“Has de ser valent i decidit, i buscar reptes”

BarcelonaNo vol parlar de res “que no sigui realitat ni es pugui tocar”. Però tampoc esquiva l’evidència. Mauricio Pochettino és l’entrenador de qui tothom parla a Madrid, on donen per fet que és el preferit de Florentino Pérez per substituir Zinedine Zidane a la banqueta blanca. Però el tècnic argentí, que ahir presentava amb el periodista Guillem Balagué el llibre Un mundo nuevo. Diario íntimo de Pochettino en Londres, no es mulla i troba l’equilibri entre els elogis als èxits madridistes i un discurs de compromís i felicitat per parlar del seu club actual, el Tottenham, amb qui té contracte per a cinc temporades més.

“El Madrid ha guanyat quatre Champions en els últims cinc anys, i tres de seguides. Zidane té un mèrit enorme, soc un gran admirador seu. Però estem parlant dels millors futbolistes del món, d’un dels millors equips de la història. Qui pensa que cal ser valent per fer-se càrrec d’una plantilla així? Potser pensaria tot el contrari”, va respondre durant el col·loqui davant dels mitjans. Però no va oblidar la seva realitat a Londres. “Estic en un projecte espectacular, vaig renovar per cinc anys fa uns dies. Soc feliç, estic content que, després de quatre temporades, la gent continuï satisfeta amb mi al Tottenham, que no és poca cosa. Relaxem-nos, que flueixi i gaudim d’aquest moment. Després, ja passarà el que hagi de passar”. I el que va passar és que va conversar amb l’ARA durant deu minuts.

Què tenia la Premier League que, fa uns anys, potser t’espantava i ara s’ha convertit en un hàbitat d’èxit per a tu?

No, espantar-me no m’espantava, però sí que hi tenia una barrera gran, que era l’idioma. Per transmetre el que tu vols, és fonamental dominar l’idioma. Però en aquest temps he après que el llenguatge no verbal és gairebé tan important com el fet de poder parlar o d’expressar-te bé. Ara soc una persona molt més madura. Després de cinc anys i mig, he après anglès i el fet d’haver hagut de comunicar-me d’una manera diferent m’ha fet evolucionar. I no parlo només de la part professional, també en l’àmbit personal he crescut molt, i és tant o més important com l’altre.

Parles al llibre que els jugadors d’ara no tenen alguns conceptes bàsics, conceptes gairebé innats que s’adquireixen jugant i jugant. Parles de passió, fins i tot. No sé si el fet que tu hagis viscut aquesta professió amb tanta energia t’ajuda o pot generar més aviat frustració, si a l’altra banda no s’il·lusionen tant com tu.

No és fàcil la gestió del que tu esperes i del que et donen, a vegades. Cal saber acceptar que el més important és donar i no esperar el mateix que tu dones, però segurament trobaràs recompensa si vas donant i donant. És evident que és molt difícil transmetre al jugador la idea que tens al cap i fer que actuï com vols. Però amb el temps he après que no pots modificar això en un futbolista, però sí que pots donar-li una eina perquè pugui trobar la motivació interna que li serveixi d’inspiració. Al final, la motivació externa té un límit i un efecte molt curt. Però si tu ets capaç de trobar aquesta tecla que et mobilitzi, aquesta motivació interna et portarà i t’ajudarà a ser competitiu. Com a conductor d’un grup, és fonamental encertar-la en això.

¿Fer, precisament, de conductor i estimulador cada dia és el que més desgasta? Demanar més cada dia?

Això també ho aprens amb el temps a mesura que vas madurant. És impossible estar pressionant 24 hores i cal trobar l’equilibri per no caure en la idea contrària i passar-te de flexible. És clau trobar aquest punt intermedi entre la flexibilitat i l’exigència, aquest punt fins i tot de negociació. Quan vaig començar com a entrenador, creia que la rigidesa i la no negociació eren el camí a seguir.

Potser era cosa de Bielsa, això?

No ho sé, és més aviat cosa teva, del teu ímpetu, de la teva energia i de la teva força quan comences. Vols menjar-te el mon i vols que tot vagi per la línia que tu vas. Ara cada cop soc més flexible i m’agrada molt més negociar les coses. El convenciment és fonamental en un equip que ha de treballar plegat, que ha de tenir idees col·lectives i que ha de lluitar per un objectiu comú.

Parles molt d’això, al llibre. De la capacitat i també de la dificultat de generar aquest esperit d’equip.

És que és la clau, i més ara que la societat cada cop ens empeny més lluny d’aquests valors. La nostra responsabilitat és que aquests valors segueixin sent presents i vius en un grup que s’ha de moure amb moltes situacions individuals, tantes que de vegades ens fa perdre la perspectiva que això, al final, és un esport col·lectiu. Qui no juga és tan o més important que qui juga 90 minuts.

Expliques un episodi amb Valverde, que va considerar que tu eres un veterà amb massa influència al vestidor i va preferir apartar-te a l’Espanyol. I dius que ara ho entens des de l’òptica de l’entrenador, perquè consideres que és clau adquirir aquest olfacte especial per detectar com o qui mou el grup.

Sí, i també explico que l’entrenador tendeix a ser desconfiat gairebé per naturalesa. Intento ser diferent, prefereixo confiar fins que em demostrin el contrari, no desconfiar i que em demostrin que es pot confiar. Sempre dic que no jutjo, perquè si no tens tots els elements, és difícil fer cap valoració. He intentat acceptar-ho i donar un sentit positiu al que va passar. De fet, vaig aprofitar-ho per formar-me per ser entrenador i, anys més tard, si vaig poder dirigir l’Espanyol també era per aquesta decisió que, en el seu moment, jo no entenia.

¿Creus, com deia dijous Zidane, que cal canviar per seguir guanyant?

Cadascú té la seva percepció i la seva veritat, i tot és respectable.

¿Pochettino està preparat per al repte d’ocupar la banqueta del Madrid?

Jo estic preparat sempre per viure el dia a dia i acceptar nous desafiaments. Recordo una xerrada que vaig tenir amb Marcelo Bielsa abans d’agafar l’Espanyol. Em va demanar si no pensava que era una mica precipitat que comencés a entrenar ja. I jo li vaig dir: “¿I llavors quan sabré que estic preparat?” Em va dir que tenia raó, que endavant si era el que sentia. És el mateix que quan vaig ser pare. ¿He de llegir un manual per veure com he d’actuar? Al final, has de ser valent, com diu el títol del llibre en anglès [ Brave new world ]. En aquest nou món has de ser valent i decidit, sortir de la zona de confort i buscar-te reptes concrets. Al Tottenham sento que tenim desafiaments que són molt excitants. Encara necessitem pujar un graó per aconseguir coses importants, necessitem aquesta valentia i aquesta audàcia que són importants a la vida.

I si no, recuperes el record del femení de l’Espanyol que vas ajudar a entrenar i que poses d’exemple de passió.

Em va marcar molt aquella etapa, no m’ho esperava. Us veia a les noies entrenant-vos a les 21.30 h de la nit i deia “Sisplau!” I ara els nostres jugadors posen mala cara! Agraeixo l’oportunitat d’haver pogut gaudir amb vosaltres aquells moments. Vam tenir un parell de xerrades, tu i jo, eh?