La trampa de la uniformitat
Els estats es pregunten des de fa dècades per la seva viabilitat. Són conscients que ells, que són l’invent que la modernitat va triar per endreçar-se, són molt més que imperfectes i per això no hi ha cap estat que no s’interrogui sobre la seva principal font de deslegitimació, la diversitat. Tots els estats volen ser uns i únics, tots volen estar units i tots s’espanten quan no ho aconsegueixen. És com si la modernitat no s’adonés que és impossible superar la memòria, que no es pot convertir la cultura i la història en legislació i en burocràcia.
La identificació entre estat i nació crea tensions insuportables fins a l’extrem d’haver de crear ficcions poc creïbles, i que una ficció sigui defensable és el mínim que se li hauria de poder demanar. La ficció del pacte no pot semblar tan mentidera perquè aleshores l’autoafirmació es qüestiona i les convencions es trenquen.
Els productes purs embogeixen: mirin França, l’estat per antonomàsia, aquell “L’estat soc jo” que cada rei, emperador o president mira d’expressar de la manera més convincent possible. Quan no se li crema la banlieue, o se li cremen les entrades a les autopistes o se li crema Còrsega: de la perifèria de París a la perifèria de les regions a la perifèria de l’illa. Per continuar sent un estat busca tanta uniformitat que tot el que no és el París ideal acaba no sent França. El vell lema de Llibertat, igualtat, fraternitat ja no és creïble sense la diversitat.
Mirin el Regne Unit, amb un referèndum que va anar d’un pèl de conill i que l’hauria separat d’Escòcia, amb un bocí en fricció permanent a Irlanda, callat quan la Xina li reclama Hong Kong i sense saber com fer-s’ho per no ser europeu. O el s Estats Units, que ens han fet oblidar Obama sota capes de fatxenderia, racisme, masclisme i classisme. Rússia no cal ni mirar-la, que fa feredat. Els Estats Units i Rússia encara no han paït que no poden ser imperi.
Que l’estat està en crisi perquè no domina l’escena és una evidència, i si això els passa als estats forts, què no els passarà als febles. Les múltiples diversitats a què s’enfronten es barregen amb la por a unes empreses tecnològiques que poden canviar les regles dels pilars en què havien confiat, des del comerç fins a la informació passant per les dades o, tornem-hi, les identitats.
A més, els estats han passat de témer la diversitat interna per afrontar la globalització, a témer la diversitat externa, i les elits que formen els seus aparells tenen por perquè la diversitat canvia constantment les regles. No n’hi ha prou d’enviar els fills a aprendre anglès, pretendre’s viatjat, dissoldre’s en el magma internacional i definir-se com a ciutadà del món. Això no deixa de ser un mecanisme de defensa, una forma d’afirmar-se com a millor que un altre. Una altra ficció poc creïble.
Les nacions sense estat temen l’abús i pateixen per no tenir els instruments mínims que permetin la seva supervivència. Mentrestant, els estats sense nació s’enfurismen cada vegada que els demostren que no són ni uns, ni grans, ni lliures. Saben que per molt que imprimeixin que creuen en Déu als dòlars o que són alguna cosa per la gràcia de Déu o de la deessa Raó, o que s’inventin nous tòtems a partir de nous sacerdots, com Habermas, el qüestionament serà constant. Saben que com més grans siguin les contradiccions -contradiccions n’hi haurà sempre, es tracta que no siguin colossals- més crítica hauran d’aguantar.
L’estat ho fia al tot o res, amb mi o contra mi. I no dubta a tirar el temps enrere, si cal. Tornar al racisme, al segregacionisme econòmic -¿recordeu els vells temps de l’abundància i de la justificació neoliberal, a Espanya i a Catalunya, quants aprenents de Hayek que van aparèixer per tot arreu?-, al negacionisme, a les fòbies identitàries sexuals o culturals. Té tanta por que s’estima més tornar enrere, en aquells temps en què tot semblava segur. Només ho semblava. No ho era.
Per això apareixen els quatre-cents mil vots a Vox a Andalusia. Sense immigració, sense pobres, sense LGTBI i sense catalans sembla que la cosa estaria més clara, si més no així ho diuen en el seu programa. Per això costa tant distingir discursos i fins i tot aparença física dels candidats d’una dreta que va de l’extremisme a la poca homologació. Torna el somni d’immigrants poc foscos, pobres conformats, homosexuals en teràpia, comunistes culpables d’una cosa o altra i catalans contents d’admetre la superioritat cultural hispànica. O això, o la presó i l’exili, el desnonament o la tanca de filferro i ganivetes. La història de sempre, repetida.
La diferència entre els que qüestionen l’estat i els qui el defensen és que els segons tenen molt més poder. I, per tant, el deure de donar més explicacions i més respostes. Quins estats tan petits.