Tan bona persona com diuen. Potser més i tot

V et aquí les anècdotes sobre Tom Hanks que he sentit aquests últims mesos tan depriments, quan semblava que la cortesia, el civisme i la bona educació estiguessin en perill d’extinció als Estats Units. Una vegada, el 2008, quan rodava Àngels i dimonis a Roma al costat del Panteó, una núvia i el seu pare no podien entrar a l’església per culpa de l’enrenou. Aleshores Hanks va aturar el rodatge per acompanyar-los a l’altar.

Una vegada, el 2015, es va parar davant d’una taula en què unes escoltes venien galetes de la marca Girl Scout i els en va comprar unes quantes capses, els va donar 20 dòlars de més i després es va oferir a fer-se selfies amb els vianants per incitar-los a comprar-ne. Aquell mateix any va trobar en un parc el carnet d’estudiant d’una noia i l’hi va tornar mitjançant el seu simpàtic perfil de Twitter, ple d’articles trobats.

Una vegada, el 1997, abans de rodar Salveu el soldat Ryan, Steven Spielberg va demanar a Hanks i altres membres del repartiment que fessin formació militar al bosc amb un antic marine. Després d’una estona sota la pluja, tots van votar per deixar córrer l’exercici, a excepció de Hanks, que va decidir fer obedientment la feina per a la qual l’havien contractat i va animar els altres a quedar-se.

Són les bones accions pròpies d’una persona que ha assumit el paper d’home del carrer prototípic en la nostra cultura cinematogràfica. Però últimament representen alguna cosa més que una senzilla bona obra: són, com si diguéssim, la personificació d’una bondat i integritat que no només han desaparegut de la cultura en general sinó que ara semblen una paròdia.

Però encara n’hi ha més. Spielberg va dir: “Si Norman Rockwell fos viu, pintaria un retrat del Tom”.

Vinga, ràpid: quin és el vostre president nord-americà preferit? Abraham Lincoln? Doncs no us ho creureu, però Tom Hanks és parent seu. El nom de soltera de la mare de Lincoln, Nancy, era Hanks, i sí, són els mateixos Hanks.

Vinga, ràpid: quin és el vostre segon president nord-americà favorit? Si és Barack Obama, el 2014, en l’acte d’entrega dels premis del Kennedy Center, l’expresident va parlar de Hanks, amic seu en la vida real, i va dir: “Diuen que a Hollywood el Tom és el representant de l’home del carrer; que és el Jimmy Stewart o el Gary Cooper d’aquesta generació. Però només és Tom Hanks. I ja n’hi ha prou. N’hi ha prou i de sobres”. Dos anys després, Obama li va concedir la Medalla Presidencial de la Llibertat.

Aquest setembre, l’endemà que s’estrenés al Festival Internacional de Cinema de Toronto la nova pel·lícula de Hanks, A beautiful day in the neighborhood ( Un amigo extraordinario, a Espanya), en què fa el paper de Mister Rogers, m’esperava assegut en un banc al passadís fent broma amb un grup de publicistes. Havia arribat abans que jo i, la veritat sigui dita, això no passa mai: un actor que arriba abans de l’hora acordada en lloc de fer-me esperar dues hores. “Crec que ja fa molt de temps que em vaig adonar de la importància d’arribar una mica abans”, em va dir Hanks. “Has d’estar sempre a punt i respectar tot el procés. I crec que pots respectar tot el procés encara que els altres no ho facin”.

O sigui que Tom Hanks és tan bona persona com us imaginàveu i és exactament com us esperàveu, i això és fantàstic, sempre que no n’hagis de fer un bon reportatge amb elements com un fil conductor i una tensió narrativa. “Mister Rogers, presentador d’un programa infantil de televisió, era un sant, i l’actor que l’interpreta també es un sant”: com a història no és gran cosa. Però què hi podia fer? El tenia allà, assegut al meu davant, alegre, pendent de mi i ben predisposat. Potser podria fer-ne un reportatge que ens aixequés la moral.

