Carme Pinós: “Quan treballes a la ciutat, el client més important sempre és la ciutat”

Carme Pinós (Barcelona, 1954) és una de les arquitectes més reconegudes internacionalment. La setmana vinent inaugura a Melbourne el seu MPavilion, una estructura temporal que al llarg de quatre mesos acollirà tota mena d’actes culturals oberts gratuïtament al públic. Com ha passat en el que va dissenyar l’any passat Rem Koolhaas o amb els dels altres tres arquitectes que han participat fins ara en aquesta curiosa iniciativa de mecenatge privat, el pavelló situat ara als Queen Victoria Gardens de la ciutat australiana es traslladarà a partir del febrer a un altre lloc perquè es tracta d’una donació de la fundació Naomi Milgrom per elevar el nivell del disseny i l’arquitectura del país. És un petit projecte, als antípodes del que està dissenyant a Guadalajara, a Mèxic, on ja va fer la seva famosa Torre Cube -seleccionada a l’exposició central de l’encara oberta Biennal d’Arquitectura de Venècia-, i ara es prepara per a un projecte lligat a la universitat de 97.000 quadrats que inclou dissenyar una gran zona comercial amb hotels i habitatges. I, finalment, comença a ser profeta a la seva pròpia terra i ara mateix ha pogut construir tota una plaça al centre de Barcelona. La plaça de la Gardunya l’ha dissenyada tota, des del darrere de la Boqueria fins a l’Escola Massana, els edificis d’habitatge públic del davant i, esclar, la plaça mateix.

En tots els seus projectes, siguin grans o petits, sembla fugir de la monumentalitat agressiva.

Fujo de les coses que et paren la vista. Sempre intentem que la vista passi, que no s’imposi. Deixar l’opció d’escapar-te, sigui amb la mirada o físicament. Mai ens enfrontem a un passadís amb una paret al final o amb una porta. Intentem que al final hi hagi llum o una bifurcació. Mai sentir-te atrapat. Això és una constant en el treball de l’estudi.

Una constant filosòfica?

Has de tenir la teva filosofia; és amb la que fas arquitectura. Cada època i cada cultura n’ha tingut una que està representada.

¿I a cada país s’adapta també a la seva manera de fer?

M’adapto a la seva sensibilitat. Per exemple, el projecte de Melbourne comença amb les dues cobertes. El pavelló és simplement una peça del jardí on es fan actes; és un regal de la clienta a la ciutat cada any. És una milionària i fa això, i una de les coses que em deia era que tenia carta blanca però que pensés que hi plou molt. Es mullava i les actuacions estaven supeditades als dies que no plovia. Per això em va fer gràcia jugar amb l’aigua, i entre trama i trama de fusta hi ha un metacrilat transparent. Quan plou veus circular l’aigua per dalt. N’ets conscient. Això em feia gràcia. El gran canaló recull l’aigua, i hi ha una muntanyeta d’herba que s’està fent on cau l’aigua. Tantes coses em deia de l’aigua, que vaig incorporar-la al projecte.

Els condicionants són la gràcia d’un projecte?

Sempre dic als estudiants que hem d’aprendre a escoltar. És bàsic. Treballem amb la nostra sensibilitat, però construïm els somnis d’un altre i l’hem de saber escoltar. Després interpretem, però jo escolto molt. I pesco coses. A Melbourne la seva preocupació per l’aigua va ser el motiu, però ara estem fent uns cellers, i la vegada que ens van ensenyar el terreny vam dinar en una taula, amb un arbre al costat. Ells no tenien consciència que estàvem molt bé allà. Vaig dir que el projecte començava amb l’arbre i la taula. Des d’aquesta visió, des de l’aspecte més important del projecte. Incorporava l’arbre. Has d’anar pescant els desitjos ocults, a vegades, del client, per emfatitzar-los i fer-los participar en el discurs del projecte.

Els discursos del client i també el condicionant, els límits.

