De l'odi de Varufakis als arguments de la catedràtica Bosch. L'editorial d'Antoni Bassas

Avui és un dia especial per a l’ARA, perquè aquest dilluns comencem la publicació de 27 suplements de vuit pàgines, un cada dia, dedicats a 27 ciutats catalanes. Cada especial inclou un reportatge escrit per firmes que vostès coneixen bé: Xavier Bosch, Carles Capdevila, Albert Om, Toni Soler i, com avui, Empar Moliner, que ha començat a Terrassa. La vigília de cada publicació anirem a la ciutat retratada a fer-ne la presentació. D’aquí a quatre setmanes, a les portes de les eleccions municipals, haurem pres el pols a 27 nervis del país.

Els reportatges ja els estem elaborant. La setmana passada vaig anar a Badalona, per exemple, i una notícia d’aquest cap de setmana m’ha fet reviure una pintada que vaig llegir en una paret del centre històric de la ciutat. La notícia a què em refereixo és aquest tuit que ha enviat el ministre grec de finances, el ja mediàtic Iannis Varufakis, que ha fet seves unes paraules del president dels Estats Units. Franklin Roosevelt, durant una campanya electoral, als anys 30. Com saben, Roosevelt era un milionari d’idees progressistes que davant l’Amèrica devastada de la Gran Depressió va crear l’embrió de l’estat del benestar americà amb el “new deal”, allà on va començar la pensió de jubilació, per exemple. Aquell programa va concentrar en la figura de Roosevelt, afectada de pòlio, el ressentiment de la classe alta a la qual pertanyia. Doncs bé, Roosevelt, al Madison Square Garden va dir que les forces del capitalisme eren unànimes en l’odi que contra ell com mai abans ho havien estat en contra d’un candidat, i que donava la benvinguda a aquell odi.

S’entén la frase de Roosevelt en el fragor d’una campanya, i s’entén que Varufakis assimili la seva situació com a ministre d’una Grècia ensorrada. Amb tot, no és parlant d’odis que se solucionen els problemes, perquè ja ho saben: primer són els pensaments, després les paraules i finalment els actes amb les seves conseqüències.

Els parlo d’aquesta cita perquè divendres passat, tot preparant el reportatge de l’ARA sobre Badalona, em vaig trobar una pintada que deia: “L’amor és el motor de l’odi contra el vostre sistema”, pintada recargolada davant la qual, parat i rellegint-la uns segons, vaig pensar que els seus autors havien hagut de fer la pirueta conceptual d’encaixar-hi l’amor per embellir un missatge d’odi. L’odi és primari i és mobilitzador, i es gira en contra de qui el fa servir com a benzina per als seus propòsits. Potser un necessita un partit per guanyar vots, no és el que necessita la societat per guanyar el futur. Aquesta ha estat i pot ser la gran força del vot sobiranista, que ha construït un projecte de futur basat en arguments i presentat de manera inclusiva. I un dels principals arguments l’exposa avui la catedràtica d’economia de la Universitat de Barcelona Núria Bosch en un article que els recomano, adreçat als que creuen que la independència deixarà malparada l’economia espanyola i els sap greu. Recorda que cada any se’n van de Catalunya i no tornen 16.000 milions d’euros, i que “a Catalunya hi ha bosses de pobresa importants. Amb la crisi, la pobresa s’ha fet més extensa, més intensa i més crònica. Això vol dir que la pobresa afecta més persones, és més greu i dura més. Així, del 2008 al 2012 la desigualtat entre el 10% de la població més rica i el 10% de la població més pobra ha crescut més a Catalunya que al conjunt de l’Estat i que en comunitats amb baixos nivells de renda”.

Res no ens hauria d’impedir continuar argumentant, sense odi, que el millor instrument per lluitar contra la desigualtat és tenir el dret a decidir com.