Quan la tragèdia mítica esdevé propera
Barcelona‘Incendios’ TEATRE GOYA 27/10/2017
La resposta unànime de la platea del Teatre Goya, amb el públic dret, constatava que la nova proposta d’Incendios pot continuar la línia d’èxit del muntatge precedent que va dirigir Oriol Broggi fa cinc anys. Incendios és una tragèdia moderna. Explica la història d’un viatge iniciàtic per resoldre l’enigma d’una mare que es va passar els últims cinc anys de la seva vida sense parlar, perquè hi ha coses que una mare no pot explicar. Una obra monumental amb reminiscències de Shakespeare i Brecht en què la recerca de la memòria es converteix en una mirada sobre l’essència de l’ésser humà quan ha perdut qualsevol raó i ha deixat que la brutalitat, la crueltat i l’animalitat del llop que devora els seus companys s’imposi al seu voltant. Més encara quan divendres a la nit les paraules de Wadji Mouawad ressonaven de manera punyent perquè ningú ignorava que el piròman Rajoy acabava d’incendiar l’autonomia catalana amb la funesta aplicació de l’article 155. El text del dramaturg canadenc d’origen libanès se sentia proper quan el metge descrivia la confrontació entre germans d’un poble com una història interminable en què ningú podia saber ni quin era l’origen de la disputa ni quina la raó.
La lectura de Mario Gas és probablement més entenedora, més freda i menys poètica que la de Broggi, però igualment contundent, per moments escruixidora, amb un conjunt d’actors ben dirigits. Ramón Barea és molt humà, tendre i proper, sobretot com a notari. Laia Marull fa una interpretació notable, encara que una mica esverada en el primer acte. Magnífica Lucía Barrado. Però, sobretot, Núria Espert és grandíssima, com mai. El monòleg del segon acte en què Nawal perdona per amor és d’aquells que aconsegueixen el miracle d’adreçar-se a cadascun dels espectadors com si el personatge parés només per a ells. I al final Mario Gas proposa una imatge fraternal i silent d’aquella reconciliació que semblava impossible. Bravo.
