Toni Soler i els límits de la justícia

Una bandera espanyola, una foguera i en Jair Domínguez al plató. Aquests eren els tres elements amb els quals Toni Soler arrencava l’Està passant de dimecres. Una tripleta perillosa perquè, depèn de com funcioni l’invent, l’endemà pot desencadenar un tsunami d’atacs i tornar a encendre les ires d’alguns partits polítics contra TV3. El Tribunal Constitucional acabava de decretar que cremar la bandera espanyola és delicte i no una acció emparada per la llibertat d’expressió. Per això Toni Soler va explicar que li venia de gust “explorar els límits de l’humor”. Cada vegada que es digués el verb cremar o alguna derivació d’aquesta paraula durant el programa, la bandera baixaria uns centímetres i s’acostaria cada vegada més a les flames de la foguera. No era la primera vegada que Soler feia equilibris amb la susceptibilitat judicial espanyola i la insinuació de cremar símbols. Fa dos anys, quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans va dictaminar que cremar fotos del rei no era delicte, Soler va fer veure que es distreia posant sobre un recipient amb flames una foto de Felip VI que finalment no va cremar. I, en canvi, va acabar cremant sense voler una imatge de Carles Puigdemont. Va ser una manera d’explicar a l’audiència la relativitat dels símbols polítics i la doble vara de mesurar a l’hora de jutjar aquests casos. Aleshores la provocació va ser televisivament més divertida i reeixida.

Aquest dimecres les imatges de la bandera i la foguera estaven enllaunades i es creava una falsa sensació de directe. El risc d’un incendi fortuït era nul i, per tant, no hi havia cap mena de perill que la proposta humorística anés de mal borràs. Tot estava tan teatralitzat que fins i tot en algun moment del programa se’ls va escapar algun derivat de la paraula cremar i no baixava la bandera perquè per guió no estava previst. Toni Soler va dir que volia explorar els límits de l’humor però, en aquest cas, ja tenia molt clars quins havien de ser els topalls. La proposta en tot cas explorava en altres direccions. Temptejava els límits de la llibertat d’expressió i, en certa manera, posava a prova els límits de TV3. Generava un humor ple de tensió perquè la televisió pública és l’assignatura pendent per a determinats sectors polítics. Per tant, aquella proposta feta des d’un plató de la cadena podia ser l’excusa per desencadenar una tempesta perfecta contra TV3. Hem après que els excessos de la justícia espanyola són tan capriciosos que qualsevol pretext és bo. I això és el que posava nerviós d’aquella escena. No feia patir que es cremés la bandera. Feia patir com s’interpretaria aquell joc que fingia arriscar-se a cremar la bandera. La impunitat i l’autoritarisme judicial ja els hem explorat. Els límits de la justícia espanyola i dels seus tribunals ja hem comprovat que no existeixen.