Una hora més tard, va participar en una roda de premsa amb els cineastes i altres actors. Tots semblaven molt emocionats pel fet d’haver posat a l’abast de tothom una pel·lícula sobre Mister Rogers, i explicaven totes les anècdotes que havien sentit sobre el personatge. Tom Junod, que va escriure l’article publicat el 1998 a Esquire en què es basa la pel·lícula, va comentar que les seves interaccions amb Fred Rogers li havien canviat la vida. Sentint-lo, resulta difícil creure que aquestes anècdotes siguin reals.

En la nostra primera entrevista, feta a Toronto, Hanks seia repenjat al respatller de la cadira amb el turmell esquerre sobre la part superior de la ròtula dreta. Portava unes ulleres amb muntura de plàstic transparent i la barba que s’havia deixat créixer per filmar News of the World, que se situa en el període posterior a la Guerra Civil dels EUA. A les nostres entrevistes diu “Déu meu!”, “Ostres!” i “Per l’amor de déu”. És un entusiasta de la història. És un entusiasta de la informació. És un entusiasta de l’entusiasme. En un moment concret, no recordo per què, va recitar el preàmbul de la Constitució.

A les rodes de premsa posteriors a l’estrena, algunes de les preguntes parteixen de la idea que Tom Hanks és tan meravellós i s’assembla tant a Mister Rogers que ja en té prou apareixent a la pantalla i dient quatre coses, perquè, ves per on, en el fons són iguals: homes simpàtics i de tracte fàcil amb els cabells grisos.

Això ha donat lloc a una situació molt semblant a una crisi per als que han fet aquesta pel·lícula: fa 24 anys que Hanks va guanyar un Oscar (dos de seguits per Filadèlfia i Forrest Gump ); fa 18 anys que el van nominar, tot i la seva imparable trajectòria de papers protagonistes, com ara els últims tres minuts de Capità Phillips, totalment devastadors. Però ara, mentre que aquest any s’han estrenat altres pel·lícules amb escàndols de relacions públiques pel comportament fora del plató dels protagonistes, directors o productors, l’equip d’ A beautiful day in the neighborhood té la sensació que ha d’afrontar un problema diferent: la idea que Hanks no actua quan fa el paper de Fred Rogers. En una taula rodona, un periodista va insinuar que en realitat en aquest film fa de Tom Hanks, només que “més lent”. Però Hanks va contestar que la lentitud de Fred Rogers -una lentitud natural, deliberada-és difícil. La primera vegada que ho va intentar es va sentir ridícul. Va estudiar hores de gravacions, perquè de vegades era incapaç de creure que hagués d’anar tan a poc a poc. “Quan ho superes, hi ha un moment que penses: «Déu meu, he d’anar més a poc a poc, però no he de semblar beneit». És una combinació de manera de fer i comportament característica de Fred Rogers”. Tot i això, no era només una qüestió de ritme. Hi havia també una cadència específica i una intenció. Quan Hanks va observar aquestes gravacions, es va adonar que Mister Rogers “sempre parlava amb un únic nen, una sola persona que era a mig metre a l’altra banda de la càmera. Deien que quan parlaves amb el Fred tenies la sensació de ser l’única persona del món que li importava”.

Deixant de banda la qualitat de la seva actuació, és fàcil entendre per què a la directora Marielle Heller li interessava tant que Hanks fes aquest paper. Té una lleugera semblança física amb Rogers, i això ja era un bon punt de partida. Sovint li ofereixen personatges que necessiten allò que Robert Zemeckis (director de Forrest Gump, entre altres pel·lícules de Hanks) en diu “aquella qualitat de representar el clàssic home del carrer”. Mentre feia aquest reportatge, moltíssimes persones m’han explicat que és molt bo interpretant l’home del carrer.

Però Mister Rogers no era un home del carrer. A més, mentre que per a la meva generació Mister Rogers era el que més s’assemblava a un sant en vida (fins i tot vam arribar a oblidar-nos de la mare Teresa), Tom Hanks era el que més s’assemblava a Mister Rogers: un home aparentment sense complicacions, sense escàndols i amb una llarga trajectòria que mai ha hagut de fer públic un comunicat amb la frase “era una altra època”. En altres paraules, el fet que sigui Hanks qui fa de Mister Rogers elimina l’ombra d’inversemblança que es projecta sobre una pel·lícula que descriu una persona de la vida real.

