¿Trump ha segrestat la Reserva Federal?

Premi Nobel d'economiaUn dels poders més importants de qualsevol president dels Estats Units és la capacitat de nomenar membres i caps de les nombroses agències que implementen les lleis i regulacions del país i, en molts casos, governen l’economia. En aquest sentit, potser cap institució és més important que la Reserva Federal.

En aquest exercici de poder, Donald Trump ha trencat un patró de llarga durada de gairebé 50 anys, pel qual el president reelegeix (des d’una base no partidista) qui ocupa la cadira de la Reserva Federal en cas que estigui fent una bona feina. En un moment tan difícil, és probable que no hi hagi hagut cap president al capdavant de la Fed que hagi dut a terme una tasca millor que Janet Yellen, que haurà d’abandonar el càrrec el febrer del 2018, quan acabi el seu mandat.

Mentre que els seus dos predecessors van embrutar enormement la reputació de la Reserva Federal, mirant cap a una altra banda mentre s’acumulaven riscos d’índole massiva i se succeïen grans fraus dins el sector financer, Yellen va restaurar-ne la imatge. El seu comportament assenyat va alimentar un ampli consens entre la junta de la Reserva Federal, caracteritzada sovint per filosofies econòmiques divergents. Yellen va fer avançar l’economia a través d’una recuperació lenta enmig d’un context en què la política fiscal era innecessàriament restrictiva i on nombrosos republicans exageraven els perills dels dèficits. Però el compromís superficial dels republicans amb la rectitud fiscal està quedant en evidència: ara defensen massives retallades fiscals per a grans firmes i multimilionaris, per així incentivar la seva inversió a llarg termini. Segons els republicans, la mesura aportarà un bilió i mig de dòlars al dèficit durant la pròxima dècada.

Per ser justos, Trump ha escollit Jerome Power per ocupar la cadira de la Reserva Federal, una figura moderada, mentre que diversos membres del seu partit l’estaven pressionant perquè escollís una figura més extremista. Trump, que mai ha amagat els seus conflictes d’interès, té una extraordinària capacitat per adoptar polítiques econòmiques que el beneficiïn personalment. Es va adonar que la figura d’un extremista faria augmentar els tipus d’interès, el pitjor malson de qualsevol especulador immobiliari.

Trump va trencar amb el precedent d’una altra manera: va escollir una persona que no és un economista. La Reserva Federal s’enfrontarà en els pròxims cinc anys a grans reptes a mesura que la situació econòmica es comenci a normalitzar de nou. Uns tipus d’interès més elevats podrien generar turbulències al mercat mentre els preus dels actius experimenten una “correcció” significativa. I molts esperen una important desacceleració en els pròxims cinc anys; en cas contrari, l’economia hauria experimentat una expansió pràcticament inèdita i contínua durant l’última dècada i mitja. Tot i que el kit d’eines de la Reserva Federal s’ha expandit enormement en l’última dècada, els baixos tipus d’interès que manté la institució i la seva enorme balança de situació dominada pel passiu -que s’eixamplaria davant el possible augment massiu del deute en cas que Trump obtingués les seves retallades d’impostos-, desafiaria fins i tot l’economista més ben preparat. I, cosa que és més important: hi ha hagut un esforç bipartidista (i global) per despolititzar la política monetària. La Reserva Federal, a través del seu control de l’oferta monetària, té un enorme poder econòmic, i aquest poder pot ser fàcilment utilitzat amb finalitats polítiques -per exemple, per generar més llocs de treball a curt termini-. Però la falta de confiança al voltant dels bancs centrals en un món de diners fiats (i on els bancs centrals poden crear diners a voluntat) debilita el rendiment econòmic a llarg termini a causa, en part, de les pors a la inflació.

Fins i tot en absència de politització directa, la Reserva Federal sempre s’enfronta a un problema de “captura cognitiva” de Wall Street. Això és el que va passar quan Alan Greenspan i Ben Bernanke estaven a càrrec de la Reserva Federal. Tots en sabem les conseqüències: la crisi més gran dels últims tres quarts de segle, mitigada només per la intervenció massiva del govern.

Tot i així, sembla que l’administració de Trump ha oblidat el que va passar fa menys d’una dècada. I l’excessiva presa de riscos i el comportament depredador continuen sent problemes reals. En un dels més recents i insidiosos casos de malversació, els banquers de Wells Fargo es van dedicar a obrir comptes a nom de clients que ni coneixien, de manera que poguessin cobrar primes addicionals.

Tot això no molesta Trump, esclar. Com a home de negocis, no ha sigut aliè a pràctiques més que qüestionables. Afortunadament, sembla que Powell reconeix la importància d’un reglament financer ben dissenyat.

Però la politització de la Reserva Federal s’hauria de veure com una altra part de la batalla de Trump contra el que el seu exestrateg en cap, Steve Bannon, ha anomenat “estat administratiu”. Aquesta batalla, al seu torn, ha de ser vista com a part d’una guerra més gran contra el llegat de la ciència, la governança democràtica i l’estat de dret. Mantenir aquest llegat implica la contractació d’experts en diferents àmbits i generar confiança en les institucions públiques. Un gran cos d’investigació ara abona la idea que les societats sense tal confiança rendeixen a un ritme més dolent.

Periòdicament, Trump fa alguna cosa per dividir el teixit de la societat nord-americana i eixamplar les ja profundes divisions socials i partidistes. El perill clar i actual és que el país està normalitzant els atacs d’ira de Trump. Des de fa més de set dècades, Amèrica ha lluitat -sovint amb peus de plom- per assegurar-se el fet de poder rescatar els seus valors, encarant-se al fanatisme, al feixisme i al nativisme en totes les seves formes. Ara el seu president és un xenòfob racista i misogin que destaca per aplicar polítiques que encarnen un profund menyspreu per la causa dels drets humans.

Un pot estar d’acord o no amb les propostes fiscals dels republicans, els esforços per reformar l’assistència sanitària (cosa que pot fer perdre la cobertura d’assegurança a desenes de milions d’estatunidencs) i el compromís amb la desregulació financera (ignorant les conseqüències de la crisi del 2008). Per ara, la Reserva Federal pot estar tranquil·la. Però en cas que durant aquesta legislatura es generin beneficis per a l’economia, això amagaria la magnitud dels atacs de Trump a les institucions i els valors més estimats dels Estats Units d’Amèrica.