Només tenim sis mesos per frustrar un Brexit dur

Historiador, catedràtic d'Estudis Europeus a la Universitat d'OxfordSi tot va d'acord amb els plans dels partidaris del Brexit, d’aquí exactament un any ens despertarem veient que la Gran Bretanya ja no és membre de la Unió Europea. A la pràctica, els contraris al Brexit només tenen sis mesos per evitar-ho. Perquè si en la votació decisiva d’aquesta tardor el Parlament britànic decideix acceptar el pacte de transició que hagin establert els negociadors britànics i de la UE, haurem arribat al punt efectiu de no retorn.

Els partidaris del Brexit se n’adonen i ara tenen una estratègia de claredat leninista: fer el que calgui per aconseguir que la Gran Bretanya arribi a aquest punt. Fins i tot l'antic líder del UKIP, Nigel Farage, agafa ara aquesta línia brexito-bolxevic. L’objectiu justifica els mitjans. Tant se val quins pactes facis durant el període de transició, tant se val quines de les teves pròpies línies vermelles trepitgis: només has d’empènyer el país a travessar la porta de sortida. Tota la resta es podrà solucionar més endavant.

Els contraris al Brexit, en canvi, tenen deu estratègies diferents i, per tant, cap. Si no actuem junts, serem derrotats enmig d'una boira de confusió i engany.

La derrota probablement aniria més o menys així: després d’estira-i-arronses de tota mena, els britànics i els negociadors de la UE arriben a una entesa a la tardor. D’una manera o d’una altra, se superen diferències aparentment insalvables, com les de la frontera irlandesa, mitjançant una combinació de consensos autèntics, solucions complexes i ambigüitat verbal. La “perspectiva de futur” és més vaga que una pregària anglicana, amb molts dolços de Brussel·les i la dringadissa sorollosa de les llaunes carrer avall.

Els nostres socis de la UE finalment hi accedeixen, a altes hores de la nit d'una reunió del Consell Europeu prevista per al 18/19 d'octubre, perquè aquesta és la cultura de consens típica de la UE, perquè només volen treure’s de sobre aquest coi de tema i poder-se centrar en tots els altres problemes urgents que afronta la UE, i –siguem clars– perquè saben que tan bon punt la Gran Bretanya estigui legalment fora, la seva posició per negociar serà encara més feble que avui.

El govern de la primera ministra, Theresa May, internament dividit, accepta aquest acord enrevessat perquè la seva feina és “que hi hagi Brexit” i perquè sap que, si no, el Partit Conservador es podria ensorrar. Després, la majoria dels parlamentaris conservadors hi voten a favor, molts amb recança i mala consciència, perquè la disciplina dels 'tories' els té agafats per la part més sensible de la seva anatomia, perquè temen les difamacions del 'Daily Mail' i que no els reelegeixin a les seves circumscripcions, perquè “el poble ha parlat” i perquè se'ls diu que l'alternativa és un govern laborista amb Jeremy Bréjnev. Alguns 'tories' rebels i valents, els veritables Churchills del nostre temps, enfrontats a pseudo-Churchills com Boris Johnson, no tenen prou força. I, per tant, la Gran Bretanya s'arrossega penosament fins a la sortida de la UE.

Aquest panorama, o un de semblant, segueix sent el més probable, i seria desastrós. Perquè, com diu memorablement un exministre conservador del ministeri del Brexit, arribaríem al final d'una passarel·la per caure al buit. Després la Gran Bretanya es passaria anys negociant què vol dir de veritat el Brexit, des d'una posició encara més feble, i les conseqüències negatives d’això es farien cada vegada més evidents a partir del 2020. Un declivi del país, que aniria baixant mil petits esglaons.

