Tornar a la competició

He viscut tornades a la competició després de lesions o a cada inici de temporada, però mai havia experimentat el fet de tornar-hi després d’una experiència tan vital i trontollant alhora com la de l’arribada d’un fill.

Competir engloba un ritual: preparar-se l’equipatge estenent-lo sobre el llit fins que l’omples completament -i sempre et fas la mateixa pregunta: com pot ser que necessiti tantes coses per a una cursa?-; la roba que toca per la selecció o per la marca personal; el menjar (que en el meu cas pren un pes especial perquè soc celíaca); el viatge (avió, cotxe, autocar o furgoneta)... Després, arribar a un lloc nou; els companys de viatge; el dia previ a l’hotel amb la recollida de dorsals; el brífing; els compromisos d’entrevistes, taules rodones, reportatges, etc.; l’esmorzar del dia abans (sempre és un esmorzar especial en què ens reunim els corredors i xerrem sense pressa, assaborint el dia de calma abans de la competició; és un instant durant el qual la rivalitat desapareix i el menjador s’omple de bones vibracions); el sopar previ; anar a dormir; llevar-se; l’esmorzar del dia de cursa, molt diferent del de l’anterior (silenci, cadascú concentrat amb les seves cabòries); l’escalfament; parades obligatòries al lavabo, i el tret de sortida.

Fins aquí, vivim les emocions més difícils de gestionar i com les afrontem depèn molt de l’estat d’ànim de cada moment.

Un cop ets en cursa, tot canvia. Quan prems el botó del rellotge i el comptador ja marca un segon és un punt d’inflexió important. Els dubtes i els nervis desapareixen i comences a dominar la situació. Vagi bé o malament, passes a tenir sota control tots aquells quilòmetres i instants que has estat imaginant.

Cada situació genera una tornada a la competició diferent. Després d’una lesió s’acostuma a viure amb molts dubtes i pors de recaure. Als inicis de temporada ens posem a sobre una pressió absurda, com si haguéssim de demostrar-ho tot en un dia tot i que la temporada s’allargarà mesos.

Per primera vegada estic vivint una tornada després de la maternitat i la paraula que em ve al cap és il·lusió. La pressió no existeix o, bàsicament, i permeteu-me la paraula, se me’n fot. Potser m’equivoco, però no tinc la sensació d’haver de demostrar res. La felicitat de tornar a sentir unes emocions que no tenia clar si podria reviure em desborda. Estic vivint un moment únic i em fa por que quan marquin el primer tret de sortida, premi el botó del rellotge i ja marqui un segon s’acabi.