Trump ataca i el món aguanta la respiració a l'espera de Putin
BarcelonaFinalment, el president nord-americà, Donald Trump, va complir la seva amenaça de respondre al suposat atac químic del règim de Baixar al-Assad contra població civil i va ordenar ahir a la matinada el llançament d'un centenar de míssils contra tres centres relacionats amb la fabricació d'armes químiques a Síria. L'ofensiva es va produir de manera coordinada amb el Regne Unit i França, que en les últimes hores havien insistit en les proves que apuntaven Al-Assad i en la necessitat d'una resposta contundent a la massacre perpetrada pel dictador sirià. Com era d'esperar, l'atac va provocar una irada reacció del president rus, Vladímir Putin, que va acusar les potències occidentals d'ajudar "els terroristes", que és com el règim sirià anomena els opositors de qualsevol mena, i va anunciar "conseqüències". El món, doncs, aguanta ara la respiració a l'espera de la reacció de Moscou.
Tot i això, l'abast limitat de la represàlia occidental, que ni de bon tros canvia la correlació de forces –sobre el terreny favorable al dictador i el seu aliat rus–, fa pensar que Putin també calibrarà quina ha de ser la seva resposta. Però alguna cosa farà, perquè tot l'ascendent internacional de Putin recolza en la seva capacitat de plantar cara a Occident i, a més, el líder rus pretén crear una zona d'influència per repartir-se Síria amb l'Iran. També cal recordar, però, que Putin ha sabut ser un hàbil diplomàtic quan li ha interessat, com quan va aturar la intervenció nord-americana de Barack Obama sota la promesa que Al-Assad destruiria tot el seu arsenal químic, cosa que, com s'ha demostrat després, va resultar ser falsa.
L'atac té la virtut de fer saber a Putin i Al-Assad que no poden actuar amb impunitat contra la població civil. Sembla que les opinions públiques occidentals estiguin disposades a fer els ulls grossos sempre que no hi hagi imatges de nens asfixiant-se per haver respirat clor. Però després de la intervenció d'ahir cal preguntar-se: i ara què? Perquè la realitat és que ningú té un pla concret per parar els peus a Al-Assad, ni tan sols per forçar-lo a negociar un armistici que posi fi a un conflicte que ha dessagnat el país i ha provocat centenars de milers de morts i milions de refugiats.
També cal interrogar-se sobre el trist paper de la Unió Europea en aquest afer. Un cop més es comprova que no hi ha una política exterior única i que els estats continuen actuant cadascun pel seu compte. Per aquest camí els països europeus estan condemnats a ser irrellevants en el concert internacional, i com a molt poden aspirar a ser mers comparses dels Estats Units. Que lluny queden aquells anys en què la posició franco-alemanya contrària a la Guerra de l'Iraq semblava prefigurar una política exterior europea única i forta!
Síria s'ha convertit en el símbol de totes les febleses europees, en el gran fracàs de la diplomàcia internacional i en la palanca de la Rússia de Putin per revifar el fantasma de la Guerra Freda i el món bipolar. ¿Hi ha algú disposat a posar en pràctica una diplomàcia de la responsabilitat que hi posi remei?
