Trump trepitja el planeta Terra
Hollywood ens ha preparat per veure el president dels Estats Units acostar-se al faristol i dir-nos ple de seguretat com combatrà l’amenaça existencial que afronta el planeta, tant si es tracta d’alienígenes com d’asteroides, tsunamis, volcans, taurons assassins, robots assassins o un cometa de 500.000 milions de tones de la mida de la ciutat de Nova York.
És per això que va ser bastant sorprenent veure com el president dels Estats Units s’acostava al faristol i s’autodeclarava l’amenaça existencial per al planeta. I al so d’una banda de música per transportar-nos tranquil·lament cap a la destrucció, igual que al Titanic. Quan el tèrbol Pequín, allà on van a morir els ocells, et substitueix com a capdavanter del canvi climàtic saps que et tocarà ballar-la magra.
Amèrica està vivint un conte de fades delirant en mans d’un rei boig, solitari i desinformat, un príncep arrogant i ingenu, una princesa rossa, guapa però còmplice, i un trol dispèptic i distòpic que viu sota el pont. Una carnisseria americana, realment.
El trol, Steve Bannon, va aconseguir el control sobre el tema del canvi climàtic i va convèncer Donald Trump perquè fes llengotes al món. Bannon hauria d’anar amb compte o la crescuda de les aigües s’emportarà el seu pont cap al passat.
Tot i que Jared Kushner, Ivanka Trump, Gary Cohn, Rex Tillerson, Elon Musk, Bob Iger i Lloyd Blankfein van pressionar el president perquè no es retirés de l’Acord de París contra el canvi climàtic -que és una simple declaració d’intencions-, Bannon es va sortir amb la seva perquè a Trump li encanta comportar-se com el despatxat Mr. Met.
Tal com va recordar el seu biògraf Tim O’Brien en el programa This week de l’ABC, una vegada Trump va assenyalar una dotzena d’altaveus de gairebé dos metres d’alçada, situats a tocar de la piscina de Mar-a-Lago, on sonava rock clàssic a tot drap, i li va dir: “Saps?, quan em vaig traslladar aquí a Palm Beach, ningú m’hi volia. I m’encanta posar aquesta música tan fort com puc per tocar els collons a tota aquesta genteta”.
És un patró de conducta conegut. “Volia sortir de Queens per arribar a Manhattan”, va dir O’Brien. “Volia ser acceptat per l’elit del sector immobiliari de Manhattan, però després els va fer pam i pipa”. Volia presentar-se com a candidat a president pel Partit Republicà i obtenir l’aprovació de la flor i nata del partit, però després els va fer pam i pipa.
Va fer el mateix amb el New York Times : va mirar de guanyar-se la nostra acceptació i després ens va titllar de “caducs”. I ara és el torn dels nostres horroritzats aliats europeus.
Com més crítics hi ha, dins i fora del país, que etiqueten Trump de cafre i salvatge, més s’atrinxera i intenta tornar a arrossegar Amèrica cap a una època de fums negres en què les dones lluitaven pel control de la natalitat, els malalts tenien mala sort, regnava la “bogeria del cànnabis” i Cuba estava bloquejada.
L’any 2017 el president dels EUA ens està portant cap a un nou futur temerari en què diu que es mor de ganes de celebrar sense estar-se de res “la gran inauguració d’una nova mina”.
Trump es va veure empès a agafar el camí de sortida de l’Acord de París per un parell de coses que el van irritar. Com Mark Landler i Michael Shear van informar al Times, Cohn, el principal assessor econòmic del president, havia dit als periodistes de Sicília que potser Trump estava canviant d’opinió. “Els seus punts de vista [sobre el canvi climàtic] estan evolucionant -va dir Cohn-. Ha vingut per aprendre. Ha vingut per situar-se”. Això va descol·locar Trump, que va voler posar una mica de rock clàssic a tot volum.
Llavors, el president va llegir una entrevista amb Emmanuel Macron en un diari francès en què presumia de com s’havia preparat per donar a Trump una encaixada d’Ironman perquè era “el moment de la veritat” i volia demostrar-li que “no faria petites concessions, ni tan sols simbòliques”. Comparant Trump amb homes forts com Vladímir Putin i Recep Tayyip Erdogan, Macron va deixar clar que estava decidit a enfrontar-se al perdonavides, que obligaria a recular Trump, tal com faria un parell de dies més tard amb Putin. Va censurar el president rus per la “falsa propaganda” dels mitjans de comunicació controlats per l’estat i va advertir que França utilitzaria la força militar si Baixar al-Assad, aliat de Putin, tornava a utilitzar armes químiques contra la població civil.
Com Ashley Parker, Phil Rucker i Michael Birnbaum van informar al Washington Post dijous: “Segons certs assessors, sentir la bravata del president francès, 31 anys més jove que ell, va empipar i desconcertar Trump. Uns dies més tard, Trump es va venjar. Des del Jardí de les Roses, va proclamar: “Em van elegir per representar els ciutadans de Pittsburgh, no de París”.
No se sap si Macron està sent assessorat per la seva dona, a qui va conèixer a l’institut quan era la seva professora de teatre, però sap com funcionen els senyals i els símbols de poder. El president amb experiència en el món de l’espectacle és Trump, però el president francès, de 39 anys, és el que ha demostrat dominar l’art dramàtic, des de l’esplendor de l’Himne a l’alegria que va sonar al Louvre la nit electoral mentre feia el seu lent passeig de la victòria fins als sis segons de pols acerat amb Trump, passant pel gir teatral per abraçar Angela Merkel, cosa que va deixar Trump perplex i a l’espera de donar-li la mà, l’estirada d’orelles a Putin, amic de Trump, a Versalles, i l’exhortació televisada “aux barricades ” dijous, en anglès: “Hem de tornar a fer un gran planeta”. Com va escriure Adam Nossiter al Times, Macron “té el profund convenciment que en certa manera França troba a faltar el seu rei des de l’execució de Lluís XVI, el 21 de gener de 1793”. I ell ha cultivat conscientment un aire regi mentre advoca pel “centrisme radical”, la globalització i la protecció del medi ambient. El Post el titlla de “príncep regent de París i Pittsburgh”.
Trump, per contra, ha sacsejat el món amb el seu comportament vulgar, les polítiques despietades, la gestió caòtica, l’autobombo autoritari i les actituds antediluvianes, cosa que ha consolidat la seva imatge de rei enfilat en una trona.
Per una vegada, els francesos tenen dret a ser condescendents amb els Estats Units.