Tricicle: ”Si ens truquen de Broadway, maletes cap allà”

“S embla que sí, que serà l’última gira del Tricicle”. Aquesta versió oficial sobre si l’espectacle Hits! tancarà o no la història del trio ha aconseguit el seu efecte: anem-nos fent a la idea que el Tricicle serà etern però no sempre estarà sobre l’escenari.

El Tricicle té data fundacional: 1 de novembre del 1979, el dia en què Joan Gràcia (Barcelona, 15 de febrer del 1957) , Paco Mir (Barcelona, 15 de novembre del 1957) i Carles Sans (Badalona, 5 de juliol del 1955) van decidir que pedalarien junts. Poc després van aconseguir les primeres rialles al Llantiol, el cafè teatre que acabava d’obrir al carrer Riereta, al Raval de Barcelona. Després van venir (en les seves pròpies paraules) “una setmana depressiva, un premi improvisat, una gira patètica, unes quantes cancel·lacions per falta de públic” i una coreografia d’una cançó de Julio Iglesias que va sortir per televisió. La resta de l’exitosa història és coneguda i l’any que ve complirà quaranta anys.

Hits serà a Barcelona del 17 d’octubre al febrer de l’any que ve, al Teatre Victòria del Paral·lel, i per celebrar-ho, el Tricicle ha citat l’ARA al Museu de Ciències Naturals, a l’edifici blau triangular que Jaques Herzog i Pierre de Meuron van projectar per al Fòrum de les Cultures, el 2004. Gràcia, Mir i Sans es mimetitzen amb els fòssils, els esquelets i els animals dissecats mentre reprodueixen tots els sons que se senten pels altaveus de les sales. L’espectacle està a punt de començar.

[Soroll de garsa.]

A la paret hi posa que sentirem una cigala, un pit-roig i un pinçà borroner d’un dia de primavera al Parc del Montseny. I això que sona ara és una garsa.

Joan. Una cigala tothom sap què és.

Paco. I el petirrojo, també. D’aquí Robin Hood, que era el petirrojo de Sherwood.

D’aquí ‘Fly, Robin, fly’.

(Tots tres) “ Fly, Robin, fly, after to the sky ”.

Us agrada molt la música dels 70?

Joan. Comparada amb la d’ara, sí.

Paco. Ara estic recuperant els discos dels anys 70 en vinil, i estic recuperant tota la joventut.

I què tens?

Carles. Té el que tenia tothom, Capri, sobretot. I Conchita Bautista.

Paco. Genesis, L’Orquestra Plateria, que l’altre dia vaig redescobrir que bons que eren.

Tenen una versió del ‘Pedro Navaja’ espectacular.

Joan. Era tan bona que després vam descobrir que era d’un tal Rubén Blades.

Carles. Crec que la música que més t’arriba i t’influencia és la que t’arriba en una edat en què les emocions són més bèsties i disparades. Als anys 70, en què érem uns xavals que vam córrer el que vam córrer, aquella música ens porta moments inequívocament emocionants. Aquella noia, aquella disco...

Aquella altra noia, aquella altra disco...

Joan. Aquell dia de les tres noies...

Ja ho entenc. Ara la cosa no és tan fogosa

Carles. Musicalment parlant?

En general, la vida.

Carles. No, no. Només musicalment no és tan fogosa.

Com éreu quan us volíeu fer un nom?

Carles. Un nom? Al principi, el nostre plantejament era molt simple: agradar a la gent. Després el vam canviar per agradar a molta gent, i un cop aconseguit, vam plantejar-nos de fer espectacles ben fets. Amb el temps, quan has arrelat i tens un públic que et segueix fidelment, el que t’amoïna és no decebre i que cada espectacle sigui millor. Això suposa una angoixa molt gran en els processos de creació, però quan ho aconsegueixes i sents les rialles dels espectadors saps que tens tres o quatre anys de tranquil·litat.

Paco. Parlant de fogositat, quan encara no havíem estrenat Manicomic (1982), vam escriure a tos els festivals de mim del món oferint-nos. Teníem ganes de menjar-nos el món.

Joan. Crec que fins i tot no teníem anhel. Teníem ganes d’actuar. Sortíem al carrer i actuàvem on podíem. Alguna gent encara ens diu “que ben pensat, no fer teatre parlat perquè amb el mim pots donar la volta al món”. Pensar a donar la volta al món? Pensar si tindràs el cap de setmana per actuar en una festa major! El mim va ser una cosa gairebé no pensada, superespontània i amb ganes de fer riure. Divertir i prou.

Al principi fins i tot us devíeu dir “Si poguéssim parlar”.

Paco. No, no, no ens ho hem dit mai. Senzillament, vam entrar en el corrent de no parlar. En aquell moment a Barcelona hi havia Els Joglars, Comediants, l’Albert Vidal... L’expressió corporal estava molt de moda, i ens va anar molt bé. Ho vam aprendre a l’Institut del Teatre. Allà vam veure què era l’expressió corporal, el mim, l’acrobàcia...

