L’últim plaer culpable per rematar l’any

Netflix ha estrenat Bridgerton, una sèrie tremenda. Si sou dels que utilitzeu les plataformes de streaming només per veure produccions de qualitat, no és per a vosaltres. Ara bé, si sou dels que devoreu tot allò que satisfaci amb plenitud els vostres instints més primaris, ja podeu agafar el comandament a distància i buscar el primer episodi. És una mena de Cinquanta ombres d’en Grey però al Londres de l’època victoriana. Oblideu-vos de rigors històrics i subtext alliçonador. En aquesta sèrie el màxim empoderament femení consisteix a descobrir com s’ho han de fer les dones per quedar-se embarassades. Potser el més evolucionat és la diversitat ètnica sense que això sigui substancial en l’argument. Els Bridgerton són una selecta família nombrosa que té les filles en edat de merèixer i han de trobar marit. I els Featherington són els veïns, una mica més xarons però que opten als mateixos pretendents. Tot s’embolicarà per culpa d’uns fulletons que publica Lady Whistledown, una misteriosa dama que fa la crònica social mordaç de l’aristocràcia i que serà la narradora dels fets a través de la veu en off de Julie Andrews. La sèrie és l’adaptació de les novel·letes romàntiques de Julia Quinn que inclouen escenes apassionades de sexe i les relacions són, massa sovint, tòxiques. Produïda per Shonda Rhimes (Grey’s Anatomy i Scandal), Bridgerton és una festa de sexe, xafarderies, duels de matinada, cops de puny i moltes llàgrimes. Elles, conscients de la repressió amb què han sigut educades, són tractades com eugues de competició que s’han d’aparellar amb el semental que millor les cortegi. I ells són mascles que arrosseguen els traumes de les obligacions que els comporta el patriarcat. Això sí, els protagonistes són extremadament sexis. Pits que sobresurten de vestits acolorits, camises descordades amb pectorals que llueixen amb la claror tènue de les espelmes i envestides al costat de la llar de foc o agafats al tronc d’un arbre. Tot això enmig de mansions majestuoses, jardins amb laberints, soroll de carruatges a mitjanit i grans balls de gala on sona Ariana Grande o Billie Eilish però amb versió d’un quartet de corda. Bridgerton s’allunya del refinament i enginy britànic per esplaiar-se en el melodrama propi de les telenovel·les nord-americanes però amb els conflictes traslladats al segle XIX. Tal com manen els codis de la novel·leta romàntica, la noia plena de candor es resistirà als encants del galant vanitós fins que la tensió sexual serà irresistible i tot desembocarà en un final feliç després de múltiples obstacles. Les trames secundàries són irregulars. Però a mesura que vas avançant capítols, la intensitat eròtico-festiva entre els dos protagonistes va pujant de to fins que brolla (valgui la redundància) amb tot el seu esplendor en els últims quatre episodis. Bridgerton és l’últim plaer culpable per rematar l’any i pot contribuir a escalfar-vos en aquests dies tan freds. Si us ve de gust, ja esteu trigant a conèixer el duc de Hastings.