Absolutament. Una altra cosa que dic sempre és que el meu client és la ciutat. Sempre. El meu client està per damunt del client. D’alguna manera et ve a buscar algú amb uns certs somnis, l’has d’escoltar i satisfer, però cal fer un pas més enllà. L’arquitectura perdura per damunt del client. Quan treballes a la ciutat, la ciutat és el client més important. Sempre. Els ciutadans davant de tot.

La prioritat és la qualitat de vida dels individus, dels ciutadans.

Els encàrrecs públics arriben a través d’una entitat, amb uns funcionaris i personatges que t’expliquen les seves inquietuds i els seus estudis, i hi has de respondre, però també has de saber anar més enllà. És igual en altres casos. Amb el celler, per exemple, escolto tot el que em diuen i així conec com l’utilitzaran, quan hi aniran, què hi faran. I el paisatge, l’impacte, com destrueixo. Perquè un arquitecte sempre comença destruint. Al final tornarà a ser paisatge, però abans hi ha un procés d’excavar la muntanya, de talar els arbres, que és molt agressiu. Has de saber la mida de tot això, i saber que el diàleg amb allò que has destruït ha de ser favorable. Quan viatgem veiem paisatge, però en bona part és arquitectura. És el que deixa més marca en totes les cultures, i això és positiu.

Ara sembla que això no agrada, sinó que predominen les intervencions quasi invisibles.

El que es porta ara és rehabilitar. I penso que està bé, però cal tenir en compte que hi ha edificis que no val la pena rehabilitar. Hem de creure en la nostra arquitectura. Hem passat de l’arquitectura espectacle, sobrevalorada i tot, a gairebé no respirar perquè no es noti. Sempre que faci falta està bé la rehabilitació, però també hi ha d’haver edificis modernistes al costat d’altres de contemporanis. Hi ha d’haver un diàleg amb el passat de la nostra expressió, de la nostra cultura a través de l’arquitectura, de la nostra època. No pot ser que ens quedem sense paraules per poder expressar qui som. Hi ha d’haver un terme mitjà. Ser arquitecte és saber sempre quina és la mesura de la nostra actuació. A vegades toca actuar un mínim, i a vegades no. Si féssim una òpera per reestructar un barri s’hauria de veure, ser una icona i l’orgull de la ciutat. Hauria d’expressar el que la nostra època està demanant a l’arquitectura. Però ara sembla que no, que només es pugui rehabilitar, sense fer soroll, que no es noti.

Què aporta la seva personalitat a l’arquitectura que fa?

Tot. Treballes amb la teva sensibilitat, que es va formant amb les teves vivències. Intento envoltar-me de coses maques i alimentar la sensibilitat perquè, vulguis o no, treballes decidint. Això sí, això no. Hi ha uns paràmetres fixats, un pragmatisme, uns objectius, però l’ambient que vols crear, el llenguatge, tot t’ho dona la teva sensibilitat.

¿Necessita un client que tingui una sensibilitat semblant?

Necessito un client que vingui a mi perquè li agrada què faig. És com allò del matrimoni, que no s’hi val casar-se i que un vulgui canviar l’altre. Quan un client va a buscar un arquitecte, durant un període hi ha una relació íntima que s’ha d’afinar. Si un client em vol canviar, millor que en busqui una altra.

És un enamorament?

És una confiança total en l’altre. T’ha d’entusiasmar el client, te l’has de creure. T’ha d’agradar el que et demana, ha de confiar en tu, i ha de ser sensible a les coses que li ofereixes. Hi ha d’haver un feedback obert, no de defensa sinó de comprensió. De feina conjunta.

Abans deia que el seu client era la ciutat. Una de les obres en què es veu molt clarament és en la intervenció a la plaça de la Gardunya de Barcelona. Com s’ho va plantejar?

