Tres festes operístiques mozartianes aigualides al Liceu
El teatre ha programat les tres òperes de Mozart amb llibret de Da Ponte
Le nozze di Figaro, Don Giovanni, Così fan tutte (Gran Teatre del Liceu, 7, 8 i 9 d’abril del 2022)
Aquesta temporada, el Liceu ha programat quatre obres de Mozart: La flauta màgica i les tres òperes amb llibret de Lorenzo Da Ponte. Com en el cas de la “trilogia Tudor” donizettiana, les tres òperes de Monteverdi o la “trilogia popular” verdiana, la del binomi Mozart/Da Ponte no és intencionada temàticament parlant, tot i un estil reconeixible, amb la vocalitat pròpia de les circumstàncies que van veure néixer Le nozze di Figaro (1786), Don Giovanni (1787) i Così fan tutte (1790).
De tota manera, i encertadament, s’hi han volgut veure les tres cares de l’amor: respectivament, la innocència i la candidesa dels primers efluvis amorosos, la negació de l’amor en un context trepitjat per l’amoralitat i el desencís de la parella amb un cínic principi: “la infidelitat us farà feliços”. A banda que, d’acord amb la tesi de Kierkegaard continguda al cèlebre assaig sobre l’erotisme musical, el Cherubino de Le nozze... seria un Don Joan adolescent i el Don Alfonso de Così... un Don Joan jubilat i amb atacs de pròstata, per la qual cosa es venja dels qui encara poden posar en pràctica els jocs d’un amor físic i concupiscent.
Aquests eixos planen sobre el(s) muntatge(s) d’Ivan Alexandre, que juga amb la idea del teatre dins del teatre, com si assistíssim a les representacions de les tres òperes en un petit teatrí dels temps de Mozart i amb els cantants/personatges sempre a vista: maquillant-se, parlant entre si, mofant-se del públic... Un hàbil joc ben treballat i concebut i que, a més, presenta contínues picades d’ullet: en l’acompanyament d’alguns recitatius, poden aparèixer frases musicals d’una òpera o altra. Les idees flueixen i determinades escenes funcionen amb precisió rellotgera, sobretot Le nozze di Figaro i molts moments d’un Così... que acaba de manera dramàticament magistral i amb els personatges barallant-se entre si. En canvi, Don Giovanni és un espectacle fallit, amb idees que no duen enlloc, confús i sense cap mena d’atractiu, a excepció (com en les altres òperes) de l’escenografia i vestuari d’Antoine Fontaine i la il·luminació d’Alexandre, Fontaine i Tobias Hagström Ståhl.
La producció procedeix del teatre suec de Drottningholm, una sala del segle XVIII amb capacitat per a 400 persones. Ubicar el muntatge en un Liceu per a 2.200 espectadors és un risc i ha calgut tancar pels costats i per dalt la caixa escènica del teatre de la Rambla. Però, de la mateixa manera, calien veus més grans per assolir els objectius, i això no s’ha aconseguit. Si fem terme mitjà, el resultat en matèria vocal ha estat molt discret. Perquè els tres títols han comptat amb veus d’escassa projecció, però algunes fins i tot eren d’una mediocritat que no feia justícia a Mozart. Molts i moltes intèrprets de casa nostra que excel·leixen en el cant mozartià haurien estat molt més adequats, i els costos, més econòmics: Mercedes Gancedo ho va demostrar amb la seva excel·lent (i brevíssima) Barbarina a Le nozze...
Part de l’equip vocal cantava més d’una òpera i fins i tot s’ha recorregut als criteris de les estrenes: el 1787 a Praga l’intèrpret de Masetto i del Commendatore era el mateix a Don Giovanni. I per a Le nozze di Figaro (un any abans) es va comptar amb un baix per a Bartolo/Antonio i amb un tenor per a Basilio/Curzio.
L’orquestra del Liceu ha fet un gran i maratonià paper. I Marc Minkowski va aconseguir autèntiques filigranes en les dues primeres vetllades pel que fa a dinàmiques, contrastos rítmics i colors. Però a Così fan tutte –molt especialment al segon acte– va haver-hi molts errors de concertació. El director francès és un excel·lent acompanyant de veus, però més en les àries que en els números concertants. I les costures es veien massa en els grans i trepidants finals dels actes. De les tres òperes, Così fan tutte és la més difícil, perquè és la més subtil i la que enganya més. I la que té més números de conjunt que no pas concertants. I la cosa no va anar massa fina, segurament pel cansament global de direcció, orquestra i solistes.
Finalment, el que havia de ser una festa i que apuntava bones maneres el primer dia va acabar sent un festival aigualit.