Hanks havia llegit el guió feia anys, però, tot i que Mister Rogers és l’heroi de la història, no n’és ben bé el protagonista; semblava una pel·lícula més sobre la crisi dels 40 d’un home que manté unes relacions tenses amb el seu pare. Però, quan li va arribar una versió revisada del guió, les circumstàncies havien canviat. El 2015 Hanks va llegir un reportatge sobre dones cineastes a The New York Times Magazine i va decidir que volia fer un esforç per col·laborar amb una d’elles. Aquella setmana, a la festa d’aniversari de la seva neta, va conèixer Heller, que era una de les que sortien al reportatge. Quan va arribar a casa, va veure la seva primera pel·lícula, The diary of a teenage girl, i li va dir que li agradaria fer alguna cosa amb ella. Uns anys més tard, quan ja preparava A beautiful day in the neighborhood, Heller li va enviar el guió i així hem arribat fins aquí.

Una infància difícil

Hanks va créixer al nord de Califòrnia, a l’era de l’assassí del Zodíac, Patty Hearst, els Panteres Negres i les revoltes de People’s Park. Tenia cinc anys quan els seus pares es van divorciar i ell, amb el seu germà i la seva germana gran, se’n van anar a viure amb el seu pare, i un altre germà se’n va anar amb la seva mare. Tots dos es trobaven en un mal moment, intentant sobreviure.

Ell i els seus germans s’encarregaven de la casa mentre el seu pare treballava. No es menjaven les verdures congelades que ell portava a casa i sabien quina hora era gràcies al que veien a la televisió. “Ningú em va ensenyar a rentar-me les dents”, recorda.

Hanks no es va enfadar mai amb els seus pares; encara no hi està enfadat. Es va adonar de com els costava tirar endavant. Mai li van donar cap explicació. Ara sap per què: “No tenien paraules per fer-ho. Desconeixien el vocabulari adequat. I estaven turmentats pel menyspreu que sentien per ells mateixos, la culpabilitat, etcètera, i totes les coses que se’n deriven. A més, érem quatre fills, per l’amor de Déu!, i no podien més. Ara tinc quatre fills, i quan comences a tenir fills, penses «Ara ho entenc!»”

Recorda que una vegada Oprah [Winfrey] li va demanar, al seu programa, que parlés de la seva infància en una família desestructurada, i va pensar: “I què és això? Ah, és el que érem nosaltres”. Mai se li havia acudit que la seva família fos desestructurada. Però, en el fons, devia saber que alguna cosa no rutllava perquè va començar a col·leccionar un munt de màquines d’escriure. Centenars. Tenia a veure amb la impossibilitat de conservar les coses que li agradaven més per culpa dels constants desplaçaments de la seva família. Ara que té 63 anys i hi ha pensat molt, s’adona que quan era jove sovint havia de canviar de domicili gairebé sense previ avís i, com que ell no s’encarregava d’empaquetar les capses, acostumava a perdre coses importants: “De fet, no he tingut res que m’hagi durat tota la vida. No tinc res de quan tenia 5 anys. No tinc res de quan en tenia tres”. Hanks tenia 19 anys quan va aconseguir la primera màquina d’escriure. Va ser un amic qui l’hi va donar: “Era una rampoina, una joguina”. La va portar a reparar i l’operari li va dir: “És una joguina. Per què vols fer servir una joguina?” L’home li va vendre una Hermes 2000, que es va extraviar. O sigui que en va comprar una altra. “Vaig pensar: «Que bé, la conservaré força temps, i això em tranquil·litza. Em tranquil·litza tenir-la. Em tranquil·litza saber que me la puc endur a tot arreu»”. Tothom amb qui he parlat d’ell m’ha explicat alguna anècdota sobre les seves notes escrites amb una de les seves màquines. Fa poc n’hi va enviar una a Sally Field en què li explicava com l’havia commogut la seva autobiografia, In pieces, publicada el 2018. A ella li va saber greu perquè encara no li havia dit que li havia agradat moltíssim el seu llibre de contes, Uncommon type, que havia llegit un any abans. (També em va parlar del butlletí setmanal que Hanks escrivia, en un ordinador portàtil, al plató de Forrest Gump sobre les peripècies dels actors i l’equip de rodatge. Era un butlletí setmanal.)