Va ser un projecte que va néixer d’estar molta estona asseguts allà i veure el moviment de la gent. El primer gest que vaig fer dels croquis, que sempre són meus i després ja treballo a l’estudi amb una persona o una altra, recordo que va ser la línia del passatge. No volia que al final, com ens demanava el concurs, hi hagués un front d’habitatges. Volia que el final fos el sol reflectit en un arbre, no una façana, per maca que fos. Vaig alinear els habitatges amb les façanes del paisatge. Però era un concurs i no podia fer menys habitatges dels previstos, i el que vam fer és tallar la pota que ara estem construint i fer que el passatge continuï per sota de l’edifici.

Tot el conjunt es construeix al voltant de la plaça, però no és rectangular.

La plaça és com una cadena d’espais petits públics que s’entrellacen. El concurs plantejava més una plaça rectangular en què les façanes es miraven, i a la qual arribaves des de carrers més estrets dels que he fet. A Barcelona l’únic espai rectangular amb una geometria noble és la plaça Reial. Es va fer en un moment en què la burgesia era dins les muralles i volia un espai per a ella. Per això es fa un plaça en què totes les façanes són iguals i es miren, de bones cases, edificis de la burgesia bona catalana. El Raval no és això, la seva qualitat és que hi ha moltes realitats socials que es creuen, i per això els edificis del concurs eren molt diferents entre si. Hi havia habitatge de protecció oficial, una institució com l’Escola Massana, un mercat... Una geometria de cares enfrontades mirant un centre no era el que pensava que tocava. El meu projecte se centra molt més en edificis dinàmics, amb circulacions en diagonal, on es fomenta la intimitat de cada projecte.

Això es veu a l’edifici de la Massana.

Quan va arribar l’encàrrec, l’escola feia gala de la seva intimitat. Tenien un pati meravellós al claustre de l’Hospital de la Santa Creu que gairebé els pertanyia. Era un edifici molt de Barcelona, molt íntim. Recordo que, parlant-ne amb els professors, tenien por que els fes un edifici molt urbà, molt exposat, sense espais exteriors que els pertanyessin. El projecte neix per protegir la intimitat i crear espais perquè els nanos puguin sortir a l’aire lliure. Són 11.000 metres quadrats, és un edifici molt gran, però no volíem que hi hagués monumentalitat. El truc va ser fer dos volums que roten i es distorsionen creant terrasses. Són sis pisos i no et fa la sensació que hi siguin. Després, amb la rotació el que estàs fent és crear terrasses per tot arreu. Quan et mous per la Massana sempre tens la vista d’on és, i acabaràs en una terrassa on podràs sortir a l’aire lliure i xerrar amb els companys. Tot el que són tallers, en canvi, ho protegeixo per no ser observats. Per tenir llum i visibilitat, preservant la intimitat de la plaça. Després, a mi em preocupaven els alumnes de dins, però també la gent del carrer, de la plaça. No volia una aclaparadora presència de la Massana capitalitzant la plaça, com un teló de fons monumental. Per al Casc Antic són molts metres quadrats i penso que la gent no se n’adona, no fa aquesta sensació.

Sembla que un dels seus desafiaments és contradir l’arquitectura entesa com a imposició.

És la meva filosofia. M’agrada tenir una presència contundent, però mai imposant ni sent agressiva. Amb el paisatge m’agrada el diàleg, mai la contraposició. I si ho és, que sigui en un punt, però no en la base del projecte. Cadascú ha de buscar la seva filosofia i la meva és que m’agrada més el diàleg, que els edificis marquin una presència, els sentis, però que no t’imposin. I l’escala humana per a mi és essencial. Idear els projectes sempre pensant en les vivències que estem generant. L’arquitecte s’assembla més a un director de cine que a un escultor. Fomentem vivències. El director de cinema fa un encaix de vivències i ofereix un relat. Nosaltres fem un espai que fomenti aquestes vivències i, igual que el director de cinema, hem de tenir un guió. Quines vivències, quina atmosfera tenim. Fomentar per fer després l’espai que les detoni.

He entrat a la seva web i explica els seus projectes a través de les plantes. El guió és aquesta cota 0? És una declaració de principis?

