Tot passejant, ara, pel Concili Vaticà II: punt i coma final?

Poeta i crític literariHavia quedat de trobar-me, ja en ple estiu, amb el meu bon amic Josep Maria Benítez i Riera, al deliciós 'bosco sacro'. Atès l’argument sobre el que dialogàvem, el Concili Vaticà II, desitjava acabar per concretar-ne virtuts i defectes. Recordava què deia Valeri Màxim (7,2,13): “Mireu que mentre defenseu el cel, no perdeu la terra” ["Videte ne dum coelum custoditis, terram amittatis"].

Valentí Gómez i Oliver. Perdona que et pressioni. Hauríem d’acabar concretant sobre el Vaticà II. Et demanaré tres coses que al teu parer no va resoldre el Concili; tres defectes. I tres coses que va resoldre; tres virtuts.

Josep Maria Benítez i Riera. Et perdono, sí, em resulta lògic que vulguis acabar concretant. Però penso que valorar-lo només considerant-ne tres coses negatives i tres de positives pot resultar simplificador. És agosarat. I ho ets. Però bé, pregunta...

V. D’acord. Dues coses. La primera: el gran argument de la sexualitat. Què és el que mancà? La segona: ¿el Concili va resoldre el paper de la dona dins l’Església?

J.M. Doctrinalment hi manca molt, i pastoralment és pobre fins a tal punt que la problemàtica de la sexualitat i de la dignitat del paper de la dona i els seus rols a l’Església i al món restà pendent. Fins i tot algun aspecte problemàtic irresolt, com el del control de la natalitat, el mateix papa Pau VI va pretendre regular-lo més tard, de bona fe, amb una encíclica posterior, la 'Humanae vitae'.

V. O sia que el Concili va ser ambigu. I et pregunto per un punt cabdal. Tal com suggerien diversos cardenals i teòlegs, ¿es va arribar a una democratització de la cúria?

J.M. El Concili no hi entrà. Joan Pau II va planificar posteriorment una reforma, que fou només estructural. El papa actual, Francesc, ha volgut anar més a fons. És ben sabut que féu un primer diagnòstic incisiu de les malalties dels curials –és a dir, dels que integren la cúria–, aprofitant el Nadal de 2013. Ara segueix intentant dur a terme una reforma més a fons, i també organitzativa, com saps prou bé...

V. Passem ara a tres coses positives que hagi propiciat el Concili.

J.M. N’hi ha moltes més de tres... Eclesiologia, ecumenisme, litúrgic, pastoral... Seria llarg de dir. El Concili és d’una riquesa tal de positivitat que caldria considerar-lo en conjunt. Molts àmbits ben diferents però tots interconnectats...

V. D’acord. Comença!

J.M. N’assenyalaria tres. Primer, els fets. A mitjans del segle XX, l’Església catòlica, després de la terrible Segona Guerra Mundial (1939-1945), fa un diagnòstic de: 1) què és l’Església; 2) com és l’Església dins del món i 3) què i com és el món.

V. M’agrada que no em parlis de les interpretacions que ha suscitat, en el món dels no creients, un fet tan important com aquest Concili!

J.M. Sí, deixem les interpretacions i les polèmiques: el Concili és en ell mateix un gran “text” sobre l’Església en si i el món amb el qual interactua. Una magnífica radiografia just en un moment de crisi evident (1962-1965). Com una precisa foto fixa.

V. Quin altre fet positiu va propiciar el Concili?

J.M. Doncs que aquesta gran riquesa documental –els textos, o sia el “text”– evidencia el seu context històrico-dinàmic. Vist ara, aquest “text” no mostra cap fracàs del Concili. Al contrari, ens il·lumina sobre la complexitat de l’Església persistent en el món, un món en constant dinamisme i alhora diagnostica els accelerats canvis de la societat humana, és a dir, certifica el salt a una altra època, plena d’antinòmies i en una quasi anomia persistent...

V. ¿Vols afegir-hi un tercer aspecte i posem punt final a les meves preguntes?

J.M. Res de punt final... Tal vegada seria millor posar un punt i coma final, no et sembla? Es tracta d’haver estimulat el desig d’arribar a bon port, a un més enllà... de manera que els somnis d’una gran part de la comunitat mundial esdevinguin una realitat del tot assolible. Realitat que enraona amb la llengua de la dignitat de la persona humana i de la llibertat religiosa per poder viure en una societat més justa i solidària. Somnis, per cert, als quals també aspiren els deixebles i seguidors de Jesús de Natzaret.

Després d’aquests mots, un subtil silenci ens envoltà al bell mig del nostre misteriós 'bosco sacro'. La capacitat de fer parlar els silencis, que professa amb batlloriana saviesa el bon amic Josep Maria, em fa venir al cap una de les màximes del Pseudo-Sèneca, la que diu, al 'De Moribus' 74: “És una gran cosa de saber quan és temps de parlar i quan de callar” ["Magna res est vocis et silentii tempora nosse"].