Triar escola, una elecció política

La Generalitat de Catalunya va anunciar el període de la preinscripció escolar, a partir del 13 de maig i fins al 22 del mateix mes, aquest any més tard de l’habitual pels efectes del covid 19. Esperem i desitgem que es pugui començar el curs 2020-21 amb normalitat.

En aquest període de preinscripció, moltes famílies triaran escola per primera vegada, una decisió gens fàcil. L’elecció de l’escola ha esdevingut un decisió angoixant i complexa per a la majoria de famílies. Però les famílies ¿ja saben que aquesta decisió és una acció política en majúscules? ¿Saben que, segons quina tria facin, es col·loquen en un lloc o altre del camp de joc?

A l’hora de triar l’escola hi ha tensions, dubtes i dilemes que planen sobre aquesta elecció. Parafrasejant Bourdieu, en aquest camp de joc els individus (pares, mares i tutors) opten per estratègies que els ubiquen en posicions de poder en relació a un tema determinat i acotat, en aquest cas l’escolarització dels seus fills. La competició per uns privilegis -no voler pertànyer a una categoria social o rebutjar compartir espai de socialització amb alguns sectors de la societat- fa dels pares i mares agents actius per a la permanència d’aquest camp de joc. Tots aquests elements han fet de la tria de l’escola una decisió important perquè, d’alguna manera, hi ha la concepció que no només es tria l’escola dels fills sinó que l’elecció és gairebé entre el triomf i el fracàs en la vida, o fins i tot entre la felicitat o infelicitat d’aquests infants. D’aquesta manera, la tria de l’escola ha esdevingut transcendental per a molts pares i mares. En aquest camp de joc, les escoles també juguen el seu paper i competeixen entre elles per captar millor clientela. La tasca primordial és tenir bona fama i saber vendre el producte. En aquesta mercantilització i competició hi participen els pares i mares amb l’objectiu d’aconseguir la “millor” escola per als seus infants. Som davant del mercat més valuós, allà on “es col·loquen” els fills i filles. Equivocar-se en aquesta tria és una cosa imperdonable.

Quines justificacions hi ha rere l’elecció d’una escola o una altra? Bàsicament dues: per una banda, justificacions que fan referència a l’acció pedagògica dels centres, és a dir, valorar tot un seguit d’accions del centre, com per exemple el projecte particular, recursos humans i materials, resultats obtinguts, demostració de control, etcètera; i per l’altra, justificacions vinculades a la composició social dels centres, és a dir, quin perfil de famílies hi ha a determinada escola. Evidentment hi ha altres aspectes que poden influir a l’hora de triar centre, com la proximitat etc., però no són els que motiven la tria. ¿I en quin ordre estan situats, per a les famílies, aquests dos elements (acció pedagògica i composició social)? Està constatat que la composició social és l’element més determinant a l’hora de prendre la decisió. De fet, hi ha escoles que no són al mapa mental d’algunes famílies a l’hora de triar perquè hi ha presència de certs perfils d’infants. Aquest és el cas de l’Escola La Farga de Salt.

Aquest centre té unes característiques similars a moltes escoles a Catalunya. Una escola amb un professorat motivat i estable, amb un projecte educatiu molt ben valorat. Una escola on hi va tothom -fills de famílies originàries del Senegal, el Marroc, Gàmbia, Colòmbia, la Xina, l’Índia, el Pakistan, etc.- menys les famílies d’origen espanyol i català. Però és una escola que té la fama de ser l’escola dels “de fora”, dels “immigrants”. És un exemple clar de la segregació escolar fruit i responsabilitat de la deixadesa de l’administració local i del departament d’Educació. En aquest resultat, en un altre grau de responsabilitat, també hi han participat les famílies saltenques que no van voler portar els seus fills a l’Escola La Farga.

L’Escola La Farga, com d’altres a Catalunya, no formarà part de les possibles escoles a escollir pels “autòctons” aquests dies. L’excusa: “Massa nens de fora” i un llarg cúmul de prejudicis i estereotips. Obliden o no volen reconèixer que aquests infants són catalans. ¿Com es pot canviar aquesta dinàmica? En primer lloc, i això és responsabilitat de l’administració, cal garantir l’equivalència entre centres i involucrar-los en un projecte educatiu municipal en què la dinàmica sigui de cooperació entre centres i no de competició. En segon lloc, cal que la composició social de tots els centres educatius sigui equilibrada, és a dir, que la representació de determinats perfils d’estudiants correspongui a la mitjana social del municipi. Si una escola no representa la realitat social que l’envolta és qualitativament mancada. I en tercer lloc, cal que les famílies “autòctones” no es deixin portar pels prejudicis, trenquin amb l’ apartheid que s’ha generat i tinguin compromís polític amb el seu municipi. Les decisions individualistes han generat escoles segregades. Potser ara és el moment de decidir políticament, és a dir, des del bé comú.