És més la plasticitat de les coses. M’agrada que tots els projectes es puguin expressar amb uns esquemes molt simples. Com que vull una contundència no impositiva, com més simple és l’esquema que resumeix el projecte més facilitats tens. L’estructura d’un arbre és molt simple. És el tronc, les branques que l’equilibren i les arrels que ho compensen tot. Dibuixes l’esquema d’un arbre i és tan clar que no hi ha arbre lleig. Tots els arbres són macos. Pots dir que un ho és més perquè floreix groc, però tots els arbres són macos. No hi ha res que no sigui clar i natural i que puguis dir que és lleig.

Diu que aquest croquis és la primera cosa del projecte. És una feina molt íntima i d’una gran solitud, suposo.

Saps què em va passar? Amb l’Enric [Miralles] ho discutíem tot. Estàvem les 24 hores junts i ho debatíem tot. Podíem dir els disbarats que volguéssim perquè sabies que l’altre et parava. En un moment donat em quedo sola. Perdo aquella paret que em rebotava tots els pensaments i em quedo a més sense les mans hàbils de l’Enric. Trobar aquest diàleg amb mi mateixa va suposar un esforç molt gran. I ara soc molt zelosa de no perdre’l. Amb la meva gent m’hi entenc molt bé, després d’aquests primers croquis, els primers, ja parlo amb ells, els posen mides, els dibuixen i els parlen. Però els primers instants són meus. I soc molt zelosa que siguin meus. Segurament per aquest gran esforç que vaig fer per reinventar-me. Saps, és com un pop al qual li tallen la pota i després comença a treure’n una de nova. I no tenir tanta habilitat en el dibuix com l’Enric, per exemple, em va fer desenvolupar un sistema per fer-ho tot molt simple, per tenir més control del que proposo. I després m’agrada que tot funcioni perfectament. En aquest estudi no es para fins que no es troba aquest esquema simple que resumeix l’estructura i dona cabuda a una organització de programa. Fins que no hi ha aquest esquema senzillíssim no es tira endavant.

Ha fet referència al moment de quedar-se sola després de la separació d’Enric Miralles. Veig la seva carrera com un continu però... sempre marca aquesta diferència?

La meva filosofia no va canviar, és un continu, com la meva sensibilitat i el meu llenguatge. Però tota ruptura és dura, i passar del suport absolut amb l’altra persona a quedar-me sense interlocutor, sense la paret que em rebotava les coses... Em vaig haver de reinventar, però ni la meva filosofia, llenguatge o sensibilitat canvien, res d’això canvia.

I la visió dels altres canvia?

Sí. Hi va haver comentaris. Sempre n’hi ha.

Em refereixo al fet que en aquell moment estava en un despatx d’arquitectes capdavanter, dels grans, i després de la separació li va costar més tornar-hi. Té alguna cosa a veure amb el fet que fos dona?

Evidentment. No m’agrada mai parlar d’això, però és evident. I el lloc ens l’hem de guanyar a través de la nostra convicció i les nostres accions. No dic que no s’hagi de protestar, però sobretot s’ha d’actuar. S’ha de fer, anar amb convicció i veig, ara que a l’estudi tinc dones joves, que la joventut té més seguretat i una voluntat de fer les coses, estan més convençudes que el seu treball és vàlid respecte del que sentíem en aquella època, fa vint o trenta anys.

Recorda alguna anècdota?

No vull esmentar gent. Se’m va marginar totalment. Quan es va fer, el 1996, el Congrés Internacional d’Arquitectura va ser com si no existís. I tenia una amiga, la Marta Sierra, que tenia una galeria i em va dir: “M’agradaria aprofitar el congrés internacional per fer alguna cosa a la galeria”. Va venir a l’estudi per veure si li agradava el que hi havia i les maquetetes li van encantar. Vam fer una exposició i el dia de la inauguració tot el carrer estava ple, no s’hi cabia. Al cartell hi deia Miralles-Pinós. Perquè Miralles és aquí, on hi ha la Pinós. Però l’organització del congrés em va ignorar totalment.