Paco. [Al Carles.] Fes un parell de tombarelles, allò que fas, vinga... Ah no, que no hi ha prou alçada.

Carles. Ens van inculcar el virus del gest.

A ‘Hits’ hi surt el ‘Soy un truhán, soy un señor’?

Paco. Una pinzellada.

Carles. Amb Hits hem hagut de resoldre un problema: si haguéssim d’interpretar tot el que consideràvem que la gent aplaudiria...

Joan. ...hauríem hagut de fer com el Peter Brook...

Carles. ...tres dies de teatre. Vam decidir que faríem petits tràilers que serveixen per poder dir que ens n’hem enrecordat.

Joan. I qui ve a l’espectacle, fins i tot hi participa. No diré com, però hi participa.

Paco. Hi ha gent que balla el Julio Iglesias i no sap que és nostre. Probablement es pensa que es balla així.

Joan. Quan sent aquesta cançó, la gent s’arrenglera i fa el passet. I fa el gest de la corbata i el “bebo y olvido ”.

Carles. L’altre dia era a casa i sento a TV3 que diuen: “El Tricicle, que forma part de la memòria emocional d’aquest país, actuarà a Reus”. T’adones que formes part de la vida de la gent i això costa molt d’aconseguir.

Joan. El pare ha portat el fill, aquest fill s’ha fet pare i l’avi porta els nets. Hem fet riure tres generacions.

Tot va més ràpidament ara. ¿El tempo dels vostres gags també?

Carles. Sí. Quan veig coses primeres nostres crec que ara, sense adonar-nos-en, hem accelerat la interpretació.

Paco. Cada vegada hem anat una mica més ràpid. Quan estàvem fent Slastic (1986), vam fer una aturada per fer Manicomic (1982) i ens vam trobar amb el Joan darrere l’escenari dient “Què estem esperant?” Esperant que el Carles acabés d’actuar amb un ritme lent al qual ja no estàvem acostumats.

Joan. En aquests moments, a cada espectacle fem uns 15-17esquetxos o situacions. A Manicomic en fèiem cinc.

Paco. A Hits, per ser més ràpids i col·locar més esquetxos en aquests 90 minuts oficials d’espectacle, hem escurçat esquetxos. Els hem netejat. Si hi havia un moment d’aturada, l’hem tret.

Carles. És gairebé obsessiu per a nosaltres mantenir un ritme que no deixi respirar l’espectador, com aquell que diu. Si veiem que hi ha un forat mínim a l’espectacle on hi cabria un gag, si el trobem, l’hi posem.

Quins són els vostres personatges favorits? Si voleu començo jo: els nens amb els bolquers enormes, caminant fent tentines, intentant agafar una pilota.

Joan. Per a mi, els favorits són els que són fàcils de fer i tenen un impacte. Aquest dels nens n’és un. O el de Julio Iglesias, també. Fixa’t quin poc desgast físic té i quin impacte.

Carles. O el del tenis, amb aquelles pilotes lligades a la raqueta. És una idea estrambòtica que de seguida va enganxar molt.

Joan. La gent recorda molt les velles franceses. La Mildred, la Stella i la Daphne d’ Exit (1984).

Joan. Per això, a l’espectacle Bits (2012) vam tenir la necessitat, 30 anys després, de posar-les a passejar i van passar d’un aeroport a un supermercat.

Aquestes senyores grans no són fàcils de fer ni formen part del paisatge. És un estereotip de pel·lícula francesa dels 60.

Carles. Doncs mira, crec que les vam descobrir al carrer, a Sitges.

Joan. Sí, ens van inspirar unes turistes d’aquelles que venien a passar l’hivern a Sitges. Veies aquelles senyores de 80 anys, amb gavardines, com si anessin d’uniforme... A vegades porten el mateix crespat, el mateix color de tint, a vegades punky.

Paco. El més divertit és que les originals eren franceses. Però quan les trèiem a França, el públic deia que eren angleses. Una vegada va venir públic francès a veure’ns a Espanya i van dir “Que bones les suïsses”.

Carles. A Entretrès (1996), que potser ha estat l’espectacle menys representat de tots, hi havia un moment de tres amics que vivien junts i s’estaven avorrint, que a partir de tres tapes de vàter imaginaven tot un món. A Hits també hi surt una estona.

I el gos Lluc. “Lluc, jau, jau aquí!”

Joan. Aquest el feia jo, a Sit (2002). Tenia dos anys, al principi. Ara en tinc catorze.

Carles. Es deia Lluc en homenatge a l’avui tan comentat Lluc Castells, figurinista i escenògraf. Era el nostre escenògraf, en aquell moment.

On heu detectat el pic de riallada?

Paco. Cada cinc segons.

