Torna el debat sobre el sexe dels àngels

i Marina Subirats
20/06/2020
3 min

Com en tots els moviments socials, dins del feminisme hi ha hagut sempre tendències diverses, cosa comprensible donada la diversitat de les condicions de vida de les dones. Per exemple, s’ha acusat el feminisme de tenir en compte només les situacions de les dones blanques i de classe alta i mitjana, i no les necessitats de les dones treballadores, migrants o racialitzades. I és cert: el feminisme va sorgir en determinats grups socials, i per tant reflectia amb precisió el punt de vista d’aquells grups. Quan es parla en nom de dones de condicions diferents a la pròpia és molt fàcil equivocar-se respecte a les seves necessitats i anhels. Però aquest tipus de malentesos van trobant solució: quan dones diverses poden expressar-se per si mateixes, el feminisme s’eixampla, s’enriqueix. N’hi ha prou amb constatar-ho i acollir-les totalment, i no convertir-ho en un enfrontament absurd.

Estem davant d’una altra divisió que va agafant matisos greus i enrevessats: la polèmica entorn al feminisme queer i trans està generant algunes formulacions tan rebuscades que recorden les polèmiques teològiques sobre el sexe dels àngels; al mateix temps, però, ens poden portar a situacions realment discriminatòries. Sorgeix una pregunta estranya: qui és una dona? Sorprenent, oi?

Què ha passat, per arribar aquí? Per resumir-ho: el terme gènere va ser molt útil, fa uns 50 anys, per entendre que ser dona no era una essència vinculada al sexe, sinó un model de comportament imposat segons el sexe per respondre a uns papers socials. Per tant, una limitació de les possibilitats i llibertats de cada individu, fos del sexe que fos, però que perjudicava especialment les dones. Ràpidament va sorgir una contradicció: l’Església i el pensament reaccionari van combatre el terme gènere ; era la clau teòrica per fer possible el canvi. Va caldre, doncs, defensar-lo, malgrat que es tractava d’eliminar els gèneres, i així va acabar convertint-se en una mena de bandera del feminisme. Contradictori, perquè cal eliminar els gèneres perquè són models limitadors; els sexes, en canvi, són una diferència biològica gairebé sempre definida. Per tant, cal parlar d’homes i dones en funció del sexe, i anar desfent els gèneres, de manera que cadascú pugui viure com vulgui, vestir-se com vulgui i estimar qui vulgui. Sense necessitat de canviar de nom o de modificar el seu cos.

Ara ens trobem, però, amb persones que volen canviar de gènere o inventar nous gèneres. Des del meu punt de vista, és un plantejament erroni, que justament reforça les jerarquies i les divisions. Es parla d’identitat de gènere; d’acord, fins ara ha existit, imposada amb mètodes espantosos, si calia. Però quan ja no hi hagi gèneres, cadascú viurà la seva identitat, que no podrà ser discutida, que ha de ser admesa, sempre que es trobi dins els principis generals de no fer mal a ningú. Si ets un home i et vols pintar els llavis i dur faldilles, benvingut!

L’enfrontament actual sembla més un resultat de voluntats de protagonisme i fins i tot de lluites partidistes que no un problema real. La discussió trans té molts aspectes de debat mal plantejat. L’argument que diu que el sexe és també una construcció social em sembla totalment fal·laç: certament, les maneres de practicar el sexe, de parlar-ne, de relacionar-nos-hi, han anat canviant amb els temps, i per tant són un constructe cultural; però això no té res a veure amb el fet que els humans naixem, en la majoria dels casos, amb un sexe mascle o femella que implica una funció diferent en la reproducció. Assumir o no les funcions reproductives que ens marca el sexe ja és una decisió personal, i el feminisme ha lluitat enormement perquè ho sigui; però estic convençuda que quan un nen diu que vol ser nena no és perquè estigui en lluita amb el seu penis, sinó perquè li agrada jugar amb les nenes o posar-se un vestit de colors. I això ho ha de poder fer sense retrets ni mofes, sigui quin sigui el seu nom.

Hi ha un problema real, és cert. Els gèneres encara estan entre nosaltres, en el nostre cervell, en les imatges i les institucions, però en aquesta transició ja hi ha criatures que no estan a gust amb els rols que els imposen. Volen canviar de gènere i sovint això es confon amb un canvi de sexe. En un tema tan difícil, cal ordenar legalment què es pot fer. Però, sobretot, cal accelerar la desaparició dels gèneres, no imposar conductes generitzades. Com més aviat desapareguin, més fàcil serà resoldre les dificultats del que ara s’anomena disfòria de gènere.

Sisplau, no fem més classificacions, més divisions, més calaixets tancats. Sempre establir models i barreres implica jerarquies i limitacions a la llibertat. Classifiquem-nos com a homes o dones, d’acord amb el sexe que ens ha donat la naturalesa, i visquem com vulguem, i deixem que tothom visqui com vulgui. Aquest ha de ser l’objectiu comú.

stats