Canviant de tema. Abans explicava que feia molts concursos. La crisi ha canviant el negoci?

Sí. I jo estic canviant. En el sentit que sempre apostava per l’administració. Tota la meva carrera està basada en projectes i concursos públics. Ara treballo més amb la privada. Per una part hi ha menys concursos i, a més, la tònica en què es mou l’administració també ha canviat. Ara, com dèiem abans, representa que tot han de ser rehabilitacions. En aquest moment faig més hotels, habitatges i cases particulars, però m’agrada molt treballar l’espai públic.

Últimament se n’ha tornat a parlar: Barcelona ha de créixer verticalment amb gratacels?

No ho he estudiat gaire i les torres no són el que més m’agrada de fer del món. No crec que l’Eixample necessiti torres més altes, per exemple. Un gratacel en una ciutat té inconvenients, té una ombra molt gran. Concentra molta gent en un punt i aquestes coses s’han de considerar. No he estudiat prou Barcelona per dir que ho necessita. Crec que una cosa pendent és saber quin model de ciutat volem. Parlar de l’arquitectura, del model de ciutat. La ciutat burgesa tenia molt clara l’arquitectura que volia, ara no sé si sabem quina ciutat volem. No sé si hi ha discurs. Hi ha coses que s’haurien de replantejar com l’ús del transport, del cotxe, dels espais públics. Barcelona hi va apostar i després dels Jocs Olímpics es va convertir en una fita d’urbanisme mundial. Anaves per tot arreu i el model de Barcelona d’aposta per l’espai públic era sagrat. Va ser intel·ligent, sabia quin model de ciutat volia, ho tenia molt clar. No crec que ara ho tingui tan clar. Vas pel món i les ciutats les fan totes l’especulació i el sector immobiliari. Sempre dic que qui va guanyar la guerra va ser el mercat, que ens fa fer una fugida endavant. És el món que hem creat, i el mínim a exigir és la convivència. Més que mai estem orfes. No tenim res que ens aglutini, i per això anem a nacionalismes, a populismes. La gent té una falta d’identitat perquè el mercat ens empeny cap a l’individualisme i la competitivitat. El neoliberalisme és això. Ens fa desgraciats. Orfes. Sense identitat. Per això surten tantes coses com surten ara, tants populismes i equívocs.

Això apel·la a la responsabilitat de l’arquitecte?

Soc arquitecta i llegeixo moltíssim sobre globalització, vull que els que es dediquen a pensar em facin entendre el món. Nosaltres construïm l’àmbit en què el món es desenvolupa. I els que treballem a tan gran escala tenim l’obligació de pensar la ciutat a fons. La ciutat és el que fomenta la convivència. N’hauríem de parlar. Fer-nos-en una mica més responsables. Fixa’t, l’any passat vaig impartir classes a Berkeley i per donar als nanos aquesta consciència de responsabilitat vaig posar un projecte d’un camp de refugiats. No volia entrar en política, no m’agrada mai, i vaig plantejar fer un centre de refugiats per a catàstrofes ambientals agafant la realitat de Puerto Rico, en un terreny que ens van suggerir allà. Abans de res vaig demanar que s’entengués què era Puerto Rico, entendre’n la topografia, perquè fèiem una cosa provisional, i la part a destruir havia de ser mínima. Volia que els nanos entenguessin moltes coses, el valor de la gent que s’ha quedat sense res, que ha perdut la dignitat, a la qual un accident li ha robat tot el que tenia. Com, amb l’arquitectura, podíem ajudar-los a retrobar comunitat. És un deure que té l’arquitectura. Anant a aquesta essència, tan de base, vaig voler donar als alumnes la consciència de l’arquitecte com a responsable de totes aquestes coses.

Ha fet classes a tot arreu, de Suïssa als Estats Units passant per França i Itàlia. ¿Hi ha un mínim comú denominador del jove arquitecte?

