Tres mesos absurds. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas
A la campanya electoral de les espanyoles ja només li queda un dia –puc sentir com esteu dient “afortunadament”–, i només faltava el cop de puny d’un noi de 17 anys a Rajoy –acte violent que, per més obvi que sigui, mereix una condemna explícita.
Segons totes les enquestes, els resultats produiran un Congrés que farà difícil investir un president i governar amb estabilitat.
Si durant quatre anys s’ha trencat la societat és normal que es trenqui el sistema de partits. Però ni la vella política acaba de morir ni la nova té prou força per substituir-lo. El resultat serà: atenció, que la política espanyola tornarà al pacte –per necessitat, però haurà de tornar al pacte– i no només no hi està acostumada, sinó que no hi està gens a gust perquè ho troba una debilitat.
El que resulta inexplicable és com el moviment social més potent d’Europa d’aquests darrers anys, el moviment sobiranista de Catalunya, arriba a aquestes eleccions. Després d’obtenir un històric 48%, després d’haver posat en alerta totes les cancelleries europees, després de retratar un estat espanyol que processa els responsables d’haver posat unes urnes, el sobiranisme arriba al 20-D enquadrat en els partits de sempre, incapaç de donar a Espanya el missatge d’unitat que va donar el 27-S.
Entenc que en aquestes circumstàncies absurdes el sobiranisme vagi arrossegant els peus fins a les urnes. Com confiar en els que estan malbaratant aquesta il·lusió? I tot així, avui, en aquests vigílies absurdes, insisteixo, és moment de recordar que només guanyen els que continuen intentant-ho. Que quedar-se a casa i donar el partit per perdut sense presentar-se és exactament el que està esperant gairebé tota la política espanyola. Que el problema es resolgui sol per incompareixença nostra.
Mirin, una cosa és amb quins instruments fem les coses, els partits, i una altra cosa és per què ho fem: per dignitat, per justícia social, pel futur dels nostres fills, per viure en un país pròsper. Ens hem atipat de dir que Catalunya serà allò que vulguin els catalans. La majoria sobiranista ha deixat de voler la sobirania. Deixaran que ho decideixin els que ens volen convertits en una província que paga i calla? Això sí que seria un absurd.
