Tot són curses

Comencem les curses abans no acabi l’any. Aquest any que difícilment oblidarem i que esperem que quedi només en “l’any de la pandèmia”. Que no siguin dos o més. Es fan llargs els mesos plens d’absències. Necessitem creure que obrirem el 2021 i estarà ple de llum i de viatges. Un any per respirar, literalment. Diuen que tenim la tercera onada a tocar i ja ho sabíem, perquè ens relaxem i fem tot allò que no es pot fer però que és legal. Tant és, sembla mentida la irresponsabilitat, com si tingués cap gràcia quedar per sopar a la tarda o parlar llargament amb persones de fora de la bombolla. De la feina no cal parlar-ne. La feina s’ha de fer. Per això, en la cursa per la vacuna sembla que arribarà primer la tercera onada i després la vacuna. Amb no sé quin tant per cent d’efectivitat però confiem que molta. Les farmacèutiques faran l’agost i la cursa per veure qui és més pobre farà rècord de participació. La llum que ens imaginem el 2021 serà molt fosca. L’ONU alerta d’una crisi humanitària “sense precedents”. Calculen que hi haurà un 40% més de persones que necessitaran ajuda. Hi ha hagut rècord de donacions. 14.000 milions d’euros. Quin sentit té que es puguin recollir tants diners i que no n’hi hagi mai prou? I quin sentit té que tanta gent hagi de demanar ajuda quan en realitat no caldria? Arrenquen les curses de la caritat nadalenca que perllonga el sistema en el qual sembla que vivim enganyats. La cursa per marxar de pont acabarà de seguida. Aquesta té un final. A veure qui arriba primer al lloc que sigui, la qüestió és sortir de la residència habitual per anar una mica més enllà dels carrers que comencem a tenir massa vistos. Això qui tingui una residència. Habitual és no tenir dret a un habitatge digne. Massa habitual. Sortir comença a no ser-ho tant. Per això es paguen els peatges que calguin i per això portem tota la vida pagant-los. Ara no ens ve d’aquí perquè ens ve de tot. La crisi no és una oportunitat. És una presència inquietant que aprofiten els qui s’aprofiten. Necessitem sortir de la roda perquè alguna cosa pugui girar bé. Altres corren per ser els més independentistes en la cursa electoral i la pregunta és cap a quina direcció ha de córrer l’electorat i quantes cadires més es poden buidar per imposició judicial. La repressió no s’atura. La gestió per salvar la unitat d’Espanya és molt més eficaç que la de la pandèmia. Esclar que els recursos per salvar la unitat d’Espanya sempre estan a disposició i a punt. La taula de diàleg és un acudit dolent i aquestes eleccions també. Per cert, hi ha una cursa per trobar dones. És una bona notícia. Siguin quines siguin aquestes dones i els partits que representin. No totes seran cap de llista. Això potser ja seria massa. No ens ho sembla quan tot són homes però és que encara n’hem d’aprendre una mica. De tot en general.

Estem distretes. Hi ha més competicions que sèries. Malauradament, d’algunes en coneixem el final. Les curses mai són iguals però s’assemblen molt. I del que es tracta és de córrer. Correm. En diferents direccions. Correm per agafar l’autobús i correm per fer exercici. Correm per participar i correm per fugir. Correm per deixar de sentir i correm per aixoplugar-nos. Cada matí comença la cursa del dia. Pels dies que es repeteixen i es tornen més tristos i pels dies que es trenca la monotonia, que passen volant. Corrent. No sé on arribarem perquè tenim pressa i al mateix temps volem que una estona de vellut ens duri per sempre.