L’últim aplaudiment / Ja no ens donem la mà

L’últim aplaudiment

A l’últim revolt, el 2020 va valdre la pena. El tió de casa ens havia cagat tres entrades per al teatre per al penúltim dia de l’any, que de fet és l’últim més o menys normal. El dimecres, doncs, vam acabar la feina més d’hora que de costum per arribar puntuals a la Biblioteca de Catalunya. En temps de pandèmia, la cultura comença en horari europeu i acaba abans del toc de queda. A tres quarts de vuit, la porta del carrer del Carme era tancada amb pany i forrellat i calia donar tota la volta per entrar pels jardins del carrer Hospital. El trajecte, a peu i a les fosques, ha quedat inhòspit. Rere la Boqueria, a l’antic espai de la Gardunya, a tocar de l’Escola Massana, el solar és desavinent en el fons i en les formes. Esquivem els vòmits com qui salta mines i caminem de pressa perquè un gos perillós, que no sembla ser de ningú, s’ha entretingut esparracant el plàstic d’allò que hores abans devia ser una garrafa d’aigua. El tió acostuma a encertar els regals. La guerra no té rostre de dona, fila 2, a tocar de passadís per poder estirar les cames. Tothom du mascareta, ningú no tus, les butaques buides separen bombolles. Apareix el regidor per dir que apaguem els mòbils i per donar la benvinguda al públic i, en especial, a una persona. No l’assenyala. No en diu el nom. No cal. Tothom l’aplaudeix perquè, malgrat que amaga la barba rere la mascareta, tots l’hem reconegut. L’aplaudiment arrenca sol. Espontani i llarg. En Jordi Sànchez, tímid, no té més remei que saludar. L’ovació cada vegada és més intensa i, si no unànime, absolutament massiva. Els aplaudiments –en l’any dels aplaudiments– duren molt més del que ningú no s’esperava. I ell, al final, es posa dret i aixeca el polze en senyal d’agraïment o de coratge o de no sé quina victòria. És un moment emotiu per a tots. I aleshores s’apaguen els llums i Svetlana Aleksiévitx entra en escena. Sense pressa. Per recordar-nos que de cap guerra no se’n surt jove.

Ja no ens donem la mà

A l’últim revolt de l’any, l’amor s’ha fet present. Ha succeït inesperadament i d’una forma tan subtil que gairebé ho tinc als nassos i passo de llarg sense ni adonar-me’n. Dimecres, amb el tràfec de primera hora, caminava per la zona de vianants prop de l’estació de Sant Cugat. De cop i volta vaig veure que, de cara, venia una parella. La de tantes vegades a aquella hora i en aquell tram. No els conec, no sé qui són, però, de tant creuar-nos, ens hem acabat dient bon dia, cada dia. Ronden la setantena, potser encara no hi arriben, i em vaig començar a fixar en ells –ara que hi penso– per tres motius. Perquè sempre van ells dos sols. Perquè mai camina l’un sense l’altre. I perquè sempre, i en tots els casos, van agafats de la mà. I aquest és el fet que em va cridar l’atenció: ja no veig gent que es doni la mà pel carrer. Gairebé ni els pares amb els fills. Encara menys en la gent més gran. I trobo que, el simple gest, diu moltes coses. És l’escalfor, és la seguretat, és la suma de mirades. És, segurament, el contracte de l’amor que se signa a cada passa. Això és el que em captiva de la parella i fins ara no ho he sabut veure. Dimecres, en aquella hora neta del matí, la gota freda era gelada. Duien el coll de l’abric alçat i una bufanda molt viscuda que els enroscava el coll. Ell, amb la gorra plana de sempre, d’estampat escocès. Ella, amb el seu barret borsalino llampant, que escalfa uns cabells blancs, curtíssims, que semblen renascuts després d’un tràngol. Amb la mascareta posada, només se’ls veien els ulls. Si no fos per les mans, costaria d’identificar-los. Però els seus dits enllaçats són la contrasenya. Per un cop, ens aturem per saludar-nos en comptes de fer-ho sobre la marxa, com els ciclistes quan recullen la carmanyola. No ens diem res més perquè no tenim res a dir-nos, més enllà de desitjar-nos un bon any nou, educadament, i passi-ho bé. Busquem Déu en la mirada dels altres, diu Svetlana Aleksiévitx. I, per variar, té raó.