'El món us espera', d'Ignasi Aragay: la carta a cor obert d’un pare

P er què escric ara pensant en vosaltres, els fills, els joves? Perquè sento la necessitat d’aturar-me i mirar el món, de mostrar-lo tal com el veig. Per fer-me entendre i entendre’m millor. Pel plaer de veure com brollen les paraules, per regar amb idees i records la nostra desigual relació, com si fóssim les plantes del pati de casa, sempre una mica assedegades. Digueu-ne narcisisme sentimental, si voleu. Tan sols vull assegurar-me que queda algun bri de verdor, de tremolosa veritat, del meu pas per la vostra vida. Veritat en el sentit menys rocós i aspre de la paraula: “Cal saber detenir-se un mot abans de la veritat”, deia Kafka -aquesta sí que us sona, oi? Veritat entesa com a sinceritat, potser. Com a decència. Com a bondat.

Només vull respirar fondo i deixar anar algunes d’aquelles coses que un pare no troba mai el moment de dir als fills, que l’adult no s’atreveix a dir als joves, per prudència, per vergonya, pel que sigui. Coses que de tan òbvies no ens semblen importants, o que de tan importants no gosem profanar-les, gastar-les; coses que no tenen lloc en el dia a dia voraç, ofegats per les obligacions i els plaers, prosaicament -per no dir banalment- desbordats. Com ens agrada en el fons aquesta voràgine, oi?, anar amb el temps ple a vessar, sense ni un minut per deixar que sorgeixi algun brot de tendresa. Però quan pensem que no tenim temps a perdre és quan comencem a perdre’ns els uns als altres. Així, atrafegats, ens creiem imprescindibles i enganyem la nostra estantissa condició de mortals.

No crec que jo hagi estat un cactus per a vosaltres, però tampoc no he fet d’ufanosa, esclatant i seductora mimosa. Massa cops m’he mantingut a l’ombra, en una còmoda discreció, en un racó del jardí familiar, sense aportar ni color ni perfum, fent només de distant voyeur, parapetat en una tolerància que en el fons era amable despreocupació. Una rosa amb les seves punxes? I ara els que agafeu distància sou vosaltres. Potser m’entendreu si us dic que la sensació que experimento és l’equivalent a la indefensió solitària d’aquell home enamorat a qui la noia ni es mira: us contemplo així, amb un punt de perplexitat i de pèrdua. Veig com aneu marxant, com us allunyeu a poc a poc però amb pas ferm i segur. I davant d’aquest comiat a càmera lenta, davant d’aquest enyor anticipat, rebobino i em faig preguntes que potser m’hauria d’haver formulat abans.

Per què quasi mai no deixem espai perquè brolli la font de l’espontaneïtat dels sentiments o la densitat de les raons? De tant amagar-los, els sentiments, al final ja no els trobem. De tant defugir-les, les raons, ja no sabem enraonar. Segur que alguna vegada us ha passat: algú molt proper es mor -un avi, per exemple, o un amic dels de debò- i no aconseguiu sentir la tristor que tocaria. Us quedeu buits, freds. Us n’allunyeu. L’únic que constateu és un sentiment de culpabilitat per no sentir res d’especial, per no vessar cap llàgrima. En família, amb els amics, a la feina, els sentiments són importants, però sobretot són difícils de controlar. Van a la seva. A vegades són a flor de pell, d’altres, astuts, s’amaguen. I el mateix passa amb les raons, que o no ens deixen dormir o es fan invisibles.

Per què som tan covards a l’hora de mostrar-nos tal com som, sense autocensures, a l’hora de fer anar sentiments i raons davant dels altres, en especial davant dels qui estimem? Ho dic més per mi que per vosaltres, esclar. Res de retrets. Només constato que són rares les ocasions en què parlem, més enllà d’atropellar-nos amb paraules llançades al vol, sovint en un artificiós combat d’ironies punyents, com si juguéssim al gat i la rata, empaitant les nostres respectives debilitats. Sí: un mer joc repetitiu, com una fugida interminable, a voltes divertit, a cops tens i incòmode; un precari assaig de diàleg, sovint una pura i atropellada negociació que amaga la incapacitat d’escoltar l’altre. La incapacitat de mirar-nos als ulls sense por. Em sembla que és una pràctica força comuna. Els pares no sabem escoltar els fills, els fills no sabeu escoltar els pares. Gandhi tenia un dia, els dilluns, que no parlava, només escoltava. Feia dejuni de paraules, de soroll. No és una mala idea. El silenci és bell i antic. I avui és revolucionari.