Carles. Sí. Ho hem cronometrat. Però si et refereixes a quin és l’esquetx en què la gent riu més, crec que és el de la sala d’espera d’un dentista.

L’any que ve fareu 40 anys.

Carles. [Somicant.] Snif...

Però amb idea de continuar?

Carles. Ara per ara diem que això s’acaba. No sé fins on arribarem. Hi ha necessitat de plegar, de deixar-ho. A mi em causa molta tristesa haver-ho de repetir cada vegada a cada lloc que anem, perquè a vegades hi ha dissolucions en què marxa cadascú per una banda perquè ja no s’aguanten. Però la nostra és una decisió pensada, tranquil·la i que sap greu.

Irreversible?

Carles. No hi ha res irreversible.

Joan. Ens truquen de Broadway, i maletes cap allà. És cert que són 40 anys de camerinos, maletes, hotels, fora de casa. I després també com a Tricicle farem coses junts. Produir, trobar tres dones que facin de Tricicle... No ho sabem. A vegades diem de buscar tres xavals amb 20 anys, guapos com érem nosaltres i bons còmics. Per què no un espectacle pensat per ells?

Carles. Saps què passa? Que hem aconseguit crear una marca a la qual la gent és molt fidel. Això té un valor, i sap greu de cop tancar-ho en un calaix.

¿La idea és, el dia de l’últim ‘Hits’, dir adeu?

Paco. No direm adeu perquè no hi ha un dia final. Està tot tancat i obert, tenim el do de l’artista de continuar quan li surt dels nassos. Si no, ens deprimiríem. Fa poc vam ser a Reus. ¿Ens hem de deprimir per no tornar mai més a Reus? No tenim aquest tarannà de dir adeu per tot arreu.

Vosaltres feu més coses que les que veiem la gent. Tu escrius una columna en un diari.

Carles. En tres diaris.

Paco. La mateixa, però no ho saben. No ho diguis.

Carles. Jo, personalment, considero que la meva feina és d’actor. És on em sento més realitzat i a gust, tot i els inconvenients que tenen totes les feines cada dia. Tot el que faig al marge és de més a més.

Paco. Jo escric teatre, faig molt teatre. Dirigeixo, produeixo, tinc activitat teatral.

Joan. Doncs jo dirigeixo un cabaret, un restaurant espectacle que es diu Lío, a Eivissa. No sé si és perquè soc del Poble-sec i tenia El Molino a prop, però m’ho passo bé fent això. Faig càstings i tinc una companyia molt bona. És divertit. Una de les coses que m’agradaria fer és continuar amb Tricicle produint algun musical. És un món que m’agrada molt. Fixa’t que el món del cabaret i el musical és l’oposat al Tricicle.

¿Com heu portat aquests anys la cosa política entre Catalunya i Espanya, quan heu actuat a Madrid, per exemple? [El Carles mira el Paco profundament, com passant-li la patata calenta.]

Paco. Ens va tocar l’1-O, que va anar malament per a l’espectacle.

Joan. Ja ens va tocar a Madrid el bociot al cava, fa dotze anys, en l’època de l’Estatut.

Paco. No vam patir per ser catalans, però el món estava més interessat pel que podia veure a la televisió que en un teatre. La temporada va trigar a començar.

Heu rebut algun boicot?

Joan. No ho sabem, la gent que ens ha volgut boicotejar no ha vingut al teatre a dir “Jo no he vingut”.

Paco. Encara hi ha gent a Madrid que no sap que som catalans i que pregunta d’on som.

¿De qui va ser idea de venir al Museu de Ciències Naturals?

Paco. Del Carles.

Carles. Meva [traient-se importància]. A vegades tinc algunes idees... No t’ha agradat?

Miren al seu voltant i s’adonen que la sala té forma triangular i que per darrere d’ells les parets es van estrenyent

Paco. Aquesta sala és una metàfora de la nostra vida. Quan ets jove, la vida és ampla i tens moltes oportunitats, i a mesura que et fas gran cada cop tens menys oportunitats, fins que tens l’última.

Carles. I és el Museu de Ciències Naturals. Nosaltres donarem el cos a la ciència. Som gent molt natural.

Paco. Som un fenomen a estudiar.

Carles. Ja ho diu aquell rètol: “Fòssils”. Doncs anem cap allà. Tot quadra.

Crec que hauríem d’acabar així. Paco, ho has explicat molt bé.

Carles. Paco, digue-li en què et Bassas.

Em farà molta Gràcia.

Paco. Sans dubte.

Joan. Mir, mir què hi diu aquí.

Paco. [Reculant cap a la part més estreta i fosca.] Cada cop tens menys possibilitats, ja no pots sortir en bici perquè el cos no dona. No pots viatjar perquè ho has vist tot. No pots lligar perquè tens una dona que estimes moltíssim. I de cop i volta, anem cap a la foscor absoluta.

Paco. Que hi ha algú?

Carles. Pongos.