Mirar-se al mirall

Cap de DebatDe totes les imatges que ens ha deixat l’embogida actualitat política de les últimes setmanes, trobo especialment trista i pintoresca la dels cinc agents especialistes de la unitat de subsol de la Policia Nacional que van inspeccionar tot el clavegueram del Parc de la Ciutadella abans que el debat d’investidura fos ajornat. Resulta inevitable provar d’imaginar-se el periple subterrani dels agents per una Barcelona que en les seves entranyes no és la Venècia de femta irrespirable que podríem pensar, sinó que amaga, a més de llacs subterranis, coves, grutes, restes i refugis, una xarxa de clavegueram fins i tot visitable, que inclou un tram de la Via Augusta i que en arribar als dipòsits d’aigües pluvials s’obre en sales immenses amb columnates austeres, unides a vegades, com en el cas del dipòsit del rei Martí, per bonics arcs. És difícil no afigurar-se els cinc agents, alertats pel moviment sobtat d’una ombra goyesca, fent corredisses pels àmbits esmentats, indecisos davant la bifurcació d’un túnel de volta, cridant l’alto a un volum incert que finalment resulta no ser cap tercer home sinó qualsevol bestiola errant.

Ni tan sols en faig burla, ni tampoc vull perdre el temps escandalitzant-me per aquell dispositiu de seguretat. La qüestió és si els agents, parlant entre ells, o cadascun amb si mateix en la solitud del subsol on ressonaven els seus passos, no van dir-se que potser no feia falta buscar un home desarmat, pacífic, de corbata, a les clavegueres de la ciutat, i que potser els seus superiors estaven exagerant. La qüestió és, també, si els seus superiors, tant els parlamentaris com els togats, no han tingut a l’hora de posar-se a dormir ni que sigui un moment de dubte sobre l’escena, ja sigui la del clavegueram, la del trasllat d’un polític emmanillat o la de la difusió de les interlocutòries aberrants, fins i tot entre l’opinió pública internacional (cal esperar que un dia per fi es traduiran).

L’independentisme s’ha fet retrets. Amb encert o no, veus diverses han fet dures acusacions als polítics empresonats o a l’exili; han entès la victòria de Cs el 21-D com la prova que les polítiques de la Generalitat des dels anys vuitanta no han contribuït a fer de Catalunya “un sol poble”; han denunciat que l’1-O no donava prou garanties per fer una DUI; i que el projecte de la República exigeix un enfocament postnacional; i que dins del mateix independentisme ha existit una espiral del silenci que ha amagat veritats... Què es pot esperar d’una situació que, a l’altra banda, hi té un no-interlocutor que fa cas omís de la imatge que li torna el mirall? “La crisi catalana podria costar a Espanya el seu estatus de democràcia plena”, ha titulat Le Monde, alertant que el centre de reflexió britànic The Economist Intelligence Unit podria degradar-la a “democràcia imperfecta” per “haver impedit l’1-O per la força”, per “haver reprimit personalitats independentistes catalanes” i per uns càrrecs de rebel·lió i sedició “com a mínim arcaics”, el redactor dels quals, repetim-ho, ha negat que es corresponguin amb la realitat. Les actuacions judicials i la normalització del 155 estan deixant una reguera d’autoritarisme i de jurisprudència antidemocràtica que pot girar-se contra qualsevol opció política. ¿És això el que volen per als seus fills? ¿És necessari, per reaccionar, que siguis tu a qui busquin pel clavegueram?