Misc21/02/2019

En defensa del dret a la protesta al Tribunal Suprem i al carrer

Sànchez refuta el relat de la fiscalia mentre Catalunya viu una vaga de seguiment desigual

Maiol Roger
i Maiol Roger

BarcelonaLa repressió ha canviat la cara a l’independentisme. Des de la imatge de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart el 20 de setembre a la d’aquest dijous, al banc dels acusats de la sala de vistes del Tribunal Suprem, han passat 519 dies, la majoria d’ells amb l’expresident de l’Assemblea i el president d’Òmnium Cultural a la presó. Un temps on s’ha fet pal·lesa la transformació de l’independentisme, com es va demostrar ahir: mentre al Tribunal Suprem s’emetien les imatges del 20-S, amb els manifestants inundant el carrer i cantant esperançats per un referèndum que havia d’arribar, a Catalunya hi havia una vaga general de seguiment desigual amb pocs somriures i sentiments a flor de pell. La jornada d’ahir viatjava del 20 de setembre del 2017 a l’actualitat, de l’irònic “passi-ho bé” al Departament d’Economia a l’actual “1-O, ni oblit ni perdó” dels CDR.

Tot va dansar al ritme del jutge Manuel Marchena, que prem l’accelerador i el fre a discreció, convertint en imprevisible el judici. La vaga es va ajornar fins ahir perquè el magistrat va canviar la data prevista per l’inici del judici -el 5 de febrer- per situar-la la setmana posterior. I, si la jornada s’anunciava altre cop maratoniana al Suprem amb la declaració de Santi Vila i les previstes de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, i fins i tot, la de Carme Forcadell, Marchena va decidir que ahir compliria l’horari i es va limitar a escoltar Vila i al diputat de JxCat.

Cargando
No hay anuncios

L’aturada de país, amb l’esperit de la del 3 d’octubre del 2017 i la menys exitosa del 8 de novembre d’aquell mateix any, començava amb els CDR demostrant que la seva capacitat organitzativa pot qüestionar la mobilitat del país. A les 8 del matí una quinzena de talls simultanis provocaven problemes de trànsit, un nombre similar als que hi havia a les 10. L’acció dels Mossos d’Esquadra, especialment a les artèries principals, impedia una paràlisi total. A les vies, no es van tornar a repetir les imatges dels manifestants tallant l’AVE de Girona, i l’afectació va ser anecdòtica. A peu de carrer, les dades demostren que la majoria va optar per treballar: el seguiment de la vaga va ser moderadament alt a les universitats (es calcula en dos terços), i només el comerç (30%) va desmentir el seguiment escàs d’altres sectors.

Ironies del destí, mentre els talls de carretera s’acumulaven a Catalunya, la jornada s’iniciava al Suprem amb la declaració d’un Santi Vila que confessava haver patit amb les manifestacions durant el Procés. I no només amb les mobilitzacions: també amb l’acció d’un Govern del que ell formava part. Després de considerar que es podria haver aturat l’1-O, va mostrar el seu rebuig a qualsevol decisió unilateral de la Generalitat, i va burlar-se de la llei de transitorietat jurídica: “No l’hauria assumit ni un alumne de primer de dret”.

Cargando
No hay anuncios

Vila va ser el curt preludi -en poc més d’una hora va respondre a totes les parts, excepte Vox- de l’interrogatori més llarg que s’ha vist fins ara al Suprem, el de Sànchez. La fiscalia va triar el representant que més segur s’ha mostrat fins ara, Javier Zaragoza, per defensar el relat de la violència, però no va ser suficient.

Aferrant-se als cotxes

El fiscal no va aconseguir res més que insistir en els cotxes “destrossats” el 20-S -amb una extensa exhibició de fotografies- i en el paper de l’exlíder de l’ANC com a mobilitzador de la gent, a partir d’una sèrie de tuits. L’insistència de Zaragoza, que insistia en les preguntes amb què pretenia demostrar la violència tot i els revesos de Sánchez, van exasperar l’exdirigent de l’ANC: “No per repetir més que els danys dels cotxes van ser greus seran més greus”, va rebatre-li, insistint en totes les mobilitzacions pacífiques i cíviques que havia abanderat: “En cap de les manifestacions hi va haver mai cap incident”.

Cargando
No hay anuncios

Sànchez parlava en passat, però ho podria haver fet en present. Mentre ell apurava els últims moments de la seva declaració -la defensa de Pina va ser àgil en seleccionar tuits alternatius als del fiscal i evidenciar que la violència de l’1-O va venir de la policia- milers de persones començaven a omplir el Passeig de Gràcia de Barcelona per culminar la jornada de vaga en un ambient cívic. Tot i que formalment l’Intersindical-CSC insistia en què es tractava d’una reivindicació laboral -per llei ho ha de ser- els lemes i la iconografia era l’anunciat, el de la mobilització pels presos. Les proclames més repetides van ser “1-O ni oblit ni perdó” o “llibertat presos polítics”. La multitud va protestar al Passeig de Gràcia -40.000 persones segons la Guàrdia Urbana, 250.000 segons els organitzadors- i també a les altres capitals, especialment a Girona, on 70.000 persones van reunir-se en la manifestació més gran que es recorda a la ciutat.

Els manifestants tot just arrencaven quan Sànchez va acabar la llarga declaració davant el Suprem. Marchena, que dimecres va sorprendre amb una sessió de gairebé 9 hores, va deixar per a dimarts que ve les dues declaracions dels presos que queden: la de Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i la de Carme Forcadell, expresidenta del Parlament. Serà l’última oportunitat dels presos fins l’al·legat final per desmuntar en primera persona el relat d’una violència que la fiscalia té cada cop més dificultats per sostenir. La seva serà la defensa d’un dret a protesta en què l’independentisme, malgrat les dificultats, segueix persistint: la propera mobilització serà el 16 de març a Madrid.