1936-2016: el trauma de tres generacions encara sense dol

Mots expressats dolorosament. Amb tristesa. Tot i això, ni l’Enric, ni les dues Rosers, ni la María Luz ni la Consuelo han pronunciat al llarg del reportatge cap expressió de ressentiment ni anhel de venjança. Condicionen, això sí, un hipotètic oblit al reconeixement de la veritat: el va ser una massacre, un extermini, i cal que se sàpiga.

ENRIC PUBILL

El noi a qui li agradava Bambi

Enric Pubill és president de l’Associació d’Expresos Polítics de Catalunya i pertany a la primera generació del trauma de la Guerra Civil. No s’està de dir: “Tot el que he fet ho tornaria a fer”. El mot por surt de seguida: “La por va paralitzar molta gent. La por feia que els pares amaguessin als fills tot el que havien patit”. I recorda el cas d’un nét que va acompanyar l’avi a l’Associació d’Expresos a informar-se dels tràmits per cobrar la pensió als combatents republicans concedida l’any 2000. “Fins i tot un cop reconegut el dret a cobrar hi havia por a explicar el passat”. L’Enric ha complert els 85 anys sent president de l’Associació d’Expresos i va fer els 18 durant els interrogatoris a la Jefatura de Policía de Via Laietana. L’havien detingut per ser militant de les joventuts comunistes. El van enviar a la Model, on passaria cinc anys de la seva vida. I després cinc més al penal de Burgos.

En els primers mesos empresonat, l’Enric Pubill va activar les seves habilitats artesanals -és enquadernador- fent reproduccions de Bambi, el petit cérvol de conte de Walt Disney que aquell 1950 va arribar a Barcelona, tot i que el film s’havia estrenat el 1942 a Nova York. “M’agradava molt Bambi, i per això encara en conservo un”. Me l’ensenya mentre explica que el va farcir amb borra del matalàs que li va portar la seva mare. I per això els companys li deien Bambi en to carinyós. El març del 1951, a la Model, l’Enric va saber que els carrers de Barcelona bullien pel boicot de la ciutadania a la pujada dels bitllets del transport. Era la Vaga dels Tramvies, que culminaria amb la primera vaga general des del final de la guerra. “Vaig conèixer els organitzadors, que van ser torturats, i més tard, el 1954, vaig coincidir amb el líder històric del PSUC, Joan Comorera, expulsat del partit: acusat de roig i de separatista pel règim i de traïdor i nacionalista pels antics camarades. Se’l veia molt dèbil i malalt. Tenia asma. I li vaig dir que dormís al meu matalàs”. I, inevitablement, torna a recordar la borra amb què havia farcit el Bambi, i a recuperar el nen de sis anys que era en esclatar la guerra, quan el seu pare va sortir al carrer a defensar la República. L’última vegada que el va veure va ser el gener del 1939 en plena retirada. Després, una trucada des de França va comunicar que el pare havia mort. “Oblidar? No es pot oblidar”, deixa clar l’Enric. I insisteix: “Cal explicar què va passar i per què va passar. L’oblit només interessa als responsables dels crims”. Reconciliació? “Val més que primer parlem de reparació, d’una pedagogia democràtica de recuperació de la memòria. Això ha de començar a l’escola”, conclou l’Enric assegut ben a la vora d’una vitrina on conserva algun carnet del PSUC, emblemes militars amb la falç i el martell i una capseta folrada amb feltre vermell, amb brodats i aplicacions. És un record ucraïnès, de l’URSS. D’aquella Unió Soviètica que va oferir refugi a nens i nenes.

ROSER ROSÉS

Una nena sense trenes

És probable que capsetes folrades amb feltre com les de la vitrina del despatx de l’Enric Pubill li siguin familiars a la Roser Rosés, que va arribar a Pravda, a la vora de Moscou, el 1938. Se la va endur el seu tiet, que era metge, en una de les expedicions a l’URSS. La Roser tenia dotze anys i l’horroritzaven els bombardejos. La idea de marxar de Barcelona va ser un alleujament. Però la Roser no sabia que al cap de tres anys la guerra arribaria a Rússia i que el nucli familiar -els tiets i la cosina- es fragmentaria. La Roser quedaria atrapada com els gairebé 3.000 nens de Rússia. Quan en va marxar ja era una dona. “Quedaven enrere, a l’URSS, set anys i mig de la meva vida”, escriu la Roser en un fragment del llibre Trenes tallades (Ed. Calígraf), que acaba de publicar. “Set anys i mig inimaginables a través de 12.000 quilòmetres de desplaçaments i perilloses evacuacions […]. M’emportava amb mi uns estudis, unes alegries -poques- i molta dissort. I la sensació de sentir-me forta i afortunada per haver sobreviscut a tot”. Era l’any 1946, i després d’uns mesos a Mèxic i una estada a Nova York, la Roser arriba el març del 1947 a l’Espanya franquista. “A Barcelona em sobta el silenci sobre tot el que ha passat. Estic condemnada a no parlar-ne amb ningú. No diguis que has estat més de set anys a Rússia, m’avisen. Pateixes molt i agafes molts complexos. La por és constant. Físicament em ve un tremolor que ja no me’l trauré de sobre. No podia anar sola enlloc perquè em desmuntava. Veia policies pertot arreu”.