Li encanten les màquines d’escriure perquè “són una combinació brillant d’art i enginyeria. Però art, enginyeria i una utilitat”, diu. “Cada màquina és única, com les empremtes dactilars d’una persona. Per tant, cada vegada que escrius una cosa amb una màquina d’escriure és una obra d’art única”. Fins i tot va crear una petita aplicació molt simpàtica, Hanx Writer, amb la qual es poden escriure i enviar missatges que semblen mecanografiats.

Quan va començar a col·leccionar-ne ja estava casat, però es desplaçava tan sovint com quan era petit. Sortia de tant en tant a la sèrie The love boat ( Vacaciones en el mar ) i actuava al Great Lakes Theatre, fora de Cleveland. Potser va començar a col·leccionar màquines d’escriure perquè per fi podia controlar les seves pertinences, tot i que encara anava molt d’un lloc a l’altre. Referint-se a aquella època, diu: “Començo a pensar en els errors que vaig cometre amb els meus fills. No els explicava les coses o no estava per ells. O estava capficat amb les coses que passen al món dels adults. El meu fill Colin va néixer quan jo era molt jove. Igual que la meva filla. Però això vol dir que tenim aquesta visió diguem-ne Gestalt, perquè s’enrecorden de quan el seu pare era només un paio que feia el que podia per pagar el lloguer. Els meus altres fills van néixer quan jo ja m’havia fet un lloc en diversos fronts. I per això les seves vides són diferents”. El 1985 Hanks i la seva primera esposa, Samantha Lewes, la mare del seu fill Colin i la seva filla Elizabeth, es van separar. Hanks es va casar després amb Rita Wilson, la coprotagonista a Voluntaris. Estan casats des del 1988 i tenen dos fills, el Chester i el Truman.

Li vaig explicar que he vist més vegades de les necessàries la cerimònia en què li van entregar el premi del Kennedy Center. Els seus fills grans han hagut de fer front a un divorci i a la incertesa. Els petits han fet front a una vida de riquesa i privilegis. I jo volia saber com pot ser que una persona que feia una vida de rodamon, intentant fer-se un nom, hagi acabat amb uns fills que, ja grans, coregen amb gran afecte les seves cançons.

Li vaig dir que els meus fills van creixent i últimament tinc la sensació que tot el que dic es malinterpreta i, de sobte, m’he adonat que aquell nen que el dia del seu aniversari volia quedar-se amb tu al llit per veure pel·lícules s’està convertint en una persona que gairebé ni et mira. Una persona que no entén que, si insisteixes tant, només és perquè vols que sigui una bona persona, perquè hi ha moltes maneres de ser-ho, i encara moltes més d’ensopegar i convertir-te en tot el contrari. Tot això afegit a la consciència que corro el risc que els meus fills vegin el que hi ha darrere de les meves queixes i descobreixin que jo no soc tan bona persona; com a màxim, soc una mitjania.

Hanks em va contestar que no és fàcil ser pare ni mare, no ho és per a ningú: “Va arribar un moment que vaig pensar que, en definitiva, l’única cosa que un pare o una mare pot fer és dir: «T’estimo, res del que facis estarà mal fet, no feriràs mai els meus sentiments; espero que em perdonis de tant en tant. Què necessites de mi?» Els has d’oferir tot això. «Faré tot el que pugui per protegir-te». Vet-ho aquí. Ofereix-los tot això i estima’ls”. Em va mirar perquè li fes la pregunta següent i, quan em va veure la cara, em va dir: “No passa res. Endavant. Soc aquí amb tu, Taffy. Plorar és bo. Parlar és bo”.

En algun moment d’aquests últims 40 anys, Hanks va arribar a la conclusió que no fa por a ningú. “Em vaig adonar fa molt de temps que no infonc por a ningú. Ara bé, això no equival a ser una bona persona, saps? Crec que hi ha un pòsit de misteri dintre meu. Però no de malícia”. Per això, quan li pregunten per què fa de dolent tan poques vegades, contesta: “Perquè aquests papers no em surten bé; perquè per als dolents, en general, cal un cert grau de malícia que em sembla que soc incapaç de fingir”.

