Tots els núvols de Barcelona

Catalunya té una tradició de fixar-se en els núvols que ve de lluny. A principis del segle XX, Rafael Patxot i Eduard Fontserè van començar un treball d’observació molt intens que va desembocar en el primer atles català sobre aquesta matèria. Amb dues càmeres separades per 400 metres feien fotos simultàniament al cel; havien construït una base fotogramètrica per estudiar detalls dels núvols, com ara l’altura. Aviat van acumular una col·lecció de dades i clixés que van desembocar en l’Atles elemental de núvols, que es va publicar el 1925 i que va tenir transcendència: la feina de Patxot i Fontserè va tenir molta incidència en un atles internacional de núvols que es publicaria poc després. Amb tot, la guerra va posar un final penós i taxatiu a tot aquell treball.

Des de llavors s’han publicat diverses guies o llibres de butxaca sobre núvols a Catalunya, però aquest divendres que ve es presentarà a l’Observatori Fabra de Barcelona el que és el primer atles de núvols fet a Catalunya des de principis del segle XX.

La tasca de l’observador

L’obra l’ha ideat i coordinat el climatòleg i catedràtic de la Universitat de Barcelona Javier Martín Vide, que tenia una clara vocació de reprendre la feina que s’havia fet fa molts anys sobre núvols a Catalunya. Ell és qui ha escrit i coordinat tots els textos de l’atles, però el llibre no s’hauria pogut fer sense la tasca d’observador que hi aporta Alfons Puertas, que en els últims anys ha esdevingut un personatge popular a les xarxes socials gràcies a les seves imatges diàries del cel de Barcelona. Ell és qui ha fet totes i cadascuna de les més de 75 fotografies que s’inclouen en l’atles, gairebé totes des de la talaia de l’Observatori Fabra de la muntanya del Tibidabo. Segons Puertas, aquest llibre no és un compendi de fotos espectaculars de núvols, sinó un catàleg rigorós. Javier Martín Vide en destaca que la gran quantitat d’imatges permet arribar a veure un núvol de tempesta en totes les seves fases, des del creixement fins que només en queden les restes, que sovint no són cap altra cosa que cirrus densos de l’espècie spissatus.

La majoria de fotografies pertanyen als últims cinc anys. Fluctus, cavum, pileus... L’obra conté una quantitat tan gran de varietats de núvols que sembla impossible que s’hagin pogut aconseguir en tan poc temps i només per una sola persona. Segons Puertas, sovint, quan mirem al cel ens obsessionem pels fenòmens extrems, pels núvols imponents, però l’únic que cal fer és tenir la ment oberta i deixar-se sorprendre qualsevol dia a qualsevol hora. Quan et penses que ho saps tot apareix un núvol que no havies vist mai.

Varietats descobertes fa poc

L’obra parteix de la base de l’Atles internacional de núvols publicat per l’Organització Meteorològica Mundial l’any 2017, que ja incloïa diverses fotografies del cel de Barcelona fetes per Alfons Puertas. Per més que sembli que els núvols són sempre iguals, l’última edició de l’ Atles internacional de núvols conté varietats descobertes fa poc. És el cas, per exemple, de la particularitat suplementària asperitas, que apareix per primer cop en l’atles del 2017. Es tracta d’unes ondulacions a la part baixa del núvol que provoquen efectes visuals impactants. També s’ha donat cabuda per primer cop a la classificació internacional de núvols als anomenats homogenitus, núvols que es formen a causa de l’activitat humana, bé siguin traces de condensació d’avions o núvols formats a causa dels corrents tèrmics que provoca l’activitat industrial. L’ Atles de núvols de l’Observatori Fabra també en té alguns, d’aquests, gràcies a la central tèrmica del Besòs i a l’activitat del port. L’atles és una edició de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, propietària de l’observatori. El llibre es presentarà divendres que ve, com no podia ser d’una altra manera, a l’Observatori Fabra.

CIRRUS AMB ‘MAMMA’

A vegades els núvols fan una mena de bosses, que s’anomenen mammes, que sovint estan associades a la proximitat d’una tempesta. Per a Alfons Puertas aquesta foto és especial perquè demostra que les mammes es poden formar no només en els núvols de tempesta sinó fins i tot en núvols alts i inofensius com els cirrus. En aquest cas són cirrus spissatus amb la particularitat suplementària mamma. Es parla sovint dels mammatocúmuls, però aquests núvols no existeixen, les mammes són un particularitat suplementària que pot aparèixer en diferents espècies de núvols.

‘VERTEBRATUS’

Un altre núvol curiós de l’atles és aquest cirrus fotografiat el 15 de setembre del 2011. És xocant la semblança d’aquest núvol amb l’espina dorsal d’un vertebrat, amb un eix principal i un seguit de costelles perpendiculars que en surten disposades regularment. Es tracta de la varietat precisament anomenada vertebratus, molt curiosa i perfectament visible en aquesta fotografia.

‘UNDULATUS’

“Aquests núvols no sé si els tornaré a veure mai més”, confessa Alfons Puertas. Sense cap mena de dubte, aquesta és una de les captures més fascinants de l’atles. Es tracta dels anomenats stratus undulatus, que aquí apareixen amb una forma molt poc comuna. Són especials sobretot per haver-se format en una capa tan baixa de l’atmosfera, amb aquestes ondulacions fines i marcades que travessen la Torre de Collserola. Un cel fantasmagòric que és tot un regal per compensar hores i dies d’observació atenta del cel. Aquesta és una de les fotografies que l’Organització Meteorològica Mundial va incloure en el seu Atles internacional de núvols de l’any 2017. La foto va ser feta el 20 de novembre del 2014.

CUMULONIMBUS AMB ‘MURUS’

Aquesta és una tempesta de finals d’agost del 2017, que té la particularitat suplementària anomenada murus. A vegades, de les tempestes fortes se’n despenja aquesta mena de paret que pot arribar a desencadenar un cap de fibló. Sol formar-se a la zona sense pluja del cumulonimbus i és un indicador de forts corrents ascendents. Darrere s’hi pot veure clarament una densa cortina de precipitació d’un color grisós. Aquest núvol de tempesta també té la particularitat suplementària arcus, un rotllo nuvolós dens i horitzontal situat a la part frontal d’alguns núvols.

ALTOCÚMULUS

Aquí s’hi veu la cúpula de l’Observatori Fabra i una capa àmplia d’elements blancs i grisos que ocupen gran part del cel visible. És un altocúmulus amb diferents característiques, com ara la varietat perlucidus, que es refereix al fet que el núvol deixa espais de cel blau entre un element i un altre. El refranyer diu que “al cel cabretes, al terra pastetes”. Quan es parla de les cabretes es fa referència als altocúmulus com aquest, que a vegades poden ser el preludi d’un canvi de temps o d’una pertorbació.