La UE, entre Minsk i Moscou
L’oposició bielorussa insisteix que el que passa als carrers no té res a veure ni amb Rússia ni amb la Unió Europea, sinó amb la determinació de reclamar unes eleccions lliures i transparents. Però la revolució que es viu a Minsk ha quedat atrapada en un triangle que des de fa dues dècades tensa l’Est. Un cop més, la UE es debat entre la voluntat de fer costat a una oposició pacífica, que clama contra un poder dictatorial que paga la seva debilitat a cop de violència, i la complexitat de les seves relacions amb Rússia. De moment, Brussel·les ha optat per la prudència, per no atiar les amenaces de Moscou d’intervenir, si cal, en favor d’Aleksandr Lukaixenko. Els socis comunitaris s’han negat per ara a reconèixer el resultat de les eleccions de l’agost, mentre pressionen Lukaixenko perquè accepti mantenir converses amb l’oposició. A més de donar suport a una possible mediació de l’OSCE, els Vint-i-set estan elaborant la llista de possibles responsables del règim a qui sancionar: funcionaris que van ajudar a falsificar les eleccions o a reprimir els manifestants pacífics.
Però el recurs a les sancions és lent i limitat. Les sancions contra el Kremlin, per exemple -malgrat que han sigut tan complicades de mantenir de manera unànime en el si de la Unió-, no han pogut revertir l’annexió russa de Crimea o acabar amb el suport del Kremlin al conflicte a l’est d’Ucraïna. Per a alguns socis comunitaris, a més, aquest només és un primer pas simbòlic, però cal més compromís.
El ministre lituà d’Afers Estrangers, Linas Linkevicius, reclamava més contundència en un article a Politico : “Si la UE vol ser un actor poderós en l’escenari mundial i en el seu veïnat oriental, necessita urgentment un nou enfocament a la regió i a Bielorússia en particular. Ja no n’hi ha prou amb les paraules de condemna i de pesar i les altres expressions de recurs habituals”. Com ja va passar a l’inici del conflicte a Ucraïna, les repúbliques bàltiques pressionen Brussel·les per fer un pas endavant. Per això el règim bielorús anunciava que també imposaria sancions contra els líders d’Estònia, Lituània i Letònia com a represàlia perquè dilluns van pactar la seva pròpia llista de 30 dirigents bielorussos, entre ells el president Lukaixenko, declarats persona non grata.
Pendents de Moscou
Quan la UE mira cap a Minsk, a l’horitzó hi veu una confrontació geopolítica que va molt més enllà i que en les últimes dues dècades ha desestabilitzat o dividit Ucraïna, Geòrgia, Moldàvia, l’Azerbaidjan o Armènia. Països sotmesos a un pèndol polític, a pressions d’uns i promeses vagues dels altres. Atrapats entre les esferes d’influència de Moscou i l’ampliació continental d’una Unió Europea post Mur de Berlín.
Bielorússia no és Ucraïna ni Geòrgia. Però l’últim que necessita Europa són més conflictes congelats, més espais de tensió latent al servei de l’agenda del Kremlin. Especialment amb un Vladímir Putin a qui se li multipliquen els problemes a casa. El descontentament s’escampa arreu de Rússia i els seus índexs de confiança són històricament baixos.
Una vegada més, els intents del president francès, Emmanuel Macron, per destensar la relació amb Rússia topen amb la realitat. L’enverinament de l’opositor a Putin Aleksei Navalni ha fet créixer encara més la tensió entre Brussel·les i Moscou.
En plena transformació geopolítica global, la inacció ja no és una opció per a la UE. Però el seu paper “en aquest ordre mundial que està canviant ràpidament”, com reconeixia la cancellera Angela Merkel el juliol passat, es començarà a definir per com actuarà en els conflictes més pròxims.