Però tampoc és que tots els seus personatges siguin uns sants. Va interpretar el paper d’un assassí a Camí de perdició i el d’un malvat terrorífic a L’atles dels núvols (“És que portava una quantitat enorme de maquillatge”). En canvi, no és capaç de posar-se en la pell d’un dolent que busca la destrucció només per gust perquè no pot entendre la seva motivació. És una de les raons per les quals la seva productora, Playtone, s’interessa tant pels materials de no-ficció, i per això acaba interpretant tants personatges reals. Les persones de veritat tenen motivacions reals. Les seves complicacions són realistes.

Però la cosa va més enllà. Prefereix històries d’accions extraordinàries basades en la realitat: això demostra que hi ha coses extraordinàries, que no cal imaginar-les. Pel·lícules optimistes. Papers per als quals t’has de posar un uniforme i una gorra. L’home cavallerós i amb principis que té la resposta perfecta. Els herois de guerra. La promesa que la ciència ens farà millors. Cal tenir fe en la humanitat perquè no tothom és tan dolent.

Vaig esclatar a riure. Em va tornar a mirar i va esperar. Li vaig dir que últimament tot és molt depriment. És com si el món s’hagués sumit en una penombra que sembla crònica, i tens la sensació que ja no és una aberració sinó la nova realitat. Li vaig dir que el 2015 fèiem acudits a les xarxes socials sobre les desgràcies d’aquell any. Però les coses han empitjorat i així hem acabat, amb una periodista plorant en un hotel de Santa Fe a més de 2.000 metres d’altura.

Em va parlar dels llibres de ciència-ficció de Kim Stanley Robinson que llegeix. N’hi ha un, situat a Nova York l’any 2140, en què es diu que “la història és la crònica d’una humanitat que intenta autocontrolar-se”. “És molt relatiu -diu Hanks- i si et remuntes a no fa gaires anys, a l’època de Monica Lewinsky hi havia tanta mala bava, agitació i preocupacions com ara. I pensàvem: «Mare meva, mai més arribarem a aquests extrems tan delirants»”. I després resulta que passa una cosa igual de delirant.

Després em va parlar del passeig que ell i el seu fill Truman van fer amb el metro lleuger de Los Angeles. Molta gent es queixa del transport públic i gairebé a ningú tan conegut com Hanks se li acudiria fer-lo servir. Però quan era al vagó no hi va trobar cap motiu de queixa. Estava meravellat pel seu funcionament, era un miracle. Conclusió: les coses sempre van molt malament. Però també van sempre molt bé.

Últimament ha començat a regalar màquines d’escriure. Ara que des de fa anys té una casa i estabilitat, i una dona que canta per a ell i uns fills que sovint li porten les seves tres netes de visita, vol tornar a anar més lleuger. Ha baixat fins a unes 120 màquines. Arribarà un dia que només en tindrà una. La que es quedarà és l’Olivetti Lettera 22, el mateix model que tenen al MoMA. Li vaig dir que m’equivoco massa teclejant per treballar amb una màquina d’escriure. Però Hanks és més optimista que jo.

Aquest optimisme és el que esperava reflectir quan vaig acceptar fer aquest reportatge; l’optimisme de què esperava amarar-me per tenir una idea més favorable del món un parell d’hores al dia durant unes quantes setmanes. Últimament estava deprimida i el temps que cal invertir en la investigació d’un perfil -llegint articles antics, tornant a veure pel·lícules- m’ajudaria a evitar-lo. A canvi, però, el meu reportatge seria avorrit. Està bé, li vaig dir. Alguns reportatges són avorrits.

I potser perquè aquest model de professionalitat que soc es va passar la meitat de l’entrevista plorant, o perquè a Hanks li va fer pena el meu mal d’altura, o perquè en això consisteix ser una bona persona, el cas és que em va explicar una cosa.

“No direm que tinc un costat fosc, però sí que m’he adonat que tinc la capacitat de seduir tota una sala, un grup de persones, i l’he aprofitada moltes vegades. Va començar quan era molt jove com a mecanisme d’autodefensa, però després es va convertir en una mena de manipulació, perquè jo no era conscient que ho feia tan bé. I en part és perquè no soc malèvol. No soc misteriós. A mi no em faràs enrabiar gaire ni res per l’estil. No vull dominar una sala plena de gent, però sí que, d’una manera o altra, la vull seduir”.