Fa només dotze anys -en tenia 78- que la Roser va gosar trencar el silenci i començar a parlar del passat. Va ser a Barcelona, en una trobada a Gràcia on hi havia gent de l’escoltisme. Davant del grup, va explicar la seva vida. Però la valentia que suposa fer una catarsi no sempre és entesa. I hi ha qui pregunta: “I com és que te’n vas voler anar a Rússia? I no vas fer res per evitar tot allò? I com és que ho expliques ara?” Les claus d’un interrogatori com aquest les dóna la psicoterapeuta Anna Miñarro, coautora del llibre Trauma i transmissió (Xoroi Ed.) i impulsora de grups de paraula i reflexió: “La situació traumàtica afecta tota la comunitat, no només els represaliats, i les paraules d’incomprensió cap a la Roser en són una prova: és el fet de no saber, sí. I també el de no voler saber”. A partir d’aquella confessió a Gràcia, la Roser Rosés -primera generació de la guerra, com l’Enric Pubill- es va reconciliar amb el passat, que ha pogut explicar a Trenes tallades, escrit als seus 90 anys. Un títol evocador d’un dels seus primers sobresalts d’aquell exili: quan, per normativa d’higiene, a la Roser li tallen les trenes. Va ser durant el trajecte de Le Havre a Leningrad a bord del vaixell soviètic Fèlix Djerjinski. Però ara la Roser ja se sent capaç de dir: “Jo tenia una personalitat, però no sabia que la tenia. No n’era conscient”.

ROSER FONT

Una nena a la presó

En el grup de Gràcia davant del qual la Roser Rosés va trencar el silenci hi havia la Roser Font, que va néixer a la presó de Borriana el 1940, l’any que va ser afusellat el seu pare a la presó de Castelló, als 29 anys. Havia quedat atrapat en els sumaríssims engegats pels vencedors el 1939. Segons l’estudi de Carlos Jiménez Villarejo, 192.684 persones van morir a la presó en la immediata postguerra. Els últims afusellaments porten data del 30 de juny del 1944, curiosament just quan les forces aliades havien consolidat l’ofensiva després del desembarcament de Normandia. Per fer el dol, la Roser ha necessitat buscar i trobar els documents que afectaven el seu pare: la condemna a mort, l’ordre d’execució, el certificat de defunció. “ Tengo el honor de participar a V.E. que en el dia de hoy y en virtud de lo dispuesto en su orden […] han sido entregados al piquete encargado de su ejecución los reclusos anotados al dorso ”. La paraula honor per comunicar l’imminent afusellament no passa per alt: potser perquè expressa una certa satisfacció. “Pertanyo a una família que va tenir quatre dels seus membres complint presó, com la meva mare, i cinc condemnats a mort, com el meu pare. Dit d’una altra manera: vaig tenir nou familiars empresonats, cinc dels quals van ser afusellats”. La Roser es passaria sis anys a la presó -de la de Borriana va anar a la de Castelló- amb la seva mare, de la qual mai es va separar, i sempre va sentir la veritat sobre la realitat que estaven vivint totes dues. “I jo allà a la presó passava entremig dels militars i dels guàrdies civils. Tots em coneixien, i per això jo feia de correu de les preses i passava paperets amb missatges amagats a les vores o als descosits”.

