Les ulleres de Jordi Carbonell: tortura contra la llengua

Passat el Nadal del 1970, Jordi Carbonell sabia que l’aniria a buscar la policia, perquè havia tingut un paper destacat en la tancada de Montserrat per denunciar les penes capitals del Procés de Burgos, imposades a sis militants d’ETA. L’ETA d’aleshores era la resistència basca que lluitava contra la dictadura, que la jutjava sense les mínimes garanties processals. La tancada, a més, era un manifest contra la pena de mort, il·lustrada per un cartell de Tàpies amb un “No” enorme, inspirat alhora en la cançó himne de Raimon Diguem no.

Jordi Carbonell i de Ballester (1924-2016), filòleg de categoria, deixeble del doctor Rubió i de Ramon Aramon i professor de l’Autònoma, era el primer director de la Gran enciclopèdia catalana, una de les iniciatives importants del catalanisme per recuperar la nostra cultura i explicar les altres en l’univers significador de la llengua pròpia. Va fer de la defensa del català un dels pilars de la seva vida i un dels eixos de la seva lluita, d’un compromís personal insubornable. La dictadura no ho podia permetre i el posarien a prova, esmerçant en ell sol els merdosos esforços que dedicaven a organitzacions polítiques corals.

Conscient que la Brigada Social li cauria a sobre als calabossos de la Via Laietana, Carbonell va reunir la família per fer-los partícips que la detenció seria fins i tot pitjor que dolenta: havia assumit el compromís de declarar a la policia en català: “Encara que m’expulsessin de tot arreu, que perdés la feina, que em posessin a la presó, que m’apallissessin...” La seva dona, Hortènsia Curell, còmplice i solidària des de la filologia a les idees sobiranistes compartides, li va dir tendrament: “Jordi, treu-te les ulleres”. Els cops de puny li farien més mal si les portava posades i després no hi veuria prou bé.

Diu el sempre lúcid Joseba Sarrionandia que per explicar la violència cal circumdar-la: les ulleres de l’Hortènsia anunciaven la tortura des d’una sensibilitat que li és als antípodes. Les expectatives no van quedar curtes i Carbonell va ser l’ovella davant dels llops tirans de l’infern del Dant, en aquell italià bellíssim que tant va apreciar més tard al forçat exili de Càller.

Després de les setanta-dues hores legals de maltractaments incomunicats, insults i vexacions, el van posar a disposició del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), que el va enviar a la Model com a “ peligro contra la seguridad interna del Estado ”. Tant al TOP com a la presó, va seguir parlant en català i raonant històricament els seus drets històrics. Li van quedar estampades a la memòria fins que va morir l’última frase de resposta del policia, “Usted no tiene en cuenta el derecho de conquista ”, i la de rebuda del director de la Model, “ Ha caído en un pozo sin fondo y ahora tiene la tapadera encima ”: aïllament i cel·les de càstig. Però ell es mantenia parlant en català. El van prendre per boig i el van destinar a la infermeria per a observació psiquiàtrica, secció “ majaras ”. Quan li va dir al metge que ell no estava foll, li va respondre sense despentinar-se: “ Todos los locos lo dicen ”.

L’episodi de tortures més dur el va viure en la detenció posterior, amb la caiguda dels 113 de l’Assemblea de Catalunya, el 28 d’octubre del 1973, a la parròquia de Maria Mitjancera de Barcelona. Cedeixo la meva narració a la seva.

“Em van agafar dintre de l’església i allà mateix em van començar a pegar. Després, em van pujar al local on s’havia fet la reunió, em van tirar a terra i m’apuntaven amb una metralleta. En Xirinacs i jo havíem decidit de fer les declaracions en català. Em van interrogar sobre la persona que havia entrat amb mi, que era en Josep-Lluís Carod-Rovira; em parlaven d’un noi amb barba i volien que l’identifiqués, però jo vaig mantenir que no el coneixia, sempre parlant en català. L’interrogatori va ser molt dur. Van començar obrint la finestra amb amenaces que em llançarien. Després d’això, em van portar a una altra habitació, en la qual no hi havia ningú, i em van fer la cigonya. Vaig caure i vaig estar a punt de perdre el coneixement. Em feien mal els canells i les cames; les cames em feien molt de mal perquè hi tenia varius, i en aquella posició... També em feien mal els genolls, l’esquena... Jo ja tenia cinquanta anys i em va afectar molt. Va ser molt desagradable, van ser uns moments molt difícils que recordaré tota la vida, però tot i això no em van trencar psicològicament”.

Recordo fotogràficament el moment en què Jordi Carbonell em deia aquestes paraules, i cada cop que les he escoltades el cor se m’ha encongit. Érem a casa seva, al carrer Craywinckel, estiu del 1976. S’hi sent una veu robusta com les seves conviccions. Ens va quedar una d’aquelles amistats que es manifesten amb efusió cada cop que es retroben. Al final, poc abans de morir, unes mans que, tot i ser les extremitats d’un cos debilitat en cadira de rodes, estrenyien les meves. I des d’una recuperació de la fe cristiana, frases de generositat i perdó.

En el moment de la detenció, Joan Brossa va escriure un Sonet a Jordi Carbonell, torturat recentment per exigir el dret de parlar català : “Els botxins serven tota la baixesa/ i encara són fidels al primer dia / de la degolla; així la policia / amaga el sol, i la naturalesa / dimiteix càrrecs per companyonia”... Va ser un dels oradors de la Diada de Sant Boi, “Que la prudència no ens faci traïdors”, i va presidir ERC, amb aquell noi de barba que no va voler cantar de secretari general, Josep-Lluís Carod-Rovira.