L’amabilitat és la seducció; és el que sap fer millor que ningú. Però també l’ha ajudat a amagar-se: “Vaig entendre que el que s’havia de fer era aprofitar el moment, més que no pas imposar una idea. Anava a una reunió i em deien: «Entenc que tinguis problemes amb els canvis del guió». I jo contestava: «No, no, i ara, farem que la cosa funcioni». És una covardia. I estic disposat a seduir a qui sigui que hi hagi a l’altra banda de l’habitació. Així quedo bé: «Veus, no crea mai problemes, fa que tot rutlli, és un paio amb qui es pot treballar», etcètera”. Com a costat fosc no és pas gran cosa, i tot plegat demostra que Tom Hanks és fins i tot més bona persona del que m’imaginava: vol evitar que el meu reportatge sigui avorrit.

Però això ja ho podia fer jo tota sola. Podia argumentar d’una manera convincent que el fet d’interpretar el paper de bona persona a la vida real -des de la seva actuació a la vida pública fins a la selecció de personatges altruistes, i heroics-és una manera d’estalviar-se la necessitat d’ampliar els seus registres. Podria fer-li preguntes sobre aquella estranya enemistat amb Henry Winkler, a qui van despatxar com a director de Socis i perdiguers després de 13 dies i que fa poc va dir a Andy Cohen que ell “s’entenia de meravella -de meravella- amb aquell gos”. Podia trucar a antics ajudants seus per provar de descobrir com era en aquella època, perquè els més recents amb qui he parlat n’han dit meravelles.

Però si tenia aquesta mena d’instint, se’m va esvair durant les setmanes següents parlant per telèfon hores i hores amb gent que el coneixia bé. Les coses que me’n van dir eren extraordinàries i alhora gens extraordinàries: Heller el va definir com “un humà” que “tracta a tothom com si fos una persona”. Meg Ryan, que va protagonitzar amb ell Alguna cosa per recordar i altres pel·lícules, va dir que té una curiositat “astronòmica”. Peter Scolari, que va protagonitzar amb ell la sitcom Bosom buddies i després l’obra Lucky guy a Broadway, afirma que és “un home molt especial tocat per Déu”. Sally Field em va comentar que Hanks és tan bona persona que fins i tot fa que ella se senti mala persona. Li diu “Tom l’irrepetible”.

Sentir això em va recordar una cosa que Tom Junod em va dir a Toronto: va començar a investigar la història de Mister Rogers per esbrinar qui era el Fred, però al final només va descobrir què feia. Es va quedar una llarga estona mirant-se l’article que havia escrit fins que es va adonar que les accions són el que de debò ens ha d’interessar: “No sé si el Fred era la màscara o la màscara era el Fred. Però, al final, quina importància té?” No sé d’on hem tret el concepte d’home del carrer, però el fet és que Tom Hanks no és un home qualsevol. No conec ningú amb centenars de màquines d’escriure. És l’ideal platònic d’home, una projecció del que ens agradaria ser o -més preocupant- una teoria del que en realitat som.

Soc massa gran per a Mister Rogers. Els meus fills també són massa grans per a Mister Rogers. Per això els vaig fer veure Splash, després Forrest Gump, Big i Elles donen el cop. Els vaig fer veure The Wonders i alguns trossos de Nàufrag. Els vaig parlar de l’home que, quan va saber que no em trobava bé, va canviar la seva agenda. Els vaig dir que no importa per què fas bones accions; l’important és fer-les. I un dia, alguna cosa va canviar dintre meu. Acabava de veure Toy story 4 quan, de sobte, tots els meus algoritmes em van començar a recomanar pel·lícules càlides amb herois i valors, i em vaig adonar que estava una mica millor. El meu cor mai ha sigut una estaca; sempre ha sigut un paraigua, però de vegades es gira per culpa de la tempesta. Aquell dia em vaig reajustar i, de sobte, el paraigua es va girar del dret i em va tornar a protegir del mal temps. Ja n’hi havia prou. Més que prou. Vet aquí el reflex fidel del temps que va passar Tom Hanks amb una periodista. 

Traducció: Lídia Fernández Torrell

© The New York Times