Trobar-se un altre al mirall

¿QUIN ESTRANY DISPOSITIU ES POSA EN MARXA EN LA NOSTRA CONSCIÈNCIA QUAN ENS MIREM AL MIRALL? Avui, quan la nostra imatge és fotografiada i filmada a tot arreu, passant per davant d’un supermercat o operant en un caixer automàtic, quan s’apropien de la nostra pròpia imatge sense demanar-nos permís a totes hores i a qualsevol lloc, el gest amb què ens acostem al mirall per mirar-nos i per descobrir a sobre d’aquesta enigmàtica superfície la nostra imatge reflectida, hauria de ser un esdeveniment innocu i irrellevant, per reiteratiu. I tanmateix no cal haver llegit Lacan per saber la importància, en la configuració de la nostra identitat, del reconeixement del propi cos.

I, tot i així, aquest gest que ens confronta amb la nostra pròpia imatge no és una mera repetició, reduplicada, de la imatge de nosaltres mateixos que no podem veure directament. Al mirall, de vegades, no ens hi trobem a nosaltres mateixos. Hi veiem, al contrari, de vegades, una altra cosa que pot ser inquietant.

Jean-Paul Sartre a La nàusea, publicada el 1938, mentre les tropes nazis ocupaven Àustria, hi va escriure unes pàgines memorables, quan Roquentin s’aboca al mirall per mirar-se i contemplar el seu rostre. I què hi troba? Ens explica: “Sovint, en aquests dies perduts, el contemplo llargament”. Tot i que reconeix: “No l’entenc gens, aquesta cara”. Ens explica que no sabria decidir si és agradable o lletja, tot i que pensa que és lletja, perquè l’hi han dit. I quan es mira, ens diu, la mirada davalla lentament pel front i les galtes, i hi troba tot de coses sense sentit, el nas, els ulls, la boca, en les quals, però, no és capaç de reconèixer-hi expressió humana. Com si la contemplació del propi rostre produís un efecte estrany, ja que ni el reconeix ni és capaç de descobrir-hi cap sentit.

Aleshores recorda les paraules de la seva tia: “Si et mires massa estona al mirall, hi veuràs un mico”. Però, ell, ni tan sols això no hi veu: “El que veig està molt per sota del mico, en els límits del món vegetal, al nivell dels pòlips. La cosa és viva, no dic que no”. I afegeix: “Veig uns lleugers estremiments, una carn fada que es dilata i batega amb abandó. Els ulls sobretot, de tan prop, són horribles. Són vidriosos, tous, orbs, enribetats de vermell; fan pensar en unes escates de peix”. I acaba: “Potser és impossible d’entendre la pròpia cara”. No es tracta, com podria imaginar-se, d’una experiència extravagant: és, més aviat, el reconeixement d’una estranyesa.

Però el més rellevant d’aquest reflex inquietant que el mirall li retorna és que, el que hi veu, no és només la seva pròpia imatge, el seu cos únic i irrepetible, sinó, en realitat, la imatge que un món monstruós, com el que li ha tocat de viure, ha acabat fent d’ell. Roquentin es pregunta si és ell el que ha canviat o si és el món, més aviat, el que ho ha fet. Sartre sap que cadascú de nosaltres, en la seva individualitat, ja no és només allò que cadascú és, per si sol, sinó que són també els altres que fan de nosaltres allò que som. Mirant-se al mirall, el que troba és una imatge en què no s’hi pot reconèixer, com ja no pot reconèixer el món en què viu. Lliçó sartreana: no podem deixar que el món faci de nosaltres allò que nosaltres no volem ser. El món en què vivim no és una realitat purament física independent de les nostres accions. Cada petit gest que fem en el món contribueix a fer-ne, d’ell, allò que és. No actuar, no fer, renunciar a participar-hi, és contribuir a fer que un dia, al mirall, hi trobem aquell monstre en el qual no ens volem reconèixer.