Tres festes operístiques mozartianes aigualides al Liceu

Le nozze di Figaro, Don Giovanni, Così fan tutte (Gran Teatre del Liceu, 7, 8 i 9 d’abril del 2022)

Aquesta temporada, el Liceu ha programat quatre obres de Mozart: La flauta màgica i les tres òperes amb llibret de Lorenzo Da Ponte. Com en el cas de la “trilogia Tudor” donizettiana, les tres òperes de Monteverdi o la “trilogia popular” verdiana, la del binomi Mozart/Da Ponte no és intencionada temàticament parlant, tot i un estil reconeixible, amb la vocalitat pròpia de les circumstàncies que van veure néixer Le nozze di Figaro (1786), Don Giovanni (1787) i Così fan tutte (1790).

De tota manera, i encertadament, s’hi han volgut veure les tres cares de l’amor: respectivament, la innocència i la candidesa dels primers efluvis amorosos, la negació de l’amor en un context trepitjat per l’amoralitat i el desencís de la parella amb un cínic principi: “la infidelitat us farà feliços”. A banda que, d’acord amb la tesi de Kierkegaard continguda al cèlebre assaig sobre l’erotisme musical, el Cherubino de Le nozze... seria un Don Joan adolescent i el Don Alfonso de Così... un Don Joan jubilat i amb atacs de pròstata, per la qual cosa es venja dels qui encara poden posar en pràctica els jocs d’un amor físic i concupiscent.

Aquests eixos planen sobre el(s) muntatge(s) d’Ivan Alexandre, que juga amb la idea del teatre dins del teatre, com si assistíssim a les representacions de les tres òperes en un petit teatrí dels temps de Mozart i amb els cantants/personatges sempre a vista: maquillant-se, parlant entre si, mofant-se del públic... Un hàbil joc ben treballat i concebut i que, a més, presenta contínues picades d’ullet: en l’acompanyament d’alguns recitatius, poden aparèixer frases musicals d’una òpera o altra. Les idees flueixen i determinades escenes funcionen amb precisió rellotgera, sobretot Le nozze di Figaro i molts moments d’un Così... que acaba de manera dramàticament magistral i amb els personatges barallant-se entre si. En canvi, Don Giovanni és un espectacle fallit, amb idees que no duen enlloc, confús i sense cap mena d’atractiu, a excepció (com en les altres òperes) de l’escenografia i vestuari d’Antoine Fontaine i la il·luminació d’Alexandre, Fontaine i Tobias Hagström Ståhl.

La producció procedeix del teatre suec de Drottningholm, una sala del segle XVIII amb capacitat per a 400 persones. Ubicar el muntatge en un Liceu per a 2.200 espectadors és un risc i ha calgut tancar pels costats i per dalt la caixa escènica del teatre de la Rambla. Però, de la mateixa manera, calien veus més grans per assolir els objectius, i això no s’ha aconseguit. Si fem terme mitjà, el resultat en matèria vocal ha estat molt discret. Perquè els tres títols han comptat amb veus d’escassa projecció, però algunes fins i tot eren d’una mediocritat que no feia justícia a Mozart. Molts i moltes intèrprets de casa nostra que excel·leixen en el cant mozartià haurien estat molt més adequats, i els costos, més econòmics: Mercedes Gancedo ho va demostrar amb la seva excel·lent (i brevíssima) Barbarina a Le nozze...

Part de l’equip vocal cantava més d’una òpera i fins i tot s’ha recorregut als criteris de les estrenes: el 1787 a Praga l’intèrpret de Masetto i del Commendatore era el mateix a Don Giovanni. I per a Le nozze di Figaro (un any abans) es va comptar amb un baix per a Bartolo/Antonio i amb un tenor per a Basilio/Curzio.

L’orquestra del Liceu ha fet un gran i maratonià paper. I Marc Minkowski va aconseguir autèntiques filigranes en les dues primeres vetllades pel que fa a dinàmiques, contrastos rítmics i colors. Però a Così fan tutte –molt especialment al segon acte– va haver-hi molts errors de concertació. El director francès és un excel·lent acompanyant de veus, però més en les àries que en els números concertants. I les costures es veien massa en els grans i trepidants finals dels actes. De les tres òperes, Così fan tutte és la més difícil, perquè és la més subtil i la que enganya més. I la que té més números de conjunt que no pas concertants. I la cosa no va anar massa fina, segurament pel cansament global de direcció, orquestra i solistes.

Finalment, el que havia de ser una festa i que apuntava bones maneres el primer dia va acabar sent un festival aigualit.