ELS LLOCS TENEN MEMÒRIA
Misc16/08/2018

Tornar a les Filipines

A l’Hotel Manila hi va viure molts anys el general MacArthur. Després va veure passar les sabates d’Imelda Marcos

Toni Padilla
i Toni Padilla

Costa molt reservar la suite MacArthur de l’Hotel Manila. No vull espantar ningú, però si tens i et vols gastar 2.500 euros per nit, potser trobaràs que altres clients han sigut més ràpids. És el preu que cal pagar per dormir al mateix llit on ho va fer un dels generals més famosos de la història, Douglas MacArthur. Curiosament, la resta de l’hotel, considerat en el seu moment com un dels més luxosos del món, ara té un preu assequible, ja que pots dormir-hi per menys de 100 euros la nit. I així, amb sort, potser et deixen veure la suite de MacArthur, que no és una suite, és un apartament sencer amb cinc habitacions.

Estil californià

L’Hotel Manila, amb més de 100 anys d’història, s’aixeca a primera línia de mar a Manila. I quan hi dones una ullada sembla que siguis a Califòrnia. Aquesta era la idea, de fet. Després de fer fora els espanyols de les Filipines, els nord-americans no van deixar als filipins decidir què volien fer amb la seva vida, no. Al contrari, van ocupar els palaus on abans hi havia funcionaris espanyols i, després d’una guerra, van convertir les illes en un territori associat als Estats Units. El 1898 el primer governador nord-americà va ser William Howard Taft, que anys més tard arribaria a ser president dels Estats Units. Taft, el president de més pes de la història americana (en un sentit literal, ja que era tan gras que no tenia una banyera prou grossa per a ell), va ordenar refer el front de mar de Manila segons els plans de l’arquitecte que havia planificat el centre de Chicago, Daniel Hudson Burnham. I va ser així com el 4 de juliol del 1912, aprofitant el Dia de la Independència americana, es va inaugurar en una terra guanyada al mar l’Hotel Manila, imitant l’estil dels hotels de Los Angeles. L’hotel va convertir-se en cor de la vida social de la comunitat nord-americana i, de fet, els filipins tenien prohibit entrar-hi si no era per treballar-hi.

Cargando
No hay anuncios

Cambres de generals

El 1935, finalment, les Filipines es van independitzar, tot i que el govern de Washington es va assegurar de mantenir-ne el control. Així, el president filipí Manuel Quezón va demanar al general Douglas MacArthur que fos l’encarregat de liderar la creació del nou exèrcit filipí. MacArthur coneixia les illes, ja que el seu pare hi havia sigut governador uns anys abans. I del 1935 al 1941 va viure en una suite que es va fer arreglar a l’Hotel Manila, i sempre va viure a l’hotel, amb la seva dona Jean i el seu fill Arthur. La direcció va arribar a pactar un preu especial per al cap de l’exèrcit, a canvi que MacArthur fos també el general manager de l’establiment. A l’hotel creien que no faria cas d’aquest càrrec, però MacArthur els va sorprendre presidint les reunions. Al matí inaugurava centres d’entrenament militar i, abans de sopar, ordenava canviar el menú del restaurant, on no hi falta el seu plat preferit, el lapu-lapu, peix embolicat amb fulles de bananer. Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, MacArthur va passar a servir de nou l’exèrcit nord-americà, i es va quedar a les Filipines, que serien envaïdes pels japonesos. Quan el 1942 va haver de retirar-se, el general va dir la famosa frase per la qual és recordat: “Tornaré a les Filipines”. I quan ho va fer, el 1945, va descobrir que la seva suite havia estat utilitzada pels generals japonesos més importants, Hideki Tojo i Tomoyuki Yamashita.

Cargando
No hay anuncios

L’hotel va acollir durant les següents dècades gairebé tots els presidents americans que visitaven les Filipines, sempre a la suite de MacArthur, com Dwight Eisenhower, Lyndon Johnson o Richard Nixon. Però també hi van fer estada Ernest Hemingway, els Beatles o Marlon Brando.

Les sabates

A partir dels anys 80, a l’Hotel Manila s’hi van veure trobades d’opositors al govern que van acabar amb tancs a la porta i, especialment, les festes luxoses de la primera dama Imelda Marcos, famosa per tenir milers de sabates. Diuen que en una sola nit es va canviar cinc cops de sabates, que guardava en una suite d’un hotel on sempre li posaven una catifa vermella quan entrava.

Cargando
No hay anuncios
'Douglas MacArthur', d’Arthur Herman

Aquesta biografia, que no està traduïda ni al català ni al castellà, va ser finalista del premi Pulitzer gràcies a la feina de Herman, que va visitar les Filipines i els diferents escenaris de la vida del general per construir un relat en què també s’explica la part fosca d’un home agressiu i tirànic quan calia.