El torero, la ‘tonadillera’ i el gandul
Divendres a la nit, Telecinco va combatre la competència d’Antena 3 utilitzant la figura d’Isabel Pantoja. La cadena va fer un especial titulat Cantora. La herencia envenenada, un espectacle que girava al voltant de Kiko Rivera, que denunciava la seva mare per haver-li robat l’herència que li va deixar el seu pare, el torero Paquirri. L’operació mediàtica va obtenir un èxit rotund. A Espanya va aconseguir un 31,5% d’audiència i tres milions set-cents mil espectadors, unes xifres només pròpies de les grans finals de futbol. A Catalunya també va liderar: un 25,4% i quatre-cents vint-i-set mil espectadors.
El programa arrencava en un plató on la il·luminació i la música de terror destil·laven aires de thriller criminal. Drets, al centre, Kiko i Jorge Javier Vázquez. El fill de la Pantoja parlava aferrat a una carpeta amb documents, com qui porta les factures al gestor, al·legant que allà dins hi havia la demostració del robatori. Jorge Javier exagerava el context venent una emoció inexistent: “ Es la noche más impactante de nuestra carrera televisiva ”, deia. El relat llaminer d’una herència i el melodrama d’un noi que domina el llenguatge necessari perquè ha crescut en el caldo de cultiu de la teleporqueria: “ Lo que hay en estos papeles es moralmente acojonante ”, “ No voy a poder perdonar a mi madre ”, “ Es una persona cegada por el dinero ”, “ Yo he estado enamorado de mi madre ”, “ Mi madre no tiene corazón ”, “ He sido la tarjeta de crédito de mi madre ” van ser els grans titulars de la nit.
Telecinco és experta en crear porqueria prefabricada. Construir un espectacle morbós venent com a suposada preocupació col·lectiva, denúncia i escàndol social un conflicte familiar. Juga a confondre l’interès periodístic amb l’explotació dels instints més primaris, tant dels protagonistes com dels espectadors.
Des que a Espanya existeixen les cadenes privades, Isabel Pantoja sempre ha sigut la gallina dels ous d’or per excel·lència per portar a l’extrem aquests recursos. És el comodí perfecte de la tele més xarona que sempre ha funcionat a Telecinco. És sinònim de negoci i audiència. Els grans aldarulls televisius que s’han construït al voltant de la Pantoja sempre han coincidit amb els grans escàndols polítics, socials i econòmics d’Espanya. El circ de la Pantoja i la seva relació amb Julián Muñoz va ser el preàmbul i el gran festival simultani de l’Espanya del pelotazo, de la corrupció més ferotge del PP i la justícia i els pitjors escàndols de Marbella. Era el símptoma que teníem als nostres nassos i va semblar una anècdota. Aleshores es va entretenir l’audiència camuflant una gran ignomínia política, judicial i econòmica gràcies a un culebró de banyes, faldilles i bosses d’escombraries plenes de feixos de bitllets.
La porqueria no és només el contingut sinó també el mitjà per captar audiència. Isabel Pantoja és el símbol de la carnassa televisiva més barata quan convé hipnotitzar els espectadors, allunyar-los de la competència i distreure’ls amb escàndols prefabricats innocus per al poder i per als mitjans.
