Txell Bonet, una manta i una cançó / Una llengua que els fa nosa

i Xavier Bosch
16/02/2018
3 min

Periodista i escriptorTxell Bonet, una manta i una cançó

Demà fa quatre mesos que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó. Al cap de pocs dies d’ingressar a Soto del Real, l’Albert Om va entrevistar les seves respectives parelles a l’Islàndia de RAC1. Feia temps que no sentia la veu de la Txell Bonet. Per diferents casualitats vitals -amics comuns, passat universitari i coincidència en mitjans- l’havia conegut però, a tot estirar, havia intercanviat un centenar de paraules amb aquella dona d’empenta. Quan coneixes algú, sempre més li vas seguint la veta professional i, de mica en mica, t’assabentes que és al darrere d’alguns projectes audiovisuals, que és la parella del nou president d’Òmnium i, mesos després, que han tingut un fill. I, de cop i volta, per uns presumptes delictes de rebel·lió i sedició, es troba cada dissabte anant a veure el seu marit a la presó. En aquella primera entrevista a Islàndia va demostrar una fortalesa i una tranquil·litat per treure’s el barret. Aquesta setmana l’Albert Om l’ha tornada a entrevistar. La personalitat ha crescut amb una maduresa que posa la pell de gallina. La Txell en persona acabava de sacsejar el Teatre Lliure amb una obra brevíssima on feia d’una noia que es presenta a un càsting per fer de Txell Bonet. La història narra, en dotze minuts, un vis-a-vis de presó. La parella s’estima més estirar-se a terra i abraçar-se que seure a les cadires de plàstic. Al càsting, la Txell que vol el paper de la Txell explica que el pres li canta al seu fill, de menys d’un any, la mateixa cançó que li canta per telèfon. Es tracta que el reconegui. I aleshores arriba la frase que commou a tothom: “A vegades, amb una manta i una cançó es construeix una família”. Aquesta és la realitat que esgarrifa des de fa quatre mesos. Per la Txell Bonet, pel Jordi Cuixart, pel Jordi Sànchez i per tots els presos als quals s’aplica una justícia que no ho és, demà a la tarda, a les set, seré davant del meu ajuntament.

Una llengua que els fa nosa

Ciutadans, el partit que va guanyar les eleccions al Parlament, va néixer fa tretze anys amb la ceba contra el català. Consideraven que això de “llengua pròpia” era una invenció del nacionalisme convergent. Al voltant d’aquella idea primigènia, amb un candidat dotat per a l’oratòria, uns padrins poderosos i un finançament que algun dia sabrem d’on sortia, el partit va anar fent forat. A Catalunya, 1.102.099 vots els avalen.

Ara que les enquestes -les cuinades i les precuinades- diuen que Ciutadans no són tan lluny de dur Albert Rivera a la Moncloa, han revifat la canya a la llengua catalana. Està demostrat que dona vots. Atès que aquí ja tenen pràcticament tots els que podien tenir, se’n van a buscar els de fora. Aquesta setmana han registrat un projecte de llei al Congrés que demana que el català, el basc i el gallec deixin de ser un requisit per optar a les places de funcionari. El Partit Popular, que es tem un futur més negre que els diners que alguns dels seus capitostos rebien en sobres, s’adona que no pot menystenir la mina de vots que significa laminar la llengua catalana i reacciona. Si Ciutadans aposta per esborrar les llengües cooficials, el PP els ha hagut de superar per la dreta, sense posar l’intermitent. Només així s’entén que ahir tres estaments del govern filtressin que, en poques setmanes, poden tenir a punt la casella perquè es marqui, individualment, si l’escolarització d’un nen ha de ser en català o castellà. El mateix M. Rajoy ho va dir, a palau, als membres de Societat Civil Catalana, que van sortir repicant les castanyoles. No entendré mai que una llengua pugui fer nosa a ningú. No entendré mai que hi hagi algú que intenti empetitir una llengua fins a convertir-la en residual. Davant de tanta indigència intel·lectual, només cal recordar una cosa: Franco, en quaranta anys, no se’n va sortir.

stats