Tot i semblar un contrasentit, la Roser Font recorda aquesta etapa de la infantesa en captivitat amb una sensació de certesa i seguretat que s’esvairia tot just sortir de la presó a les acaballes del 1946. A la seva mare la desterren, li prohibeixen trepitjar terra valenciana, i el 1947 marxen a Barcelona, a compartir un pis de 60 metres quadrats amb catorze persones. I la Roser comença a descobrir el que desconeix: “Jo no sabia jugar als jocs dels altres nens ni sabia qui eren el Fati i el Prim, que tothom coneixia. I res de parlar en públic del passat. Res de dir que al pare l’havien afusellat i que jo havia nascut a la presó”. Dels 14 als 16 anys la Roser Font viurà moments inoblidables escoltant les lliçons d’Antoni Badia, un professor republicà inhabilitat que es guanyava la vida fent classes en un pis del carrer Pelai. “Vaig aprendre més que anant a qualsevol universitat”, diu. I ja no va poder parar d’aprofundir en la història dels seus orígens. Llegia tot el que li arribava: llegir va ser per a la Roser Font una teràpia. Finalment pren contacte amb els grups de reflexió on coneixeria la Roser Rosés, que també buscava respostes a tots els silencis. “¿Que com queda tot mirant enrere? Mantinc l’esperit de superació personal. No sento odi ni ganes de venjança. El que vull és justícia. Que es reconegui que hi va haver una massacre”.

La Roser Font mai es va separar de la seva mare i no es va empassar el diagnòstic de malaltia mental amb què la van etiquetar. “Esquizofrènia? No pas”, diu convençuda la Roser, i afegeix: “Només vam anar al psiquiatre una vegada i no hi vam tornar. La meva mare només necessitava ser entesa i sentir-se acompanyada”. I la psicoterapeuta Anna Miñarro es demana: “Molta de la gent que transmet el trauma a partir de la Guerra Civil, ¿eren persones alterades abans? No. La immensa majoria eren mentalment sanes i expressen alteracions a partir de la violència. I precisament perquè eren persones sanes han pogut «fer coses» amb el que els havia passat, ressignificar tot el patiment”, diu l’Anna, sense perdre de vista que al llarg de gairebé vuit dècades la por i el silenci han impedit fer el dol a tota una societat. La por paralitza i el silenci deixa ferides obertes. “I apareixen l’angoixa, els estats depressius i altres patologies, i els fills es veuen obligats a fer un treball psíquic per tal de comprendre el que ha passat. I allò que no pot ser anomenat pot prendre forma de fòbies, compulsions obsessives o problemes d’aprenentatge”, alerta l’Anna Miñarro, que estableix tot seguit els símptomes que caracteritzen cada generació ferida pel trauma. “En la primera generació es produeix una cripta, una espai on queda clausurat tot allò que no s’ha dit. En la segona es poden percebre els indicis d’allò que no s’ha dit. El subjecte és portador d’una mena de fantasma que l’habita. Però tot és encara pressentit i innombrable. I en la tercera generació els fets han passat a ser impensables. S’ignora l’existència d’un secret que pesa sobre el traumatisme no resolt de la primera generació, i que produeix símptomes aparentment inexplicables”.

MARÍA LUZ ABAD

Una néta buscant l’avi

Un dels símptomes més freqüents i que més costen de resoldre és la tristor, explica l’Anna Miñarro. Tristor com la que ha sentit i de tant en tant encara sent la María Luz Abad -entrada en els 50-, dedicada a la recerca del cos del seu avi, assassinat i enterrat en una fossa comuna del Barranco de la Bartolina, a la vora de Calatayud, on hi ha centenars de persones enterrades. Un indret inclòs en la llista de 114.266 persones desaparegudes avalada judicialment l’octubre del 2008 per Baltasar Garzón. “De petita no entenia per què la meva mare no volia parlar de tot el que havia passat amb el meu avi. A la meva mare sempre la veia trista. Els meus germans no preguntaven res, però jo sí. I al poble la gent no deia res: hi havia molta por”. I, finalment, al cap dels anys, la xarxa esdevindrà la grana aliada de la María Luz: “Per internet connecto amb la gent del grup Guerra Civil en Aragón i no vam parar fins que el 2007 vam constituir l’associació per tirar endavant les excavacions. Teníem un arqueòleg, un antropòleg i un psicòleg. El 2010 vam poder obrir la primera fossa i començar el procés d’identificació per l’ADN. D’entrada una certa decepció: de dotze cossos exhumats fins ara només dos han estat identificats”. I és que a la complexitat científica s’hi afegeixen els entrebancs administratius dels que prefereixen que no es remogui el passat i no volen que se sàpiga res. Una dada: a l’àrea on hi ha la fossa comuna s’hi va establir un bar-prostíbul per desdibuixar el lloc i impedir les primeres localitzacions. La María Luz es commou cada cop que pensa que al seu avi el van matar per haver estat bona persona, per ser un jutge municipal suplent i haver ajudat 300 famílies que passaven gana. Finalment, un dia a la María Luz Abad li arriba una informació que li fa pensar que una de les caixes extretes del Barranco de la Bartolina podria contenir les despulles del seu avi. “Quan vaig veure la caixa número 11 vaig tenir una mena de palpitació. És el meu avi, em vaig dir”. Tot i que les proves no ho aclareixen, la María Luz reconeix que potser el que va funcionar llavors va ser una mena de necessitat. Una mena de pulsió de psicomàgia. Potser no tan forta per tancar del tot la recerca, però sí almenys per donar-se un bocí de pau i tancar el tema. “Hi ha qui ho pot fer perquè ha arribat a un punt avançat d’elaboració del dol”, apunta Miñarro. María Luz Abad es dedica a l’artteràpia, que per a ella és una professió i alhora una expressió de vida.