I igual que enmig de la cridòria global no ens escoltem, tampoc no ens mirem ni ens veiem ni ens toquem prou. Cadascú va rabiosament a la seva. O pitjor, ens mirem de reüll, desconfiats o distrets, com aquella heura voraç que escala la paret donant l’esquena al roser marcit o als geranis que van perdent la flor i es van assecant. Això que passa als patis i les cases de les millors famílies, també ocorre a les feines i entre els amics. I ja no diguem amb els nostres estimats enemics, oi? Quants jardins tristos i desemparats. Quantes ombres allargades. No ens diem les coses rellevants, no només perquè no ens dediquem prou temps els uns als altres, sinó perquè ens fa por expressar què pensem realment, què sentim de debò. I així anem per la vida familiar -i per la vida tota- sense assaborir-ne els variats gustos, olors i fragàncies, condemnats a la soledat dels nostres limitats sentits, de les nostres isolades raons. Solitàriament acompanyats.

A vegades, després d’una conversa frustrada, maldestra i de final agre, us he enviat un llarg whatsapp, l’única via per la qual sé segur que retindré la vostra atenció per uns instants. En un món tan dispers i saturat d’imatges, la lletra, ni que només sigui digital, encara genera un cert respecte antic, vull pensar que encara té alguna mena d’autoritat. Però un fil de WhatsApp no és suficient. Ara voldria anar més enllà. Voldria quelcom que romangués. Voldria que m’escoltéssiu com si fos l’última vegada, com si fos el meu monòleg de comiat damunt d’un escenari. Us parlo a vosaltres, fills, i a través vostre m’imagino que ho faig a tots els joves del món. Quina gosadia, oi? Per què m’hauríeu d’escoltar? No ho sé: potser perquè estimo la joventut, perquè m’emociona la vostra força desfermada, la vostra ràbia i la vostra gràcia. L’incendi que porteu dins, l’inconformisme, el presentisme. Us voldria explicar d’on veniu, voldria saber on aneu. Com que no us entenc, sento una curiositat immensa. Mentre escric aquestes línies, una esgarrifança em fa tremolar, l’evidència que la Humanitat és una llarga cadena d’incomprensions generacionals i d’amors incondicionals.

No sé si tindré la vellesa plàcida que tots somiem, o si tindré cap vellesa al capdavall. Només sé que ara, com en els darrers vint anys, la feina m’absorbeix massa energies i que en el futur, ves a saber. D’aquí que avui, de matinada, desvetllat i insegur, m’aturi a escriure això abans no sigui massa tard. Si trobeu el moment, llegiu-ho. Intueixo que sou aquí i que ara mateix dubteu, com jo, com tots. Us imagino asseguts a la butaca, esgotats per un dia d’emocions. A aquestes hores ja res no us pot sorprendre. I jo no soc prou especial: els fills em coneixeu massa, per als altres no soc ningú. Només passa que estic disposat a despullar-me, a rendir-me davant vostre, a lliurar-vos la meva ànima cansada. No tinc res més de valor per oferir-vos. Paraules! Només paraules. Feu-les vostres com vulgueu, per negar-les, per recordar-les, per tergiversar-les, per guardar-les al fons d’un calaix. Pel que sigui. Sou lliures de cremar-les a la foguera, d’oblidar-les. Un cop escrites, un cop dites, són totes vostres. Així és la llibertat que sempre us he volgut transmetre.

