La triple crisi que sacseja el món

Project SyndicateLa pandèmia de covid-19 està entrant en la seva segona fase, mentre els països reobren gradualment les seves economies i relaxen o fins i tot anul·len les estrictes mesures de distanciament social. Però, tret que aparegui una teràpia o vacuna eficaç i d’accés universal, la transició a la normalitat serà més una aspiració que una realitat. A més, comporta el risc de provocar una segona onada de contagis a nivell local i regional (i fins i tot a una escala molt més gran).

És veritat que les autoritats polítiques, els professionals de la salut, els científics i la població general han après molt de l’experiència de la primera onada. Encara que una segona onada de contagis sembla molt probable, no serà igual que la primera. La resposta no es basarà en un confinament total que paralitzi la vida econòmica i social, sinó més aviat en regles estrictes però selectives com el distanciament social, l’ús de mascaretes, el teletreball, les videoconferències, etcètera. Però, segons la intensitat de la pròxima onada, és possible que en els casos més extrems encara es consideri necessari aplicar quarantenes a nivell local o regional.

Igual que en la primera onada de la pandèmia, la pròxima fase implicarà un trio de crisis simultànies. Al risc que els nous contagis s’escapin del control i la malaltia torni a propagar-se pel món cal afegir-hi les conseqüències econòmiques i socials ja iniciades i un conflicte geopolític cada vegada més intens. L’economia mundial ja està en una recessió profunda, i la recuperació no serà ràpida ni fàcil. I això, sumat a la pandèmia, serà un factor en la creixent rivalitat Xina-EUA, en particular durant els mesos previs a l’elecció presidencial del novembre als Estats Units.

Com si l’efecte desestabilitzador d’aquesta triple commoció sanitària, socioeconòmica i geopolítica no fos suficient, no es pot ignorar el factor Trump. Si el president nord-americà aconsegueix quatre anys més en el càrrec, hi haurà una dràstica escalada del caos mundial. En canvi, una victòria del seu adversari demòcrata, Joe Biden, almenys portarà més estabilitat.

La importància del que està en joc en l’elecció presidencial dels Estats Units no podria ser més gran. En vista de l’agreujament de les crisis mundials, no és exagerat dir que la humanitat s’aproxima a una cruïlla històrica. És probable que la recessió econòmica no aconsegueixi apreciar-se en tota la seva magnitud fins als últims mesos de l’any, moment en què gairebé amb certesa caurà com un altre xoc, perquè el món ja no està acostumat a contraccions tan dràstiques. Des d’un punt de vista psicològic, i també en els fets, estem acostumats al creixement continu.

¿Podran els països més rics d’Occident i Àsia gestionar una recessió profunda, general i prolongada, o fins i tot una depressió? Fins i tot si bilions de dòlars en paquets d’estímul resulten suficients per eludir una ensulsiada total, la pregunta és què vindrà després.

En el pitjor escenari (que no és impossible), Trump obté la reelecció, la segona onada de la pandèmia és global, l’ensulsiada de les economies no s’atura i la nova guerra freda a l’est d’Àsia s’intensifica. Però, fins i tot sense suposar el pitjor, la triple crisi serà l’estendard d’una nova era, que demanarà la reconstrucció dels sistemes polítics i econòmics nacionals i de les institucions multilaterals. Fins i tot en el millor dels escenaris, no és possible un retorn a l’statu quo anterior. El passat ha quedat enrere; l’única cosa que compta ara és el futur.

No ens fem il·lusions respecte del que pot i ha de venir a continuació. La pandèmia ha generat crisis tan profundes i totals que el resultat inevitable serà una redistribució radical del poder i de la riquesa a nivell global. Les societats que s’hagin preparat aplegant energia, coneixement i les inversions necessàries en sortiran victorioses; les que no aconsegueixin veure el que s’apropa es trobaran entre les perdedores.

No oblidem que, molt abans de la pandèmia, el món ja travessava una transició cap a l’era digital, amb àmplies implicacions respecte del valor de les tecnologies tradicionals, les velles indústries i la distribució mundial del poder i la riquesa. A més, ja hi ha una crisi global encara més gran totalment visible a l’horitzó. Les conseqüències del canvi climàtic descontrolat seran molt pitjors que qualsevol cosa que hàgim vist, i per a aquest problema no hi haurà vacuna que valgui.

De manera que la pandèmia de covid-19 és un punt d’inflexió real. Portem segles basant-nos en un sistema d’economia política format per estats nacionals sobirans centrats en els seus interessos, indústries dependents dels combustibles fòssils (en el capitalisme i en el socialisme) i el consum de recursos naturals finits. Aquest sistema està gairebé al límit, i un canvi radical és inevitable.

La tasca ara és aprendre el màxim que puguem de la primera onada de la triple crisi. Per a Europa, que semblava haver quedat molt ressagada en termes econòmics i geopolítics, aquest moment representa una oportunitat inesperada de resoldre les seves òbvies mancances. Europa té els valors polítics (democràcia, estat de dret i igualtat social), el coneixement tècnic i el poder d’inversió necessaris per dur a terme una acció decisiva seguint els seus principis i objectius i els de la humanitat sencera. L’única pregunta és: què estan esperant els europeus?

Copyright Project Syndicate

Traducció Valèria Gaillard