He dit que ja no impartiré més classes, estic una mica superada. Tal com van les universitats, estic una mica decebuda. Sobretot les estrangeres. L’alumne hi entra buscant resultats i grans maquetes. Ofereixen màquines impressores digitals, talls 3D... Ofereixen una capacitat de fer filigranes que té més d’escultura que no de la responsabilitat de ser arquitecte. Els alumnes hi van fascinats, i es fomenta la competitivitat. En el fons, se’ls ensenya molt a saber comunicar, a expressar-se formalment, però la responsabilitat del que significa ser arquitecte de cara a la societat sembla que quedi en segon terme. La creativitat és més formal que de vivències. Hauríem de ser creatius en la manera com ens relacionem per fomentar una comunitat més sana. Per què la creativitat és només fer volar coloms? Ha de ser inventar-nos formes de convivència, de retornar la dignitat a la gent. Fer que la societat que ens ha fet perdre a tots qui som ens ajudi a reconstruir-nos. No mirant al passat, mirant futurs. El que ens ofereixen les màquines ens pot anorrear. Veig que estan fascinats pel que poden fer les màquines, els dibuixos que fan, i es deixen endur per tot això.

Pel procés i no pel resultat?

Ni pel pensament. Tot comença pel pensament. Si no saps ben bé què busques i et deixes fascinar pel que ofereix la màquina, veuràs alguna cosa que et sorprendrà però estarà buida de contingut. És el que està passant en moltes universitats. Ja no m’hi identifico.

Tornem a la seva feina. Digui’m un país on no hagi treballat, li faci il·lusió fer-ho i per què.

He treballat a França i vull continuar fent-ho. Soc francesa, el meu avi ho era i conservo la nacionalitat, i estic enamorada de París. Hi vaig molt. El meu somni és poder tenir alguna cosa a París. Això ho dic així perquè treballo per aconseguir-ho. Però en realitat, a mi el que m’agrada és l’encàrrec, que al darrere hi hagi una cosa interessant. No m’agrada treballar per a l’especulació, però si em diuen d’anar a Groenlàndia a fer alguna cosa que em convenç, en què crec, me n’hi vaig feliç. Si el projecte m’emociona, vaig on sigui. No hi ha un territori específic. Això que faig a Mèxic m’interessa perquè hi ha la universitat al darrere, la voluntat de crear una ciutat. Tot allò és un gran complex per col·locar Guadalajara com a ciutat cultural a Llatinoamèrica, i està ben plantejat, és un repte. Si al darrere hi ha bones voluntats, com és el cas, una zona comercial i d’habitatge però amb un control on s’han fet coses, com un auditori i una biblioteca, doncs allà em teniu. Si fos alguna cosa simplement especulativa, no m’hi posaria.

Deia que l’enamora el territori. ¿Un dels que l’enamoren és Mallorca?

Sí. Però fixa’t que és tan delicat, tan maco, que cal vigilar. M’agrada que l’arquitecte sumi, que la nostra actuació no empitjori res. Ara he fet l’ampliació de l’Hotel Son Brull, on la qualitat és que donant espais a quatre viles gairebé no es veu res des de la carretera. Queda molt camuflat amb el paisatge. És al costat d’un hotel prop d’un antic monestir del segle XVIII. El protagonisme ha de ser allò i no li has de fer ombra. I ara hem fet aquestes edificacions una mica més lluny, tocava no veure-les i ho hem aconseguit. Calia preservar-ho.

La fa feliç la seva obra.

Em fa molt feliç, i l’ambient que tinc a l’estudi també. El compromís de tota la gent m’emociona. És la meva família. Tot és un repte, tot. Si darrere la demanda no hi ha aquesta cosa de fer arquitectura per guanyar diners especulant contra la ciutat, tot m’emociona. Treballes a l’escala humana. L’arquitectura és el que fa possible les nostres relacions. Si no, què? Animals enmig de la intempèrie. L’arquitectura és el que ens fa socials, i això emociona.