Els enemics interns de la democràcia
El comportament que ha tingut Trump durant els recomptes electorals es podria considerar una enrabiada, i el dels líders republicans, una cínica manera de seguir el corrent a un narcisista adorat pels votants del seu partit. Però aquestes intrigues de Trump i la complicitat dels líders republicans no s'han de deixar de banda tan fàcilment. Més aviat justifiquen una profunda ansietat, perquè l'amenaça política no deriva del mal comportament d'una única persona o dels seus sequaços, sinó de comprendre que fins i tot una democràcia ben establerta està indefensa davant del nihilisme.
La democràcia descansa sobre certs principis que als EUA pateixen un atac despietat. Rutinàriament es titlla els fets de "falsos" i se'ls substitueix per "fets alternatius", i es mobilitzen els tribunals no perquè tinguin en compte les proves sobre les malifetes, sinó perquè facin una feina d'obstrucció, o per mantenir un determinat relat polític. S'ha utilitzat la separació de poders per convertir el Congrés en l'escenari d'una profunda inacció, el procés de designació judicial s'ha polititzat descaradament i s'han abandonat els principis més bàsics de la democràcia constitucional. I quan es destrueixen les normes implícites que sostenen l'autogovern democràtic, pràcticament no queda res per defensar.
Pot ser que l'avançada edat de la Constitució nord-americana ens hagi portat fins a aquest punt, perquè qualsevol actualització mitjançant el procés formal d'esmenes ha esdevingut impossible. Pot ser que institucions independents com el Tribunal Suprem i la Reserva Federal hagin acumulat massa poder enfront d'un Congrés que s'ha incapacitat a si mateix.
Tanmateix, el passat suggereix que tot això potser és només una part de la història. La República de Weimar (1919-1933) no va fracassar perquè la seva Constitució fos antiga sinó perquè, igual que als EUA, les eines de la Constitució (concretament, les mesures d'emergència) es podien fer servir fàcilment en contra seva. Tot i que les normes electorals, molt proporcionals, van garantir una àmplia representació al Parlament de Weimar, també van portar a la fragmentació dels partits i a la ineficàcia política. Les autoritats electes eren incapaces de solucionar les urgents necessitats del país, i els contraris a la democràcia van donar al Parlament el malnom de "la barraca de les bajanades" (Schwatzbude) i li van arrabassar el poder.
Després del col·lapse de la República de Weimar, les depravacions del règim de Hitler, els horrors de l'Holocaust i la devastació de la Segona Guerra Mundial, la República Federal d'Alemanya va procurar reconstruir el seu ordre constitucional com una democràcia fortificada (streitbare Demokratie) capaç de defensar-se dels enemics interns. La nova Bundesrepublik va consagrar la dignitat humana com el seu valor principal i va declarar sacrosants els principis de la democràcia, el federalisme, l'estat de dret i la divisió de poders.
En teoria, cap esmena –ni tan sols el vot unànime per esmenar la Constitució– pot tocar aquestes institucions. Però, esclar, les coses són més complicades en la pràctica, perquè marcar límits clars mai és fàcil en el llenguatge obert del dret constitucional. De fet, senzillament no hi ha cap mecanisme institucional que no es pugui convertir en una eina contra les mateixes normes i principis que ha de protegir.
A més, les lliçons històriques poques vegades perduren. Al capdavall, avui la UE també rep atacs des del seu interior: els governs de Polònia i Hongria estan bloquejant el fons de recuperació, l'objectiu del qual és mitigar el dany econòmic del covid-19. El seu motiu no és la prudència pressupostària sinó la revenja contra els esforços de la UE perquè el finançament depengui del respecte per l'estat de dret.
Maniobrar per esquivar aquests vetos no seria il·legal, però infringiria l'esperit d'una Unió governada pel consens i, per tant, tindria un aire d'hipocresia. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i el líder de facto polonès, el ministre vicepresident Jarosław Kaczyński, segueixen el mateix guió que els congressistes republicans, que es van negar a aprovar un paquet d'assistència per la pandèmia tot i que l'anterior s'estava exhaurint. En tots dos casos, forces antidemocràtiques que representen una minoria han pres com a ostatges milions de llars i d'empreses que necessiten assistència desesperadament, amb l'únic objectiu d'obstruir o d'obtenir guanys personals.
En la resposta als actors estratègics disposats a fer servir la Constitució per subvertir el constitucionalisme, els arguments basats en principis no serveixen, perquè no es pot avergonyir els pocavergonyes. Això implica un dilema fonamental: accedir a les seves exigències significa entrar en un carreró sense sortida que pot acabar amb el col·lapse de l'ordre democràtic; però, alhora, la manca d'acords perjudicarà els qui el govern suposadament ha de servir... empenyent-los potencialment als braços dels nihilistes.
De tota manera, l'apaivagament és la pitjor resposta de totes. Si els que actuen contra el mateix sistema queden impunes, el constitucionalisme democràtic acabarà ensorrant-se.
Per això no podem limitar-nos a deixar passar que el Partit Republicà hagi intentat soscavar la credibilitat de les eleccions, el màxim mecanisme democràtic de rendició de comptes. De fet, que els Estats Units no s'hagin ocupat de les injustícies del passat –la subjugació dels pobles indígenes, l'esclavitud, el racisme o les privacions dels pobres, immigrants i presos, entre d'altres– explica per què la confiança en les institucions democràtiques ha pogut patir tant. Les institucions nord-americanes, afeblides des de fa molt temps, són vulnerables als atacs.
Potser Trump i els seus ajudants no aconseguiran destruir la democràcia aquesta vegada, però si no se'ls obliga a retre comptes, tindran moltes oportunitats per tornar-ho a intentar.
Copyright Project Syndicate