Vet aquí, doncs, una veritat massa oculta i tan senzilla. Tremolosament ho dic: us estimo. Molt. Sí, molt. Tot i que en sé ben poc, de l’art d’estimar. Si alguna cosa conec és la dificultat d’estimar els qui estimo. A tots ens costa, aquesta transparència dels sentiments, aquesta entrega neta, aquest abaixar la guàrdia. Hi ha animals més afectuosos que la majoria d’éssers humans. No s’ho pensen gaire, les bèsties, a l’hora de fer-se manyagues, els surt com un reflex condicionat natural, com un instint bàsic de protecció i confort. En canvi, als homes i les dones sovint ens tenalla la consciència, ens traeix el lliure albir, la individualitat orgullosa. Això de mirar-nos al mirall i reconèixer-nos és d’un narcisisme fantàstic i alhora és un llast perquè, quan menys t’ho esperes, et retorna la teva imatge nua i pelada, sense l’artifici d’imaginar que ets millor del que ets, sense l’espontaneïtat de ser. Amb la por que els altres descobreixin les teves ambigüitats sentimentals. Davant nostre i davant dels altres, quan és el moment dels sentiments, ens pesa una temença i un pudor atàvics, una vergonya que s’enfonsa en els segles dels segles, més enllà de la prehistòria. És així: a vegades, la consciència de ser ens allunya de la naturalitat d’estimar. En aquest afer, i en molts d’altres, som una contradicció amb potes i cervell, perfectes oxímorons. Per això sovint penso que amb qui estic més en desacord, sobretot pel que fa a la gestió dels sentiments, és amb mi mateix. No us passa també? I no sé gaire què fer-ne, d’aquest desacord.

I bé, quan traspasses la barrera dels cinquanta i fas balanç, què queda? Poques coses essencials, i vosaltres al centre; els fills, com a mesura de totes les coses, donant sentit al que no en té gaire: sou alhora un xuclador i un generador d’energies. Sou un neguit permanent i un incendi inapagable de felicitat, de vitalitat. Sí, més o menys ho sou tot. Traieu el millor i el pitjor dels pares. Ens feu pensar, ens feu riure, ens feu plorar, feu que ens qüestionem a nosaltres mateixos, feu que ens enrabiem, i tot això sense fer ni la meitat del que voldríem que féssiu. I ves per on faríem el que fos per vosaltres, però sabem que al capdavall heu de recórrer sols el vostre camí. No és fàcil: no se us pot ajudar ni massa ni massa poc. Protegir-vos en excés és debilitar-vos. Deixar-vos anar és patir en silenci. Els pares ja no veiem el món fabulós i voluptuós de quan érem joves, veiem un món inhòspit i caòtic, massa embrutit. Ens hem fet grans, ens hem fet prudents. Una mica savis, una mica porucs. La vida sempre ha estat a cara o creu, salvatge i incerta.

No us podem ni us volem retenir. “Els arbres s’han de resignar, necessiten les arrels; els homes, no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem a la terra és per podrir-nos. La saba de la terra natal no ens puja dels peus al cap, els peus només els volem per caminar. Per a nosaltres, l’únic que compta són els camins”, escriu Amin Maalouf a Orígens, un llibre sobre la llibertat de ser, de fer-se. Toca deixar-vos anar. Observar-vos en la distància, si pot ser en la mitja distància. Aconsellar-vos, tot i saber que no seràs mai del tot escoltat, però que alguna cosa queda. No fer-te pesat ni fer-te absent. Ser-hi, senzillament, per quan ens necessiteu. Ser pare o mare és una cura d’humilitat permanent, és un anar-te empetitint damunt l’escenari, cada cop amb un paper més secundari, gairebé fins a desaparèixer. Ets molt important i al mateix temps no ets res o, més ben dit, cada cop ets menys. Durant uns anys ets com un déu o una deessa imprescindible i després, a poc a poc, vas perdent poder i influència fins a convertir-te en un accessori, un amulet o, a tot estirar, una joia desada al calaix. Un moble de luxe arraconat, si voleu, una peça de col·leccionista revestida de sentimentalitat, al capdavall, només decorativa, prescindible. És així com ha de ser. Llei de vida. Preàmbul de mort. Absència. Nostàlgia.