Sant Jordi continua sent el millor que ens passa. És difícil inventar-se una festa que faci quedar tan bé un país i que sigui tan universalment comprensible, tan compartible per a públics de totes les llengües i que, a sobre, estigui lligada a la cultura, a la literatura, a l’amor i a un símbol com el del sant patró d’un país, que ho és també de territoris tan pròxims com l’Aragó o tan llunyans com Geòrgia.
La gent se’n torna enamorada, de Sant Jordi. Avui hi ha una columna a ‘El País’ de l’escriptora madrilenya Almudena Grandes titulada “Barcelona”. Diu que la van tractar amb una pluja de paraules d’amor, de roses i de fotografies, i acaba: “Me volví a Madrid con la bendita sensación de que Barcelona me quiere, como la quiero yo. Puede parecer una ingenuidad, pero después de todo lo que ha pasado desde el último 23 de abril, lo más importante fue que me sentí como en mi propia casa. Y eso es lo que, pase lo que pase, jamás olvidaré”.
L’article és revelador. Jo no sé si l’escriptora es pensava que trobaria un ambient hostil per raó del procés i venia amb por, o amb recel, però ja ho veu, com és Catalunya. La gent té conviccions, però això no està renyit ni amb ser educat ni amb tenir gustos propis.
Que Almudena Grandes trobi el seu públic, també a Barcelona, vol dir dues coses: primer, que ella sap connectar amb la gent. Això és mèrit seu. Però també, que a Catalunya no hi ha cap impediment perquè ella connecti. Ni legal ni molt menys comercial. Que la imatge de societat tancada al món que projecta determinada opinió publicada fins i tot per part d’algun columnista al diari on ella escriu és mentida, i potser la que viu en una societat tancada és la que només consumeix missatges que ens rebaixen. No, no és ingenuïtat pensar que se sent a casa després de tot el que ha passat. Perquè el que ha passat no té una relació directa amb la literatura o l’amor, sinó amb la dignitat, amb la democràcia, amb els processos que viuen els països cada 30 o 40 anys, de repensar el seu projecte de futur quan el futur els és negat per altes vies, com li nega l’estat espanyol a Catalunya.
I, finalment, entenc el contrast: rodejada de senyeres en el dia del patró de Catalunya, Almudena Grandes es va sentir com a casa. Quantes vegades no ens hem sentit com a casa en paisatges físics o sentimentals que no són els nostres. La casa no és només una qüestió de passaport o de llengua, sinó de cultura, d’acollida, de civilització. M’atreveixo a dir que una escriptora madrilenya se sent a casa per Sant Jordi perquè qualsevol escriptor del món, vingui d’on vingui, només pot sentir-se com a casa rodejada de llibres i lectors. Si hi ha alguna festa cosmopolita al món, és Sant Jordi. Per això, si mai Catalunya és independent, els escriptors de tot el món, com Almudena Grandes, continuaran sent benvinguts i Sant Jordi s’encarregarà que es continuïn sentint com a casa seva.