Per evitar-ho, els contraris al Brexit s’han d'unir al voltant d'una estratègia clara per a aquests sis mesos decisius, que, en essència, ha d’incidir en la ment, el cor i la consciència de tots els parlamentaris (encara que els set del Sinn Féin irlandès no ocupin els seus seients). Actualment, la Cambra dels Lords està penjant una tirallonga d'esmenes al voltant del projecte de llei de retirada de la UE, incloent-hi la que advoca per mantenir viva l'opció que la Gran Bretanya es quedi dins d’una unió duanera. Aquestes esmenes, i probablement un projecte de llei de duanes independent proposat pel govern, haurien d'arribar a la Cambra dels Comuns al maig. Aquest serà un primer gran moment. Una gran majoria dels parlamentaris volen que la Gran Bretanya es mantingui en una unió duanera. Si hi ha prou parlamentaris 'tories' que anteposin el país al partit, en aquest aspecte el govern serà derrotat.

Ara com ara hi ha una preocupació tàctica. He sentit un ministre destacat del gabinet del Brexit que ha dit, extraoficialment, que si el Parlament votés a favor de mantenir-se en una unió duanera, ja li estaria bé. Al ministre d’Economia, Philip Hammond, no hi hauria res que li agradés més, i la mateixa May sap que és d'interès nacional —també perquè redueix, encara que no soluciona, el problema de la frontera irlandesa—. Què passaria si el govern optés per quedar-se en una unió duanera en alguna de les seves versions? ¿No serviria per arrossegar prou 'tories' indecisos i uns quants laboristes euroescèptics, de manera que el govern pogués fer aprovar aquest Brexit lleugerament més tou?

És un risc que hem de prendre. Seria una gran derrota per al govern i tensaria la tàctica brexito-bolxevic d’arribar com sigui al Brexit, potser fins al punt de trencar-la. La fam de rebel·lió parlamentària sol créixer menjant. El següent pas podria ser pressionar per mantenir-se en el mercat únic.

Però més enllà d'aquest punt, la situació política és àmpliament oberta. En el camí cap a la votació decisiva de la tardor podria passar gairebé qualsevol cosa. Hi ha una petita possibilitat d'aconseguir una votació parlamentària sobre si, al cap i a la fi, s’hauria de fer una votació popular (és a dir, un segon referèndum) per decidir si ens volem allunyar o no de les xarxes del Brexit. Qualsevol dels partits principals es podria escindir. Podria haver-hi unes noves eleccions. Ves a saber. Com li agradava dir a Napoleó: “On s'engage et puis on voit!” (és qüestió d’entrar en combat i veure què passa).

Al mateix temps hem de seguir treballant sobre l'opinió pública, que està situada en una estranya disjuntiva. Només alguns dels que van votar a favor del Brexit diuen que han canviat d'opinió, i fins i tot alguns que van votar-hi en contra ara diuen que hauríem de tirar endavant. Però la majoria dels enquestats afirmen que les negociacions van malament, que probablement el Brexit serà negatiu per a l'economia i fins i tot per a ells personalment. O sigui que hem fet forat, però hem de continuar cavant! És un terreny fèrtil per obrir una conversa. Però siguem realistes: és molt poc probable que aquesta cosa amorfa anomenada 'opinió pública' canviï de manera significativa durant els pròxims sis mesos i transformi la política sobre el Brexit. El que sí que pot fer és influir en els parlamentaris indecisos que ara tenen la responsabilitat de decidir.

Així doncs, els britànics que estiguin d'acord amb l'argument d'aquest article, heus aquí el que han de fer: interpel·lar el seu parlamentari —de fet, qualsevol parlamentari que tinguin a l’abast—. Abordar-lo pel carrer, acostar-se-li a la platja, encalçar-lo a la muntanya, animar-lo per correu electrònic, assenyalar-lo al Facebook, enfrontar-se-li a Twitter. Dir-li que els seus néts li preguntaran: “Què vas fer quan va haver-hi la gran votació del Brexit, avi?” (o àvia). Dir-li que voti a consciència, pensant sincerament en el que interessa al país. Dir-li que rebutgen la mentida populista segons la qual la democràcia significa un poble, una votació, una vegada. Això, al nostre Parlament sobirà, a través dels nostres representants electes, és la veritable democràcia britànica.