Torna la Lliga!

Dissortadament, encara en sabem pocs detalls, però la notícia és aquesta: s’ha constituït i aviat es presentarà en societat un nou partit polític català, sota el nom de Lliga Democràtica (LD).

Es tracta –lamento haver-ho de dir– d’un nom malastruc, ja que la Guerra Civil tallà el seu cicle històric iniciat el 1887 amb la Lliga de Catalunya, continuat el 1901 amb la Lliga Regionalista i culminat el 1933 amb la Lliga Catalana. Els assajos, després de la mort de Franco, de ressuscitar un partit cambonià (Catalònia - Partit Polític Català, la Lliga Liberal Catalana) van acabar en no res, i l’intent més seriós (Lliga de Catalunya - Partit Liberal Català), sostingut sobre els mitjans econòmics del promotor immobiliari Josep Maria Figueras Bassols, no aplegà el 15 de juny del 77 ni 20.000 vots, abans de desaparèixer.

Però no siguem supersticiosos, perquè la flamant Lliga té alguns trumfos a la mà. Així, aquella premsa que porta quatre anys donant pàbul primer a l’agonitzant Unió Democràtica, i després a Units per Avançar, a Lliures, a tota mena de terceres vies, portes obertes i altres artefactes quimèrics d’un enyorat catalanisme bon minyó, ara glossa amb indissimulat afecte el naixement de la Lliga Democràtica, i dona voltes a la teoria d’“experts demoscòpics” segons els quals hi ha entre 300.000 i mig milió de vots orfes esperant la nova oferta política. Potser sí, però tenim una dada empírica recent: el passat 26-M, a Sant Cugat del Vallès, UpA, Convergents i Lliures es van presentar plegats, sota el nom d’Units per Sant Cugat i com un 'revival' de la vella CiU. Doncs bé, en una ciutat governada per CiU-PDECat durant tres decennis, van obtenir 1.192 vots, el 2,7% dels emesos. Fins a mig milió en falten uns quants, i no serà fàcil trobar-los al Baix Llobregat...

Per avarar amb èxit un partit es necessita quelcom més que uns quants estrategs de cafè, un grapat d’ambicions personals per satisfer, algun politòleg i algun assagista desitjosos de passar de la teoria a la pràctica. Cal, abans de res, definir una identitat política, i la Lliga Democràtica resulta, en aquest terreny, molt confusa. Si el “catalanisme no independentista” del qual la LD es reclama esdevé –com afirmà l’altre dia la seva portaveu– “catalanisme no nacionalista”, aleshores aquest pretès “catalanisme” és pur i simple espanyolisme una mica maquillat per diferenciar-se de Vox, i el poden invocar –ho fan, quan els convé– els senyors Fernández i Bou del PP o el senyor Cañas de Ciutadans. Situats en aquesta lògica, s’entén millor que el principal fundador de Societat Civil Catalana (“l’ANC de l’antiindependentisme”, segons definició pròpia), Josep Ramon Bosch, estigui en el nucli impulsor de la nova Lliga. I, sisplau, no em diguin que també la CiU dels anys daurats era doctrinalment molt ambigua i polièdrica; ho era, però l’escenari polític dels anys 1980-90 no tenia res a veure amb l’actual, i no tornarà.

Partit de “centre moderat i conservador”, la Lliga Democràtica –segons l’entrevista concedida a Efe per la seva cara més visible dissabte passat– es fixa com a objectiu “acabar amb la majoria independentista al Parlament” i “treure l’independentisme del govern”. Però, al mateix temps, assegura que vol “trencar els blocs” en què es divideix el mapa político-electoral català, i fer de frontissa capaç d’articular majories transversals. ¿Trencar els blocs, mentre s’arrenglera sense matisos amb el bloc unionista i es proposa expulsar l’altre bloc, l’independentista, a l’oposició? Ves que la transversalitat de la Lliga no consisteixi en repetir allò que, abans i tot de néixer, ja ha fet a l’Ajuntament de Barcelona: atraure els comuns al camp unionista, si convé al camp del 155, amb el seductor esquer del poder. Una operació Valls a una escala més gran, vaja.

Justament Manuel Valls és la gran incògnita que voleia per damunt de la Lliga Democràtica. Beneeix el projecte però, s’hi implicarà? N’és el 'tapat'? Val a dir que, en la cultura política francesa, la paraula “Lliga” no transmet bones vibracions (les Lligues van ser la forma autòctona del feixisme durant el període entre les dues guerres mundials), i l’etiqueta conservadora explícita tampoc sembla gaire seductora per a l’exinquilí de Matignon. Veurem.

En tot cas, no acabo d’entendre els cronistes que assenyalen, com a principal obstacle del projecte neolligaire, la falta d’un líder potent. I Eva Parera? La depurada ètica, quasi calvinista, de la senyora Parera i Escrichs (que només dimití del Consell de l’Audiovisual la vigília de prendre possessió com a regidora, per no passar ni vint-i-quatre hores sense l’abric d’una nòmina pública) i el seu gruix intel·lectual fan pensar immediatament en Enric Prat de la Riba. En canvi, el seu espectacular currículum polític (regidora de Corbera de Llobregat, senadora silent al llarg de dos anys i mig per obra i gràcia de Duran i Lleida, ara regidora de Barcelona gràcies als vots de Ciutadans) l’aproxima a Francesc Cambó. Què més es pot demanar?