatral del francès Jean Cocteau, dura 30 minuts i s’ha rodat aquest juliol a Madrid en només nou dies. Al film, Swinton espera, al seu apartament, la trucada del seu amant per parlar del final de la relació, mentre pren pastilles sense parar i es dedica a estendre vestits elegants sobre el llit. Quan per fi ell li truca, es posa uns AirPods d’Apple en lloc de despenjar un telèfon fix, com solen fer les actrius que interpreten l’obra de Cocteau.
El projecte ja s’havia ultimat al març, abans que comencessin els confinaments pel coronavirus, però el fet que s’hagi rodat durant la pandèmia confereix a The human voice una significació especial: Swinton en diu “la pel·lícula definitiva del confinament”.
Per a mi, veure ‘The human voice’ ha sigut una experiència molt catàrtica. El personatge espera mentre la tensió va pujant fins que arriba l’esclat de violència. ¿Li ha resultat catàrtic, a vostè?
Ha sigut catàrtic fer una pel·lícula amb el Pedro Almodóvar, perquè tota la vida ho havia somiat. I fer alguna cosa al juliol va ser fantàstic. Una benedicció. Tots estàvem contentíssims de treballar, i de demostrar-nos que n’érem capaços. El que passa és que haurem d’evolucionar i haurem de trobar la manera de treballar. I amb aquesta pel·lícula l’hem trobat: treballàvem en un estudi, teníem un equip relativament petit, tot estava controlat, constantment ens feien proves. I ens en vam sortir.
Quina sensació li va fer, tornar a un plató de cinema?
Era com si hagués estat molt de temps sota l’aigua aguantant la respiració. Estic descobrint que les coses que poden arribar a ser més traumàtiques són les que s’assemblen: si tot fos completament diferent, potser seria més fàcil adaptar-s’hi, però quan les coses s’assemblen al que recordes d’abans del març, tot plegat resulta confús, i la confusió és esgotadora.
O sigui que, un mil·lisegon després d’adonar-me que hi hauria membres de l’equip a qui no reconeixeria mai sense mascareta, vam començar a rodar una pel·lícula igual com hem fet sempre: en aquest nou món canviaran algunes coses, però seran moltes més les que no canviaran.
¿Ha après alguna cosa inesperada en aquest confinament?
No hi ha res de nou sota el sol. Durant el confinament -i aquest ha sigut el primer, però potser n’hi haurà més-, hem tingut l’oportunitat de reflexionar sobre tot el que tenim. El meu mantra en aquests moments és que tenim el que necessitem; només cal mirar al voltant i saber-ho veure.
I què és el que ha trobar més a faltar?
Tothom trobava a faltar el cine en pantalla gran amb una mena d’enyorança que se sent molt poques vegades. Era -i encara és- una cosa que hem de defensar. Aquella fam tremenda de pantalla gran. La sensació que trigaries mesos a poder tornar al cine era molt dolorosa. La dependència era tremenda.
Gairebé sembla una addicció.
És que per a alguns de nosaltres ho és. El que està quedant clar és que la qüestió no és el que surt a la pantalla, sinó la pantalla en si mateixa i el fet de formar part del públic de la sala.
El Festival de Cinema de Berlín ha anunciat fa poc que eliminaria les categories de gènere per als premis d’interpretació: l’any que ve ja no hi haurà “millor actor” i “millor actriu” sinó només “millor actuació protagonista” i “millor actuació de repartiment”. Què en pensa?
Quin descobriment! Vet aquí el que jo diria. Fa trenta anys que dic “quin descobriment”, però per a aquestes coses fa falta temps. De mica en mica anem avançant. Crec que el que està en joc és la identitat, aquest és el quid de la qüestió. Soc optimista i crec en la intel·ligència, i crec que la gent comença a veure que la identitat -igual que el gènere- funciona d’una manera molt mercantilitzada i compartimentada dintre de la societat, i s’adona que cal resistir-s’hi.
Aquesta mena de compartimentació no és el nostre estat original. És una cosa que hem après i que podem superar, i això és el que es comença a fer amb un gest com el de Berlín, que sens dubte s’adoptarà a tot arreu. Aquests petits gestos fets de tant en tant només són petites adaptacions.
Crec que passarà com quan van introduir els cinturons de seguretat obligatoris al Regne Unit: hi havia molta gent indignada per la vulneració de les seves llibertats individuals però, l’endemà mateix d’entrar en vigor la llei, tothom se’l va cordar i el van continuar portant, i no va passar res.
Quan va acceptar el premi a la seva carrera aquí a Venècia, va dir que tot just estava començant. Que farà ara?
Fa temps que treballo en una pel·lícula entre la ficció i el documental sobre l’ensenyament, però hem de tornar a començar de zero, perquè el que era una pregunta relativament esotèrica i especialitzada, “com ha de ser una escola?”, ara se la fa tothom, en un moment que ens hem de plantejar l’educació a casa o veure’ns obligats a prescindir de l’escola.
Gràcies a la meva experiència de col·laborar amb l’escola que he contribuït a fundar (basada en un aprenentatge a l’aire lliure guiat pels alumnes), m’he adonat que ja no necessitem les escoles per compartir informació. Et pots educar a través del mòbil i, per tant, la pregunta és: què trobaven a faltar els nens de l’escola durant el confinament, què és el que valoren de l’escola? Ara tenim l’oportunitat de fer una bona sacsejada, m’alegro que la pel·lícula faci aquestes preguntes.
Cate Blanchett, presidenta del jurat de Venècia, i Alberto Barbera, director artístic del festival, van advertir en els seus discursos que el creixement dels serveis de ‘streaming’, sobretot durant el confinament, és una amenaça per al cinema. Comparteix aquesta preocupació?
La veritat és que no. No m’ha preocupat mai. Només vol dir que ens hem de mantenir flexibles i àgils: el cine se’n pot sortir. Estic convençuda que la necessitat esmola l’enginy. La veritat és que, si de cas, estic entusiasmada. Endavant!
Fa uns quants anys que veig la gent preocupada i, ara, amb la pandèmia, ha passat una cosa molt interessant. D’una banda, aquest neguit ha crescut, però, al mateix temps, fixeu-vos en el que passa: tothom es mor de ganes d’anar al cine. Crec que no arribarà mai el dia que no quedi ningú disposat a anar-hi i seure en una sala gran a les fosques.
El problema, com passa amb tantes coses que ara surten a la llum, són els diners i el capitalisme, i hi ha tot el tema del finançament de les pel·lícules. O sigui que ens hem d’animar i arremangar-nos per trobar-hi una solució.
Copyright The New York Times