La triple dreta ja no és una amenaça, és una realitat
BarcelonaEl líder de Ciutadans a la Comunitat de Madrid, Ignacio Aguado, ha acceptat finalment les condicions de l'extrema dreta de Vox per donar suport a un govern de coalició entre populars i taronges al govern de la regió. D'aquesta manera es posa fi a un sainet que ha durat dos mesos (amb l'extravagància d'un programa conjunt amb 155 mesures) i facilita la investidura d'un nou executiu presidit per la dirigent del PP Isabel Díaz Ayuso, coneguda per les seves posicions reaccionàries. Ayuso, però, no ha amagat mai que volia pactar amb Vox i s'ha dedicat durant aquestes setmanes a intentar acostar posicions entre l'extrema dreta i Ciutadans.
Qui sí que té un problema de relat ara mateix és Ciutadans, que durant setmanes ha volgut fer creure que no negociaria amb Vox i al final no només s'hi ha hagut de reunir públicament sinó que ha hagut de donar el vistiplau a un document que recull propostes dels extremistes. A Madrid s'ha reproduït el mateix esquema que a Andalusia i a Múrcia: un govern de coalició PP-Cs condicionat des de fora per Vox. Els ultradretans ja han demostrat a Andalusia que estan disposats a utilitzar aquesta dependència parlamentària per imposar les seves condicions en temes com les lleis de defensa LGTBI, la memòria històrica o la recentralització.
En contra del que pensen els dirigents de Ciutadans, els seus problemes no s'acaben amb la investidura, sinó que comencen ara, quan hagin de negociar cada proposta, cada llei, cada pressupost amb Vox. I ja no s'hi val a dir que ells no negocien amb l'extrema dreta, perquè ho han fet. No només això, sinó que han arribat a acords amb ella, com ha passat amb el pressupost andalús.
Amb l'acord de Madrid, doncs, es culmina el procés de dretanització de Ciutadans, just després de la purga de crítics de la direcció executada per Albert Rivera dilluns passat. Ara ja no hi ha espai per al dubte: els socis preferents de Cs són la resta de forces de l'espai conservador, singularment el PP, però també l'extrema dreta de Vox. Aquesta és l'aposta d'Albert Rivera que segueixen disciplinadament altres dirigents com Inés Arrimadas o, ara, Lorena Roldán.
La notícia és especialment rellevant perquè abans del 26-M encara hi havia dubtes sobre si Cs acceptaria més fórmules a l'andalusa o si els pactes entre la triple dreta es generalitzarien. A Andalusia hi havia l'excusa d'acabar amb un règim de governs socialistes de més de 30 anys. Però amb els pactes de Madrid i Múrcia es demostra que aquesta opció no és conjuntural i una resposta a l'objectiu de la regeneració (pactant amb Vox, però?), sinó que es tracta d'una decisió de caràcter ideològic més profund. La triple dreta ja no és una amenaça o un espantall que feia servir l'esquerra per mobilitzar els seus votants, sinó que és una realitat. Els pactes PP-Cs-Vox, amb diferents formulacions, han estat la norma allà on sumaven. Per tant, ningú es pot enganyar. Si algun dia sumen al Congrés de Diputats, també pactaran. I aplicaran el seu programa de govern, que pel que fa a Catalunya és plenament coincident.
