Urnes que duraran anys, el duet Vila-Coscu i el xou de Tabàrnia

BarcelonaLa part de baix de tot de la Rambla està plena de paradetes d’organitzacions polítiques i polititzades que aprofiten Sant Jordi per vendre llibres de la seva corda: Fundació Andreu Nin, el Partit Comunista i les seves joventuts, la Plataforma Unitària i Popular contra la Guerra i l’OTAN, la Xarxa Socialista Unificada de Catalunya, Siria en el Corazón, Pobles Indígenes, Solidaridad y Unidad de los Trabajadores... Una bona colla. La prova vivent de com és de plural la festa de la rosa i el llibre es troba una mica més enllà, passat el monument a Colom. Un catamarà atracat al costat de les golondrines acull Albert Boadella, que signarà el seu llibre sobre la imaginària i ridícula Tabàrnia.

Pensava que arribaria per mar, com els bons conqueridors, però no, arriba caminant tranquil·lament i puja a bord ben custodiat per un equip de seguretat privada que riu-te’n tu dels segurates de discoteca. Escolto que parla de “la ficció de l’Onze de Setembre”, de la celebració d’una derrota i dels catalans paranoics i amb mania persecutòria. Un fan li demana que li signi un llibre amb una dedicatòria a Carles Puigdemont: “Per al senyor Carles Puigdemont, Carlitos, a fi que aprengui el desastre que ha produït”. Potser quan se sàpiguen les llistes de més venuts, qui es va inventar Els Joglars detectarà un altre motiu de greuge en no trobar-hi escrit el seu nom.

Qui segur que hi serà és Jordi Borràs amb el seu Dies que duraran anys (Ara Llibres), un autèntic fenomen. Me’l trobo signant a la parada d’Alibri, amb Jenn Díaz i Gabriel Rufián al costat. Díaz té el seu llibre Mare i filla i tan ella com Rufián han escrit sengles relats eròtics al llibre Tócate (JotDown). Però sabeu què els demanen que signin? Doncs el llibre de Borràs -de fet, Díaz n’ha escrit un dels textos que acompanyen les fotos-, que amb un somriure d’orella a orella no se’n sap avenir de l’èxit esclatant: “No m’hi veig gaire com a autor d’èxit, ho he de reconèixer”. Signa una mica més avall, a l’estand de l’ANC, al costat de Ramon Cotarelo, i entre els dos gairebé aconsegueixen que calgui aturar el trànsit.

“Sents que la teva feina té recompensa”, així resumeixen Laia Vicens i Xavi Tedó l’alegria per la boníssima acollida del seu Operació Urnes (Columna). A la parada de La Casa del Llibre s’han trobat amb una bona cua. El que més els emociona és la quantitat de persones que els donen les gràcies per haver escrit el llibre i quan a cau d’orella algú els confessa que ell també va participar en la complicada operació de guardar les urnes a casa seva perquè l’1-O estiguessin sobre les taules electorals.

“Estic content però avui no és un Sant Jordi normal perquè tres Jordis són a la presó”, argumenta Xavier Trias, que signa Tot el que no es volia dir (Pòrtic) a peu dret a l’estand del PDECat. No sé si ho diu prou fort perquè l’escolti el seu company de partit Santi Vila, que unes parades més amunt rubrica D’herois i traïdors al costat de Joan Coscubiela i Empantanados. Comparteixen editorial en castellà (Península) i s’entenen de cine. Fa uns dies van actuar junts al Cercle d’Economia i avui coincidiran en dues o tres signatures. “És un paio excel·lent”, diu Vila, molt satisfet amb el tracte de la gent: “Em venen moltes persones amb el llaç groc, patriotes, que tenen la necessitat d’escoltar totes les veus possibles”.

A Eduardo Mendoza, que ha escrit Qué está pasando en Cataluña? (Seix Barral), el venen a veure tot tipus de persones. Des del fan amb una primera edició de La ciudad de los prodigios, passant pel seu amic Pere Gimferrer i pel corresponsal del New York Times, que li pregunta per què ha escrit el llibre. “No m’agradava escoltar tantes coses que no són veritat, tantes comparacions inversemblants”. Si les firmes li deixen una estona de calma, potser es pot arribar fins al capdavall de la Rambla. Sobre el mar més coses inversemblants hi trobarà.