¿Que quina és la diferència entre la María Luz Abad d’ara i la d’abans de lliurar-se a la recerca de l’avi? “Em sento molt i molt satisfeta d’haver-m’hi posat. No em treia de sobre la tristor. Ara penso en la meva mare i segur que se sentiria satisfeta. I menys trista”.

CONSUELO GARCÍA DEL CID

La noia de Puig Antich

La Consuelo García del Cid té si fa no fa la mateixa edat de la María Luz Abad i, per tant, pot ser considerada com la tercera generació del trauma de la guerra i el franquisme. Però la Consuelo no té cap avi represaliat en una fossa comuna, sinó que la represaliada és ella mateixa, tot i provenir d’una família benestant de Barcelona. “Tenia 15 anys, no m’agradava el país on vivia i em vaig organitzar amb altres joves. Uns amics tenien una multicopista i anàvem a repartir fulls. El meu delicte va ser pensar i actuar”. El franquisme agonitzava amb violència i a la Consuelo la detenen en una de les protestes del març del 1974 per l’execució de Salvador Puig Antich. I la família compleix l’amenaça de tancar-la en un reformatori: un dia el metge de la família, acompanyat de la mare, li injecta un somnífer i quan es desperta ja està reclosa en un establiment de Madrid gestionat per les monges Adoratrices. Un reformatori vinculat al Patronado de Protección de la Mujer, un organisme de matriu feixista que presidia Carmen Polo, la dona del general Franco. En els dos anys que hi va passar, la Consuelo va comprovar que les Adoratrices imposaven un autèntic règim penitenciari de terror, amb treball esclau inclòs. S’acarnissaven especialment en les noies més vulnerables. Les més soles i més pobres. Aquest sistema penitenciari de les monges Adoratrices va funcionar fins al 1985, i la Consuelo no pot evitar fer-se una pregunta. “Com és possible que la impunitat es mantingués en plena democràcia? Doncs perquè la Transició espanyola va ser una gran mentida. De fet, és la continuïtat del franquisme”.

La Consuelo García del Cid es dedica plenament a investigar totes aquelles esferes, més que denses, viscoses. Ha publicat dos llibres: Las desterradas hijas de Eva i Ruega por nosotras (Algón Ed.). Manté contactes amb les dones que van haver de suportar les Adoratrices. “Que, per cert -explica la Consuelo-, no fa pas gaire el rei Felip VI els va concedir un premi de reconeixement a la seva obra humanitària. I jo dic que les persones afectades no pararem fins que es revoqui aquest reconeixement”. Es considera una represaliada però no pas una víctima. “Sóc una supervivent que ha après a conviure amb el passat. Moltes d’aquelles noies no tenim morts a les cunetes, però sí que tenim suïcidis: la imatge de companyes nostres llançant-se per l’ull de l’escala per no patir més. No volem ser tractades com si la nostra fos una memòria de segona”. Perdó? Oblit? La Consuelo ho té clar: “El veritable perdó és l’oblit. Però tot això no s’oblida i, per tant, no hi pot haver perdó. Cal que tot se sàpiga”. Tot i no haver coincidit mai, la posició de la Consuelo García del Cid sintonitza amb la de la psicoterapeuta Anna Miñarro durant la conversa de reflexió amb la Roser Rosés i la Roser Font: “Oblit, cap. Perdonar? No es pot perdonar. En tot cas, es pot superar l’odi. Però tot allò realment va passar, es va fer. I cal fer-ho saber”.